El president de la República Francesa, Emmanuel Macron, ha estat fent i desfent per recuperar-se de la forta davallada (en suport) que va patir a les passades eleccions municipals, en guanyar en diversos consistoris moviments ecologistes i d’esquerra. Ciutats com Lió o Marsella, poderoses per als sectors conservadors francesos, van passar a estar controlades per l’oposició política, fent quedar com a clar perdedor el partit del cap d’estat.

Els fronts que el president tenia oberts, com la reforma de les pensions o, principalment, la gestió de la pandèmia, li estaven passant factura i van fer que arribés a canviar per complet el govern de la nació, per intentar fer el canvi que molts francesos van demanar a les urnes.

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019

Però això va canviar el 16 d’octubre.

Aquell dia, el professor d’història Samuel Patty era decapitat per extremistes islàmics després d’haver mostrat diverses caricatures del profeta Mahoma. El país es va estremir de nou, en record dels passats atemptats en què diverses persones van morir assassinades per altres radicals que lluitaven pel seu “Déu”, i també de l’homicidi de diversos treballadors del setmanari satíric Charlie Hebdo, exactament per les mateixes raons.

En aquell moment, la política del cap d’estat gal va virar cap a l’enduriment de mesures contra el radicalisme: des de la prohibició d’algunes organitzacions amb presumptes llaços terroristes, fins a la prohibició dels “certificats de virginitat”. Aquestes mesures van aixecar força polseguera sobretot en zones del Pròxim Orient, on la gent es manifestava cremant fotografies del mandatari francès, i van tenir el rebuig frontal del president turc, Recep Tayip Erdogan, que va promoure un boicot als productes francesos i va “aconsellar” a Macron sotmetre’s a un “examen mental”.

Aquesta desqualificació no va passar desapercebuda, i amb l’humor àcid que el caracteritza, Charlie Hebdo, de la mà de la dibuixant Alice Petit, va publicar una portada on el president tur aparieixa en roba interior assegut al sofà, aguantant una llauna, aixecant el burca a una dona i dient: “Ouhuuh! El Profeta”, amb el comentari d’“Erdogan, en privat, és molt divertit”.

Clarament, això va aixecar encara més les tensions entre els dos governs. Turquia va obrir una investigació que, per sort, no tindrà implicacions pels autors (almenys, no en països on aquest tipus de caricatures no es considerin ofensa ni sigui delicte ofendre caps d’estat) i, per l’altre costat, Macron va renéixer presentant-se com a militant de la llibertat d’expressió.

Aquest posicionament de protector fervent de la llibertat d’expressió dels seus ciutadans (a diferència de la posició que va mantenir cancellera Angela Merkel durant l’Afer Böhmermann), fent un quasi funeral d’estat a Samuel Patty, i la persecució activa del terrorisme jihadista han fet recuperar al mandatari gal la popularitat que mesos abans estava perdent. Alhora, ha deixat frases lapidàries a televisions o la xarxa, com ara: “El laïcisme mai no ha matat ningú”.

No es pot negar que molts de nosaltres desitjaríem que els nostres governs tinguessin la mateixa postura de defensa de la llibertat d’expressió i la protegissin contra els atacs que es reben des de diferents sectors que no en són gaire partidaris. Però mentre això per a alguns podria generar eufòria, altres s’han adonat molt de pressa del que està passant –i sí, Charlie Hebdo torna a tenir rellevància en això.

Jacques Littauer, redactor del setmanari francès, alerta a l’article “El boicot, l’aliat de Macron pel 2022” de com el president francès està aprofitant aquesta tirada mediàtica per fer-se la campanya de cara les presidencials, que són d’aquí a menys d’un any i mig. Littauer explica com el boicot turc només suposa pèrdues en exportació de l’1%, de manera que és força innocu pel mercat francès, però de gran rellevància de cara al discurs polític. Un president enfonsat en les enquestes i en les eleccions s’erigeix com a garant del poble; un poble que en bona part s’oposava ell per les seves polítiques internes i que està patint atacs sagnants. El redactor també alerta que en els últims mesos Macron ha fet passos per acostar-se a la comunitat cristiana francesa, apostant per refer els “llaços” entre Estat i Església, i posa l’accent en la llei de 1905, que separa l’Església de l’Estat, en contra del que proposa el president de la República.

Bona part del sector mediàtic pot acabar meravellat per la defensa de la llibertat d’expressió que fa el cap d’estat francès, però no es pot caure en la ingenuïtat de pensar que ho fa de manera virtuosa: potser només respon a interessos egoistes. Tal i com canta Manel a “Per la bona gent”: “encara no sap si sóc bo, encara no sap si calculo els meus actes buscant una retribució”.

Ara, però, els mateixos afectats alerten que hi ha algú està sortint beneficiat d’aquesta situació, i no resulta menys irònic que siguin (un altre cop) els qui més han patit la violència extremista: els treballadors de Charlie Hebdo.

I que segueixin així, que segueixin exposant les incomoditats del poder.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.

Deixa un comentari

El teu correu-e no serà publicat.

Mèdia.cat guardarà el teu nom, correu electrònic i missatge per a poder fer un seguiment dels comentaris en el lloc web. Si vols més informació, llegeix la nostra política de privacitat i cookies.