Pedro Sánchez va dir l’altre dia que “Espanya és un dels deu millors països del món si ets dona, un dels cinc millors per viure-hi si ets estranger i la novena democràcia més plena i consolidada del món”. I es va quedar tan ample. Si cola, cola. Pim pam i bona nit, presos polítics!

A les xarxes socials molts en van fer befa i van posar mil exemples per contradir-lo, però un cop deixat anar, el missatge ja batega. Dit per un president de govern, encara que sigui Pedro Sánchez, amb les banderes europea i espanyola de rerefons, arribarà a uns quants milions de persones. I convenientment repetit, que això de la democràcia plena i consolidada ja fa dies que ens ho venen, pot acabar quallant.

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019

I aquesta és, senyores i senyors, la gran diferència entre ara i fa uns anys. Amb Rajoy al poder, el panorama comunicatiu espanyol era un desert, un erm, de portes endins i, encara més, de portes enfora. Espanya era una gran nació i els espanyols molt espanyols i molts espanyols, però a nivell de discurs i de relat, allò era un desastre integral, incommensurable.

Si algú vol saber una mica més quines eren les dimensions de la tragèdia, pot llegir el llibre La telaraña: la trama exterior del procés, del periodista Juan Pablo Cardenal. “La comunicació del govern [espanyol] va ser carpetovetònica. Primer no va fer res perquè va creure que amb tenir la raó era suficient; després va desatendre àmbits que haurien hagut de ser prioritaris, com l’opinió pública; i finalment, quan es va decidir a actuar, ho va fer tard i malament” (pàgina 26).

L’objectiu del llibre és tot un altre, és clar. Cardenal mira d’explicar com i per què Catalunya sí que ho va fer bé, tot reconeixent d’entrada que, durant els moments àlgids del procés, l’opinió pública internacional es va posicionar majoritàriament a favor de Catalunya i que la imatge d’Espanya als mitjans de comunicació internacional va quedar molt malmesa. Qui diu explicar, diu denunciar, que la posició de Cardenal és clarament bel·ligerant: “Els tres primers dies d’octubre van ser un malson” (pàgina 14). I qui diu denunciar, diu posar la diana, que això ja és més lleig. Parlant d’Oriol Soler, arriba a dir: “El seu rol a la cuina del procés, sempre fora dels focus, no ha portat a la seva imputació. Tampoc l’han citat com a testimoni”. Això era, és clar, abans de l’operació Volkhov.

Vaig quedar amb Juan Pablo Cardenal el juliol de 2019 al cafè del Museu Marítim de Barcelona, mentre preparava el llibre. M’havia demanat de parlar sobre la feina que havíem fet a Diplocat i, després de dubtar una mica, vaig acceptar la trobada. En primer lloc, perquè la seva trajectòria com a corresponsal a l’Àsia i els seus llibres sobre la Xina l’avalaven. I en segon lloc i principal, perquè després de les incursions de la Guàrdia Civil, el 155 i l’escrutini minuciós del Tribunal de Cuentas, qualsevol informació sobre Diplocat li hauria arribat igualment.

He trigat en llegir el llibre perquè intuïa que no m’agradaria, tal com l’autor ja m’havia insinuat. La teoria del llibre és força senzilla: el procés català és una rebel·lió de les classes benestants, liderades per un govern que des de fa anys aboca grans quantitats de diners per construir una teranyina d’entitats i persones aliades i alienades, que es dediquen a propagar mentides i malparlar d’Espanya tan sovint com poden. És un text ben farcit de tòpics, falsedats i suposicions, on els llaços grocs sempre són “lacitos” i els presos polítics i exiliats uns personatges als quals la rebel·lió els ha sortit “gairebé gratis”. No costa deduir quina hauria estat la pena que Cardenal hauria desitjat o aplicat si ell hagués estat jutge 200 anys enrere.

En tot cas, per als independentistes, l’interès real del llibre rau en la descripció que fa de l’altre costat de la trinxera. Barrejat amb les descripcions detallades de les actuacions de Diplocat, les delegacions de la Generalitat, l’ANC i la llarga llista de polítics i acadèmics que es van implicar en el relat internacional del procés, hi apareixen amb tota la cruesa la incompetència i la ineficàcia del govern espanyol i la seva diplomàcia. Malgrat que Cardenal s’esforça a fer creure els lectors que la clau era la pluja de milions que abocava la Generalitat, no deixa de sorprendre constatar que, en l’àmbit internacional, a l’altra banda no hi havia ningú amb dos dits de senderi, ni projecte, ni estratègia.

En aquest sentit, la nostra oportunitat perduda l’octubre de 2017 és una oportunitat doblement perduda: difícilment ens ho tornaran a posar tan fàcil a l’hora d’explicar-nos al món.

España Global cuina un rànquing inexistent i ofereix dades inexactes per proclamar-se la tretzena millor democràcia del món

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.

Deixa un comentari

El teu correu-e no serà publicat.

Mèdia.cat guardarà el teu nom, correu electrònic i missatge per a poder fer un seguiment dels comentaris en el lloc web. Si vols més informació, llegeix la nostra política de privacitat i cookies.