Com a la majoria de pel·lícules de Hollywood, el dolent crea situacions de perill i aconsegueix amenaçar posar en risc l’estabilitat i equilibri del sistema; però al final sempre guanya el bo i tot pot continuar sent com Déu mana. Bona part del relat sobre les eleccions als EUA sembla emmarcar-se en un quadre d’aquestes característiques. De fet, sobretot a la televisió. Com que, a més, s’ha de crear sempre un espectacle que cridi molt l’atenció i ajudi a guanyar quota de pantalla (i anunciants i altres recursos econòmics…), explicar una lluita de bons molt bons i de dolents molt dolents, o muntar un reality show, sembla que encara funciona prou bé. Això, a més, Trump ho posa fàcil.

Tot plegat, un guinyol vergonyós al qual feia referència l’Albert Balanzà fa pocs dies en aquest mateix espai d’opinió: «He seguit encara amb més estupor creixent la caricatura constant que es fa des de la premsa europea dels votants republicans i l’aparença uniforme, saberuda i intel·lectual que es fa dels votants demòcrates. I he seguit amb incredulitat manifesta que aquests mateixos professionals que insulten o eleven gratuïtament els ciutadans d’un país que, en el millor dels casos, no coneixen prou, se sorprenguin d’un resultat ajustat».

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019

D’altra banda i més enllà d’aquest quadre general de tractament dels fets, les anàlisis es veuen sovint llastades per una sèrie de prejudicis (positius en aquest cas) que fan impossible una visió crítica que hi vagi a fons. Aquest és un exemple bastant clar d’hegemonia ideològica i cultural de l’American way of life.

És aquest un mite o somni que entela la vista i no deixa veure-hi bé o que fa que es perdoni tot, de manera que, per exemple, l’esclavitud i la violència policial serien només «errors d’aquesta mateixa democràcia», segons un destacat columnista del diari més venut a Catalunya. La mateixa democràcia que «ha constituït un referent global durant dos segles llargs», rebla un editorial de La Vanguardia que tampoc té temps de considerar o parar-se en errors com els acabats d’indicar, per no dir també la invasió de països, la promoció de cops d’estat i el manteniment de dictadures arreu del món.

Ja ho deien des de l’editorial Anagrama, en presentar el 2008 un llibre de Vicenç Navarro titulat Entrevista a Noam Chomsky: «La cobertura del sistema polític estatunidenc i el seu procés electoral per part dels mitjans d’informació i persuasió espanyols ha projectat, en general, una visió idealitzada d’aquest sistema i del procés, proporcionant una lectura esbiaixada d’aquesta realitat». Aquestes eleccions no han estat tampoc el moment de superar aquest biaix.

Tampoc no ajuda gaire a entendre la situació als EUA el fet de recórrer de forma abusiva a conceptes poc o gens explicatius o massa ambigus, per més que estiguin de moda: des del més vell, però no més concret, de «democràcia liberal» fins al més nou i nebulós de «populista». Aquí, potser val la pena tenir en compte el que afirma el director de Le Monde Diplomatique, Serge Halimi, quan diu que «el combat ideològic requereix així, constantment, la construcció de termes la disseminació dels quals tradueix la victòria d’un projecte».

En aquest punt, fins i tot les anàlisis de context es veuen mancades de recursos per arribar al fons. La crisi econòmica més greu des de la mítica de 1929, una gran part de responsabilitat de la qual ha de ser imputada al model impulsat pels poders polítics i econòmics dels EUA, augmentada per la pandèmia, en un context de transformació accelerada de la mateixa economia, del món del treball i de la societat en general, amb totes les greus conseqüències, és tractada a la fi quasi com a un episodi passatger. Aquesta és una de les conclusions d’un altre editorial, que tot queda en una «lluita entre dos estils polítics antagònics» o, igualment indefinit o innocu, «en última instància, el combat entre la preservació dels principis i les maneres democràtiques».

No és aquesta l’opinió de Roberto Savio, columnista d’OthersNews, quan des d’una anàlisi més rigorosa afirma: «Trump ha marxat, però el trumpisme es queda. I això val per tot el món. Fins que no eliminem la globalització neoliberal, els Trumps, els Bolsonaros, els Viktor Orbans i altres arreu del món són només que la part visible de l’iceberg».

Coincideixen en aquesta opinió, des de diferents perspectives, El Jueves quan titula en portada: «make America lo puto mismo de siempre»; i el prestigiós The Economist: «Amèrica canvia de rumb, però segueix sent la mateixa». Una conclusió a la qual, per cert i no per casualitat, ja havien arribat les borses abans que es coneguessin els resultats: «Wall Street emergeix com a vencedor en la setmana electoral més caòtica, sense esperar si guanyava Biden o Trump».

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.

Deixa un comentari

El teu correu-e no serà publicat.

Mèdia.cat guardarà el teu nom, correu electrònic i missatge per a poder fer un seguiment dels comentaris en el lloc web. Si vols més informació, llegeix la nostra política de privacitat i cookies.