Càmera d’informatius a Telecinco, treballador a l’agència Atlas, freelance per a Der Spiegel o el Washington Post. Actualment treballa per l’agència Bloomberg. La trajectòria d’Àngel García en el món de la comunicació i el fotoperiodisme és extensa i laboriosa. A Cambodja i Tailàndia se n’adona que el seu batec és la fotografia documental. També ha cobert els conflictes i les lluites mineres a León i Astúries durant la crisi econòmica; la ruta dels Balcans en la mal anomenada “crisi dels refugiats”; i les rutes migratòries centreamericanes.

Va ser una de les veus més crítiques de l’informe de Mèdia.cat “Una pandèmia a cegues. Conseqüències del bloqueig fotoperiodístic durant les primeres setmanes de confinament per la Covid 19”, on denunciava la impossibilitat d’exercir la seva tasca professional i el greuge de no fer-ho. En plena segona onada de la pandèmia, la situació ha millorat. Però alerta: “Si no es redueix la taxa de reproducció del virus, en les pròximes setmanes o mesos ens podem trobar en una situació límit. Si arriba aquest escenari, que esperem que no, s’ha de seguir garantint el dret a la informació. Documentar què passa en una unitat de cures intensives de covid-19 és garantir el dret a la informació. Caldrà estar atents.” Els motius d’aquest bloqueig són institucionals, però també culturals: uns cossos es poden fotografiar i altres no. I el sempre controvertit paper de la mort, sobre la qual García està elaborant un treball documental.

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019

Ha canviat el bloqueig informatiu que denunciaves les setmanes inicials de l’Estat d’Alarma?

En tinc molts dubtes. Recentment he pogut tenir accés a Unitats de Cures Intensives per a l’agència Bloomberg, però tampoc ha estat senzill. En alguns hospitals ha costat més, en d’altres m’he trobat que tant l’equip sanitari com l’equip de comunicació em rebien amb els braços oberts.

T’has trobat de nou amb portes tancades?

M’he trobat amb casos en què se m’ha denegat l’accés, mentre que dos dies abans hi entrava un altre mitjà. Són qüestions que no acabo d’entendre. S’està sent selectiu amb els mitjans que poden entrar? Un altre hospital es justificava esgrimint que havien detectat “brots interns”, però el cas és que demanem accedir a espais molt concrets i localitzats, com són les Unitats de Cures Intensives. No pas passejar-nos per tot el recinte hospitalari. També hi ha d’altres centres que directament ni et responen.

En l’informe Una pandèmia a cegues” denunciaves que es va vulnerar el dret a la informació durant les darreres setmanes de març i les primeres d’abril, moment d’impacte frontal de la Covid. Què va passar durant aquells primers compassos de l’Estat d’Alarma?

Principalment, que es va produir un buit informatiu tant a Catalunya com a l’Estat espanyol del 13 de març fins a principis d’abril. Durant aquells quinze dies, tant a mi  com d’altres companys fotoperiodistes se’ns va denegar l’accés a centres hospitalaris. Hi volíem accedir per mostrar què estava succeint, és la nostra tasca, però se’ns denegava sistemàticament l’accés tant des de la Conselleria de Salut com des dels equips de comunicació dels centres hospitalaris. Tampoc ens van donar accés a residències, tanatoris, o cementiris.

Una pandèmia a cegues

Sota quins arguments?

Se’ns deia que a causa de les mesures preventives i de seguretat no podien deixar accedir als mitjans gràfics a Unitats de Cures Intensives. Es va prioritzar la feina dels treballadors sanitaris, i es va utilitzar l’argument del dret a la intimitat dels pacients.

No les consideres raons vàlides?

Som professionals de la imatge i sabem perfectament com hem de mostrar les imatges per tal de preservar el dret a la intimitat dels pacients. Sobre el dret a la intimitat, per què ha de decidir un cap de comunicació? No ho hauria de decidir la família, en tot cas? A més, després d’aquelles primeres setmanes de bloqueig les portes es van obrir i per tant es va demostrar que quan hi accedíem, de forma individual, no era un problema. Ni de seguretat, perquè evidentment hi accedíem amb Equips de Protecció Individual, ni de professionalitat, perquè sabem com executar la nostra feina.

Com creus que s’hagués hagut de gestionar l’accés dels mitjans gràfics?

Entenc perfectament que no deixessin entrar a tothom, és evident i així els hi deia a tots els caps de comunicació. Ara bé, per exemple, que decidissin un equip i que tingués accés cada dos o tres dies. Almenys així hauríem tingut constància gràfica del que estava passant. Va ser un error històric: una situació concreta irrepetible i de la qual no tindrem material gràfic. No hi ha documentat el que va passar. Un buit documental.

A què es va deure el bloqueig?

Tant els hospitals com les administracions van pecar d’un paternalisme brutal. Bloquejaven els hospitals i bloquejava la Conselleria de Salut, en una connivència evident. No tenien experiència en estar en primera línia de conflicte, en gestionar aquest tipus de situacions de crisi. I no van estar a l’altura.

Ara, però, la situació sembla ser diferent en relació tant a les primeres setmanes de confinament com durant l’Estat d’Alarma.

És cert que ara mateix no hi ha la pressió sanitària que hi havia al març, per exemple. Cal destacar que hi ha una diferència prou notable respecte a la primera onada: ara està sent més senzill treballar. Però si no es redueix la taxa de reproducció del virus, en les pròximes setmanes o mesos ens podem trobar en una situació límit. Si arriba aquest escenari, que esperem que no, s’ha de seguir garantint el dret a la informació. Caldrà estar atents.

Per què no podem gestionar aquest tipus de cobertures “límit”?

En aquest país hi ha una gran manca de cultura visual. També falta un discurs crític davant què està succeïnt, davant el que és una realitat: hi ha una pandèmia global, la gent mor, i això s’ha de documentar. Vaig tenir un debat amb un dels hospitals que em van donar accés, referent a un pacient de la Unitat de Cures Intensives. Li estaven fent una radiografia. A les imatges, no se’l reconeix perquè està cap per avall. Se li veu l’esquena i una tovallola, que li tapa el límit del cul. Doncs em van dir que no em donaven permís per publicar-la, que eren imatges que l’únic que buscaven era el morbo.

El morbo de veure el cul d’un pacient seminu? Quina va ser la teva reacció?

Em va saber greu, la veritat. La feina dels fotoperiodistes és mostrar una realitat, i no jugar amb un pretès morbo visual d’un cul tapat per una tovallola. Són molts anys d’experiència ja i he cobert moltes situacions diferents. D’on venia aquest comentari? El pacient era una persona grassa.

Uns cossos sí i d’altres no?

Exacte. Aquí vaig començar a pensar-hi. Quins són els canons visuals que acceptem? Què hagués passat si aquesta persona hagués estat prima? Per què la primera reacció és dir que estem buscant el morbo? Estem mostrant el que està passant en una Unitat de Cures Intensives de Covid. Cal documentar-ho i cal publicar-ho.

Per què no podem veure la mort quan la sentim propera? Tan fràgils som?

Precisament ara estic treballant en un projecte sobre la mort i el dol en temps de pandèmia. Una part del reportatge és d’un convent on va morir una de les monges per la Covid 19. Tenia 103 anys. Són imatges necessàries. Després de gairebé 40.000 morts, tan sols hem vist la portada polèmica d’El Mundo, on no estava confirmat que fos una persona infectada per la Covid, i recentment la portada d’El País. Ara bé, tot canvia quan sortim del nord global. Llavors sí. La feina brutal de Rodrigo Abad a el Perú sobre la mortalitat, el treball de Felipe Dana a Brasil. Hi ha imatges que cal mostrar, que cal publicar: mostren una cara de la realitat del que està passant. Sempre des del respecte a la gent a qui es fotografia, evidentment.

La sensibilitat i l’empatia es desperta en funció de la proximitat cultural i geogràfica?

L’impacte de la pandèmia no és tan sols una qüestió local, sinó que és la mateixa malaltia a escala global. Les imatges són recurrents, la mort de persones afectades. Tot i això, sembla que podem consumir les imatges del veí però les pròpies no. Per què? No hi ha maduresa en l’acceptació de les situacions complicades i límits en què ens trobem com a societat.

Quina reflexió hauria de fer el fotoperiodisme?

En gran part, el periodisme en aquest país, obeeix. I des de fa molts anys ja. Per por a repercussions, per por a perdre fonts i accessos, per por a ser escarmentat. És pervers que després de milers de morts i de persones afectades, i no només  pel que fa a l’impacte sanitari directe per la malaltia, sinó econòmicament o emocionalment, s’utilitzin els morts per interessos polítics i periodístics.

La relació entre fotoperiodisme i institució sembla no passar pels seus millors moments. Fa unes setmanes la fotoperiodista Mireia Comas va ser detinguda mentre cobria un desnonament. Com valores la relació entre fotoperiodisme i unitats policials?

A mi em van registrar a plaça Universitat mentre feia una cobertura. La interacció és sempre molt agressiva per part dels agents: és comprensible i normal demanar la documentació, però d’una forma correcta i cordial. Diferent és aquesta agressivitat, com si fóssim una mena de delinqüents. Estem simplement informant i fent la nostra feina i sempre se’ns tracta sota sospita. Caldria preguntar-nos per quins motius.

Hi veus alguna solució?

És necessari un protocol que estableixi i reguli la relació entre les forces de seguretat i la premsa. Cal treballar amb caràcter urgent aquesta qüestió. Cal trobar-nos totes les parts: interior, cossos policials i sindicats de fotoperiodistes. Posar aquesta problemàtica sobre la taula i discutir, sense tensions. Buscar una solució pactada i meditada. Ens estalviaríem molts mals de caps per a totes les parts implicades. Judicis, mala fama i aquest neguit permanent: en qualsevol moment pots acabar passant una nit a comissaria mentre estàs treballant una cobertura informativa. No es pot continuar amb aquesta relació entre forces policials i mitjans de comunicació.

Quin és el teu cas?

Jo tinc un parell de denúncies per llei Mordassa pendents; 600 euros cadascuna. I, la veritat, encara no entenc per què, ni el que va passar. Les he recorregut amb l’advocada. Però vaja, et denuncien mentre estàs fent la teva feina. Les conseqüències psicològiques i emocionals també hi són, s’han de saber portar, i no és fàcil.

Expliques i comparteixes a les xarxes socials tota la producció artesanal implícita en el fotoperiodisme i sovint invisibilitzada. Entens el fotoperiodisme com a ofici?

Crec que es valora la feina del fotògraf només centrant-nos en la imatge final. Molts “m’agrada” i molts comentaris a les xarxes socials, però el que és clau és saber i poder explicar què hi ha darrere. El click final de l’obturador és dels darrers passos després d’una feina de producció ingent: moltíssimes hores de trucades, de correus, de missatges. De plantejar-te com enfoques el reportatge, com jugues amb composició i llum en funció del que tens i del     qual se t’ha demanat. Com estimules visualment, com crees ambient i atmosfera. Com fas que la gent entengui el que estàs fotografiant. Com les imatges tenen veu pròpia, més enllà del peu de foto i el text que l’acompanya.

Tota aquesta artesania és la que comparteixes.

Si pot ajudar algú, benvingut sigui. A gent que està començant, a companys de professió. Per això ho explico i ho comparteixo a xarxes. A mi sempre m’ha encantat conèixer tot aquest món, tot el que hi ha darrere de la imatge que estàs veient. Tot el camí que s’ha fet per aconseguir la fotografia en el moment precís, en el famós “instant decisiu”.

L’instant decisiu de la vella escola.

Són els meus referents, de fet. Robert Frank, Paul Strand, Robert Cappa, Bill Brandt. La generació dels anys vint i trenta. Sempre m’han cridat moltíssim l’atenció, sobretot per la capacitat de poder captar el moment clau amb el material que tenien llavors. Estem parlant d’equips analògics i de primer terç de segle. Cada època ha tingut la seva manera de veure el món, i dels materials que tenim avui en dia en depèn en gran part com pots fer una imatge o una altra. La feina d’aquelles generacions de fotògrafs té un mèrit enorme: poder treure tot aquest material en condicions tan adverses.

Deixa un comentari

El teu correu-e no serà publicat.

Mèdia.cat guardarà el teu nom, correu electrònic i missatge per a poder fer un seguiment dels comentaris en el lloc web. Si vols més informació, llegeix la nostra política de privacitat i cookies.