El passat 5 de novembre, Donald Trump va pronunciar un discurs històric des de la Casa Blanca. Durant poc més de quinze minuts, va defensar, sense cap mena de prova, que les eleccions a la presidència dels Estats Units havien estat manipulades per fer-lo perdre. Aquesta tesi va ser la resposta de Trump a uns resultats que, amb el recompte del vot per correu, li eren desfavorables. L’encara president estatunidenc va parlar de “vots legals” i de “vots il·legals”. Els legals, és clar, eren els que li facilitaven la reelecció; els il·legals, els que donaven la victòria al candidat del Partit Demòcrata, Joe Biden. En un missatge sense precedents en la història del país, Trump es convertia en el primer president dels Estats Units en no reconèixer una derrota, acusant l’adversari de frau electoral.

Tot i haver treballat durant més de quatre anys exposant les mentides de Trump, molts periodistes van romandre atònits mentre escoltaven les primeres paraules del president. El cert és que, durant la campanya electoral, Trump ja havia advertit que la seva derrota només era possible si hi havia frau electoral, una excel·lent estratègia per convèncer els teus que l’única victòria legítima és la teva. La deriva autoritària del mandatari, que és inspiració de l’extrema dreta a Europa, cristal·litzava en un missatge perillós, per les conseqüències que podria tenir si Trump animés els seus simpatitzants a sortir al carrer a defensar la seva suposada victòria a fi de perpetuar-se en el poder. Davant l’evident atac a les normes democràtiques més elementals i l’amenaça d’un conflicte civil, alguns canals de televisió que estaven emetent el discurs en directe van decidir tallar-lo al cap de pocs segons o minuts. Mesura periodística sense precedents, per a una situació sense precedents.

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019

Algunes de les cadenes de televisió que van interrompre el discurs de Trump van ser l’MSNBC, l’NBC News, la CBS News, l’ABC News i la CNBC. El presentador de l’MSNBC Brian Williams va tallar Trump, tot anunciant: “Aquí ens trobem, de nou, en la inusual posició no només d’interrompre el president dels Estats Units, sinó de corregir el president dels Estats Units”. El periodista Sephard Smith, presentador de l’especial informatiu de la CNBC, feia el mateix, justificant la censura de les paraules del president tot al·legant que el que estava dient era “en gran mesura, fals”. La presentadora de la CBS Norah O’Donnell també va interrompre el discurs a fi que la seva col·laboradora Nancy Cordes revisés la veracitat de les afirmacions que Trump havia fet fins aquell moment: “El president del Estats Units adreçant-se als estatunidencs per primer cop declara que si es compten el vots legals ‘guanyo fàcilment’. Nancy Cordes, hi ha unes quantes afirmacions que el president ha fet. Tens un fact-check”.

Aquesta ràpida i coordinada reacció mediàtica ha generat un interessant debat dins de la professió. La decisió d’aquestes televisions ha obtingut la cobertura i el suport d’un gran nombre de companys i companyes de la premsa que consideren que cal aturar els peus a Donald Trump abans que sigui massa tard i que els mitjans de comunicació tenen un rol important per aconseguir aquesta fita. Tanmateix, sembla que oblidem que Donald Trump, ens agradi o no, és, fins avui, un president escollit legalment i que, a l’hora d’establir un criteri d’emissió, els seus discursos no s’han d’emmarcar en un espectre ideològic determinat sinó en la institució que representa. Els ciutadans tenen dret a escoltar les mentides d’un càrrec electe tan poderós com és el de president dels Estats Units. Informar, en el moment en què un president inicia un gir de caire antidemocràtic, passa necessàriament per difondre en cru les paraules i les accions del protagonista i, després, verificar-les, desmentir-les i contextualitzar-les, sempre que es pugui treballar amb llibertat plena, és clar.

Comprenc i comparteixo la voluntat dels que van prendre aquesta decisió, però, tècnicament, el que aquests periodistes van fer és censurar un discurs històric. Les seves audiències tenien dret a poder escoltar-lo des del primer fins a l’últim segon, sense una intervenció d’urgència, gairebé paternalista, per desmentir les paraules del president. Tallar el discurs d’un president que menteix no és la solució i, a més, alimenta el relat de la censura, que tan fàcilment podrà utilitzar el silenciat per convèncer els seus seguidors d’una persecució sobre la seva persona. En situacions com aquesta, als professionals de la informació se’ns presenta un dilema que se situa en els àmbits del dret a la informació i del dret a rebre informació veraç. Des de la meva perspectiva, només es pot entendre l’acció d’informar des d’una posició activa, en la que el periodista i el mitjà informen en primera persona. Donar veu a una tercera persona que menteix –recordem que estem parlant de càrrecs electes que menteixen en el marc de declaracions institucionals d’interès informatiu evident– no viola cap codi ètic de la professió i garanteix el dret a la informació dels ciutadans, que poden saber de primera mà què diuen –i quines mentides diuen– les persones que els representen.

Sóc conscient de la impopularitat del que estic dient en certs àmbits de la professió periodística, però permeteu-me que faci referència a un cas concret que mostra que hi ha alternatives viables a la censura de discursos institucionals de càrrecs electes. Els periodistes de la CNN van decidir emetre íntegrament el discurs de Donald Trump, sense cap mena d’interrupció. Entre l’equip de periodistes de la CNN es troben Jim Acosta, autor del llibre The Enemy of People, en referència a Donald Trump, a qui el president va definir en una roda de premsa com “una persona terrible”, i Daniel Dale, que ha dedicat els darrers anys de la seva carrera professional a verificar totes les afirmacions del president en els seus discursos institucionals. Convindrem que la CNN no és sospitosa d’haver donat suport a les mentides de Trump. Tot i així, va decidir oferir el discurs del president sense talls.

Aquesta decisió els va permetre escoltar tots els arguments de Donald Trump i poder-los rebatre, un per un, un cop acabada la conferència de premsa a la Casa Blanca. Mentrestant, la retolació de la CNN advertia: “Sense cap prova, Trump diu que s’està fent trampa”. Acte seguit, el presentador i col·laboradors van comentar i desmentir les principals mentides dites pel president. D’aquesta manera, van preservar el dret a la informació de la seva audiència, que va poder escoltar el discurs íntegre, i el dret a rebre informació veraç, oferint un lectura crítica del que Trump acabava de dir. Per tant, en situacions com la que estem tractant, hi ha alternatives a la interrupció, a la censura. Vull tornar a subratllar que aquest argument se’ns presenta vàlid en casos en què les mentides són pronunciades per càrrecs electes i en discursos de clar interès informatiu. La sobreexposició als mitjans de persones i moviments amb cap o poca representació a les institucions que difonen idees contràries als drets fonamentals és una altra qüestió, que segurament explica com determinades opcions polítiques arriben al poder.

Tanmateix, en cas que persones amb tendències antidemocràtiques arribin a fer-se amb posicions de poder en el sí d’institucions democràtiques, és deure dels periodistes transmetre sense censura aquells discursos que pronuncien –sempre que tinguin interès informatiu–, treballant amb celeritat per oferir a la ciutadania la verificació, la crítica i la contextualització que requereixin. Així ho va fer el periodista de la CNN Daniel Dale, en un article titulat Fact check: Trump delivers the most dishonest speech of his presidency as Biden closes in on victory (Fact check: Trump dona el discurs més deshonest de la seva presidència mentre Biden s’apropa a la victòria), en què desmunta cadascuna de les seves afirmacions. És una feinada ingent i esgotadora quan es tracta de verificar els discursos d’un mentider compulsiu com Donald Trump, però és el nostre deure i és l’únic camí per preservar tots els drets a la informació de la ciutadania.

I una darrera reflexió: per trobar representants públics que menteixen tant com parlen no cal mirar als Estats Units. A casa nostra també en tenim i, sovint, quan menteixen, davant seu troben mitjans de comunicació disposats a posar dos punts, obrir cometes i reproduir la frase més cridanera, tot sense cap mena de contingut de verificació, perquè, és clar, no hi ha personal ni diners, i s’ha d’anar corrents a la propera roda de premsa. Si hi ha llibertat de premsa i estem decidits a exercir-la, la mentida no ens hauria de fer por. El que hauríem de témer és la manca de professionals i de recursos per fer front a la mentida.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.

Deixa un comentari

El teu correu-e no serà publicat.

Mèdia.cat guardarà el teu nom, correu electrònic i missatge per a poder fer un seguiment dels comentaris en el lloc web. Si vols més informació, llegeix la nostra política de privacitat i cookies.