El tractament que el diari conservador ha fet de la ministra belga Petra De Sutter és un exemple de transfòbia sense filtres, però en mitjans de tot l’espectre ideològic es poden trobar molts altres casos que mantenen una mirada estigmatitzadora i reduccionista de les persones trans. Superar-ne la visió unidimensional, és a dir, no fer de la condició trans l’únic motiu per tenir-les en compte a l’hora d’informar, és encara un repte per incorporar la diversitat de gènere als mitjans. 

Setze mesos després de les eleccions, Bèlgica va formar finalment un Govern de coalició el passat 1 d’octubre. Entre les persones integrants del nou gabinet es trobava Petra De Sutter, la viceprimera ministra d’Empreses Públiques i Funció Pública. L’exsenadora del partit dels Verds té una trajectòria professional i política ressenyable: metgessa especialista en obstetrícia i ginecologia, autora de tres llibres i més de 550 publicacions científiques. A més, té una àmplia experiència política en institucions públiques en temes de salut, migracions i drets sexuals i reproductius. Però als mitjans generalistes de l’Estat espanyol, De Sutter va ser notícia per un altre fet: ser la primera ministra trans a Europa.

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019

Dins d’aquesta cobertura, va ser àmpliament criticat a les xarxes socials el titular amb què explicava aquest fet històric el diari ABC: “Bélgica nombra el primer ministro transexual de Europa”.

El tractament en masculí, que no es correspon amb el gènere de la ministra i que no ha aparegut en cap altra capçalera, va ser modificat en qüestió d’hores davant les múltiples denúncies per transfòbia a Twitter (tot i que el tuit inicial amb l’errada no ha estat esborrat).

La notícia, però, continua contenint elements estigmatitzants sobre el fet trans. Per exemple, al subtítol, el periodista fa un aclariment entre comes per apuntar que De Sutter va “néixer home”, una informació que, a part de ser completament irrellevant per al seu càrrec, és incorrecta: que la viceprimera ministra hagi nascut amb uns òrgans sexuals determinats no vol dir que la seva identitat de gènere no hagi estat sempre la de dona. D’altra banda, al cos del text s’assenyala que la ministra belga va “decidir convertir-se en dona sense canviar de professió”, com si la seva transició de gènere hagués d’anar lligada necessàriament a un altre tipus de feina.

L’article d’ABC és un exemple molt evident de la transfòbia que encara podem trobar en algunes informacions als mitjans generalistes, però no l’únic.

Exemples de tots els colors

El mes de maig s’explicava a Mèdia.cat com, en informacions publicades a El Mundo, Antena 3 Noticias o la Cadena SER, es referien a “un transsexual” per parlar de la dona trans víctima d’una agressió per part de dos agents de la policia local de Benidorm. En alguna de les peces s’estigmatitzava la víctima destacant informacions com ara que aquesta exercia la prostitució, una dada que no aportava cap novetat rellevant al cas.

Trobem també exemples de tractament estigmatitzador de la realitat trans en les notícies que informaven el 22 i 23 de març de 2020 de la mort de Carmen de Mairena, l’artista trans i icona del col·lectiu LGBTI.

Al digital El Heraldo es parlava de “televisiva travesti”, mentre que a La Vanguardia apuntaven “Carmen Brau, antes Miguel Brau”; de nou l’ABC va assenyalar el nom passat de l’artista barcelonina, i el diari conservador destacava que durant la seva etapa com a home també es va dedicar a l’espectacle. Citar el nom previ a la transició d’una persona trans és una pràctica que es coneix com a deadnaming (referir-se a una persona trans pel seu “nom mort”) i és prohibida a Twitter des de novembre de 2018 per ser considerada una conducta d’odi per aquesta xarxa social.

Superar la visió unidimensional

A més dels exemples més evidents, hi ha també dinàmiques periodístiques que, o bé per ignorància o bé per inèrcies de la feina a les redaccions, contribueixen a una visió estigmatitzadora, inadequada o reduccionista sobre les persones trans. Així ho explica Judith Juanhuix, presidenta de l’associació Generem!.

Una d’aquestes pràctiques comunes és la que fa de les persones trans només objecte de notícia quan es parla del seu procés de transició. “Sembla que ens dediquem les 24 hores a ser trans. Aquesta etiqueta és tan forta que de vegades no deixa veure que també som persones”, explica Juanhuix.

Juanhuix és científica i cap de l’àmbit de Ciències de la Vida del Sincrotró ALBA, però destaca que sempre que té visibilitat als mitjans ho fa per parlar de temes relacionats amb la realitat trans. “Soc una dona amb moltes condicions: blanca, alta, amb una nacionalitat determinada, i a més, trans. Però s’acaba fent d’aquesta característica la meva única realitat, perquè suposa un xoc contra el sistema”, apunta la científica i activista. Defensa que les xarxes socials han permès a les persones trans “sortir de l’aïllament, conèixer-nos i empoderar-nos”, però també admet que “hi ha molta violència i la transfòbia està molt tolerada”. De fet, ella mateixa va anunciar dilluns que deixava Twitter unes setmanes: “Hi ha massa odi, no a què faig, sinó a qui soc”.

En el cas de la ministra De Sutter, sorprèn que en els principals mitjans del país, com en els perfils que va dedicar a cada membre del nou Govern la radiotelevisió pública RTBF, ni tan sols s’esmenta el fet que sigui trans.

Segons Katrin Hugendubel, directora de l’organització ILGA-Europe, que agrupa més de 600 organitzacions LGBTI d’Europa i Àsia central, el cas de De Sutter i el tractament de la premsa belga visibilitza que “les persones que habiten els marges poden tenir autoritat i competències en temes que van més enllà d’aquests marges” i trenca amb la idea que “el valor de la diversitat és important només quan es parla de diversitat específicament”.

Amparo Huertas, coordinadora del Màster en Comunicació LGTBI+ de la Universitat Autònoma de Barcelona, considera que és important que la premsa mostri diversitat dins de les realitats trans. “En la majoria de mitjans generalistes hi ha una visió molt binària i estereotipada del que significa ser home o dona, i també molt determinada per una mirada masculina i heterosexual. És a dir, és més probable que surtin als mitjans dones trans que responen a un model estereotipat de bellesa marcat per la societat patriarcal”, afirma la investigadora. Per a Huertas és fonamental que als mitjans es visibilitzi la complexitat del fet trans: “Cada transició és un camí diferent, i tots són vàlids; no cal que cos, ment i orientació sexual quadri en el calaix social d’home-dona”, apunta.

La complexitat del missatge que cal plasmar sobre la realitat de les persones trans passa també per ampliar la mirada i visibilitzar-les des de diversos àmbits. Segons l’informe de Mèdia.cat de 2018 “Home, gai i jove: la imatge del col·lectiu LGBTI als mitjans”, del periodista Vicent Canet, que analitza 319 peces informatives dels mitjans impresos i digitals més llegits a Catalunya, una quarta part de les notícies fan referència a la festa de l’Orgull LGBTI i la majoria es tracten a les pàgines de Societat o Cultura, gairebé mai a Economia o Política. A més, la realitat de la sigla T –corresponent a les persones trans– només representa un 10% del total de titulars i subtítols dedicats a tot el col·lectiu. Són poques les notícies que amplien la mirada i parlen de les realitats que viuen les persones LGBTI a l’escola, la feina, en temes de salut o a residències.

Més enllà de les guies

Huertas remarca que és fonamental que sectors com la policia o la judicatura, que són fonts periodístiques molt habituals, especialment quan abordem temes relacionats amb violències, incorporin una mirada inclusiva i coneguin el llenguatge referent a la diversitat sexual i de gènere. En cas que no sigui així, el periodista ha de ser capaç de filtrar la informació quan hi pugui haver incorreccions, o fins i tot discursos d’odi.

El Consell de l’Audiovisual de Catalunya va publicar l’any 2017 una guia amb recomanacions sobre el tractament de les persones LGBTI als mitjans audiovisuals, en què inclou un glossari de conceptes relacionats amb la construcció social del gènere i una sèrie de consells per utilitzar acuradament el llenguatge i fomentar una representació plural i no estereotipada de les persones LGBTI als mitjans.

Per a Amparo Huertas, guies com aquesta no són suficients, sinó que cal un canvi cultural profund. “Ha de ser una transformació assumida per tothom, no només per les persones LGBTI. Si només parlen correctament d’aquests temes els mitjans queer, la societat no rebrà els missatges i no s’hi implicarà directament. Cal que es treballi des dels mitjans, des de les universitats, des dels cossos policials, des dels ajuntaments o des de les biblioteques per tenir una mirada més oberta sobre la societat en què vivim”, conclou.

Deixa un comentari

El teu correu-e no serà publicat.

Mèdia.cat guardarà el teu nom, correu electrònic i missatge per a poder fer un seguiment dels comentaris en el lloc web. Si vols més informació, llegeix la nostra política de privacitat i cookies.