Les dones que troben en el treball sexual una via de subsistència han patit de ple l’impacte de la crisi desencadenada per la pandèmia, i el focus mediàtic no ho ha passat per alt. Si bé la lectura d’aquestes dones com a víctimes és encara recorrent en les informacions, l’autoorganització de les treballadores sexuals es tradueix en un creixent espai als mitjans per parlar de demandes i necessitats en primera persona i en clau col·lectiva.

60.000 dones al carrer sense alternativa. És l’única dada aproximada que permet fer-se una idea de quina va ser la situació de les treballadores sexuals que exerceixen en clubs i locals, després que el Govern espanyol animés a tancar-los l’agost de 2020, abans de la segona onada de la Covid-19, crida que Catalunya va seguir pocs dies més tard. La petició, feta per la ministra d’Igualtat, Irene Montero, es fonamentava en raons sanitàries, sense amagar que responia —alhora— a la voluntat manifesta de l’executiu actual d’avançar en la prohibició del treball sexual.

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019

Coneixíem la xifra gràcies a una peça d’opinió publicada a El Salto i que signaven Kenia García, treballadora sexual migrada del Col·lectiu de Prostitutes de Sevilla i portaveu de la campanya “Regularización Ya”, per la regularització de les persones migrades, i Paula Sánchez, investigadora especialitzada en prostitució i activista del mateix col·lectiu que García. Ambdues asseguraven en l’article —molt crític amb l’actuació del Govern— que “el problema no és que tanquin els clubs, sinó que ho facin sense oferir alternatives, després del desastre de gestió que es va fer durant el confinament de març a maig i de l’exclusió deliberada de les treballadores sexuals de l’escut social”.

Aquesta exclusió es va materialitzar en una invisibilització més gran, segons denuncien les treballadores, i va fer de la prostitució una activitat encara més clandestina, en desplaçar-la dels locals i clubs als pisos i a altres espais com “garatges, coves i caravanes”. Així ho destacava el diari Público, que si bé acostuma a alinear-se a favor dels drets de les dones en els tractaments informatius, reflecteix en aquest article —amb informació de l’Agència EFE— una perspectiva punitivista i limitada: 4 de les 5 fonts són policials o judicials.

Encapçalada per un titular i un subtítol que barregen prostitució i tràfic de dones per a l’explotació sexual —pràctica contrària al que recomana una guia professional editada el 2015 per l’Agència ABITS i l’Associació de Dones Periodistes de Catalunya (ADPC)—, la peça recorre a una font que presenta la prostitució com un problema, no per una major desprotecció i clandestinitat, sinó perquè “força a la intervenció de telèfons”, s’entén que de propietaris dels clubs i proxenetes, tot i que l’article no fa cap intent d’aclarir-ho. La cirereta del pastís són les declaracions d’entitats cristianes que treballen amb les prostitutes, la veu de les quals no apareix. Aquestes associacions asseguren que treballen “per empoderar les dones, que són víctimes però en molts casos no saben que ho són”.

Lluny de ser un detall sense importància, aquesta afirmació representa la perspectiva amb què s’aborda de forma força recurrent aquest fenomen als mitjans de comunicació. “És un imaginari que beu de la mateixa representació de les prostitutes que fa una part del feminisme abolicionista, que les pinta com a víctimes absolutes, fins al punt que no les deixen parlar perquè la seva alienació els impediria —segons aquest abolicionisme— qualsevol capacitat d’anàlisi o d’elaboració de demandes sobre les seves condicions de vida”, explica Núria Alabao, periodista coordinadora de Feminismes a la revista Contexto (CTXT). “És una imatge de víctima que està destinada no a protegir-les, que és el que diu aquest abolicionisme excloent, sinó a esborrar-les del debat”.

Val a dir, però, que la representació de les dones —tant simbòlica com en termes d’inclusió de veus i fonts— sembla haver experimentat un progrés real des que l’any 2012 es va publicar aquesta anàlisi sobre la prostitució als mitjans catalans. Ara la immensa majoria de mitjans analitzats han inclòs les veus de les treballadores sexuals, sovint mitjançant les seves representants en organitzacions i sindicats com Putes Llibertàries del Raval, Colectivo de Prostitutas de Sevilla o Sindicat OTRAS, que aplega més de 350 treballadores d’arreu de l’Estat. Probablement perquè les seves veus i demandes són avui més accessibles arran de la creixent organització de les dones i de les complicitats articulades dins del moviment feminista i del moviment antiracista, i és molt més difícil ignorar-les.

La prostitució criminalitzada i estereotipada als mitjans catalans

La prostitució llegida com a problema de salut pública en la gestió de la Covid-19

Més enllà de digitals més compromesos socialment, com CuartoPoder, El Salto o Contexto, que han reflectit el fenomen de forma contextualitzada i empoderadora, mostrant les treballadores sexuals com a subjectes actius, assertius i organitzats, la premsa generalista ha basculat entre els mitjans que destacaven la situació de precarietat i indefensió econòmica en què la pandèmia de la Covid-19 deixava les prostitutes i els que abordaven la qüestió com un problema greu de seguretat i salut pública.

Aquest darrer cas és representat sobretot per La Vanguardia, que té una línia editorial clarament prohibicionista. L’agost passat publicava un article desconcertant, en què pràcticament abordava la prostitució com una activitat d’oci, tot obviant, a més, les conseqüències per a les dones del tancament dels clubs. També reprodueix aquesta mirada El Periódico, si bé s’ha mostrat sorprenentment dual: per una banda, en una peça titulada “Los prostíbulos esquivan la normativa anticovid ante la falta de regulación”, torna als vells vicis de relacionar directament prostitució i inseguretat i amplia l’associació a la salut pública, anomenant-la també “vector de transmissió”, des d’un abordatge força culpabilitzador cap a les treballadores i citant com a font principal un advocat especialitzat en tràfic de persones que, bàsicament, fa aportacions més pròpies d’un epidemiòleg sobre risc de contagi de la Covid-19.

Les altres dues fonts incloses en el reportatge, ambdues representants de plataformes abolicionistes, mostren a més una visió molt victimitzant i cosificadora de les dones que exerceixen treball sexual, anomenant-les “dones prostituïdes” i parlant de l’estigmatització que pateixen com a “vergonya”. Converteix, així, un condicionant extern i que neix de la subordinació de les dones i de la seva divisió entre bones i dolentes, fruit de desigualtats estructurals a la vida de les dones que exerceixen la prostitució, en quelcom individual i basat en la moralitat.

En canvi, en un article publicat pocs dies després, El Periódico recorre a una sanitària com a font d’informació i reconeix que “les noies estan molt espantades pel virus i prenen molta més protecció que la resta de la població, però és cert que no han deixat de treballar, perquè ho necessiten”. És a dir, en aquesta peça es construeix les treballadores sexuals com a persones responsables de la cura dels altres, en un moment d’associació generalitzada entre prostitució i infeccions on, com bé expressa l’actriu i productora de cinema porno catalana Anneke Nekro, “s’ha utilitzat el discurs higienista del segle XIX, que considerava la prostitució com un problema de salut pública per justificar-ne la prohibició”.

Nekro, que també és membre del Sindicat OTRAS, que aplega treballadores sexuals de diversos àmbits, lamenta que “s’ha assenyalat interessadament el treball sexual com a focus de propagació de la Covid-19, i els mitjans s’han sumat a aquesta onada estigmatitzadora, en una situació que, a més, ha estat un desastre absolut per a nosaltres”. Denuncia que la pandèmia ha deixat les dones que s’ocupen en el treball sexual en una situació “molt precària i sense ajudes, malgrat el que digui el Govern”. “L’ingrés mínim vital ens excloïa i, per poder rebre les ajudes que ens oferia el Ministeri, t’havies de declarar víctima de tràfic d’éssers humans encara que no ho fossis, a més de ser una quantitat que no permet pagar el lloguer, aliments, subministraments o mantenir les persones a càrrec teu”, afegeix.

Més veus de treballadores exposant la precarietat extrema del sector

Si bé és cert que alguns mitjans han utilitzat l’alegalitat formal de la prostitució per reforçar aquesta alerta sobre el risc d’infecció, la majoria de capçaleres catalanes han subratllat la situació d’indefensió econòmica i manca de mitjans de subsistència en què les mesures decretades per contenir la pandèmia han deixat les dones ocupades en el treball sexual, una via d’obtenir recursos econòmics altament feminitzada i amb gran presència de migrades. Per a les que es troben en situació administrativa irregular, el ventall d’oportunitats laborals és encara més estret i, en tot cas, marcat per la desprotecció laboral i social a què condemna l’economia submergida.

Tant els mitjans públics de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals com el diari Ara, Nació Digital o alguns articles d’El Periódico han fet referència a les conseqüències econòmiques i vitals que ha generat el tancament dels clubs i l’aturada d’activitat d’aquelles que exerceixen pel seu compte, des d’una perspectiva curosa amb les dones i sense furgar en l’estigma que la prostitució duu associat. Entre altres situacions, s’ha destacat la doble vara de mesurar pel que fa a propietaris i treballadores de clubs, que va facilitar que els primers es poguessin acollir a les ajudes i als ERTO del Govern com a “empresaris”, mentre elles es quedaven “literalment al carrer”, com destaquen les diverses organitzacions que les agrupen.

Entre els articles que contextualitzen de forma més entenedora la diferència entre prostitució i tràfic amb finalitat d’explotació sexual en destaca un a Nació Digital que exposa les similituds entre la situació d’esclavatge vinculada al tràfic amb finalitats sexuals (que no és alegal, sinó que està tipificat al Codi penal espanyol), la vinculada al treball domèstic i l’interinatge i el de la mendicitat, que sovint presenten característiques compartides, però que no se solen vincular pel component moral associat a la prostitució. Com a exemple de tractament amb profunditat del fenomen, que segueix pràcticament punt per punt la guia de l’Agència ABITS i l’Associació de Dones Periodistes de Catalunya (ADPC), trobem aquest reportatge del Diari de Barcelona que —sense deixar de reflectir el ventall de postures que desperta la prostitució en el si del feminisme i de la societat— és respectuós en els termes que utilitza.

Pràcticament cap dels mitjans consultats no destaca, però, l’organització de xarxes d’ajuda, suport mutu i acompanyament que han construït les treballadores sexuals per tirar endavant durant la pandèmia i afrontar la situació posterior. Suposa una oportunitat perduda, pel fet que mostrar-les com a part d’aquestes xarxes desafia obertament l’estereotip de les prostitutes i actrius porno com a víctimes sense agència i permet construir imaginaris de les treballadores del sexe allunyats de l’estigma.

Deixa un comentari

El teu correu-e no serà publicat.

Mèdia.cat guardarà el teu nom, correu electrònic i missatge per a poder fer un seguiment dels comentaris en el lloc web. Si vols més informació, llegeix la nostra política de privacitat i cookies.