Els polítics posen sota ombra de sospita totes les notícies que els són incòmodes per evitar respondre’n.

Punt número 1 de la guia del polític davant una notícia incòmoda: si vull posar-hi una ombra de dubte, diré que és fake news. Punt número dos: si no em queda més remei que acceptar que és cert, diré que és una filtració interessada. Punt número 0: no acceptar mai que els periodistes, quan fan la seva feina, publiquen coses que no em ve de gust que se sàpiguen.

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019

Aquesta setmana n’hem tingut dos exemples. El primer: Planta Baixa explica, dilluns, que els diputats han cobrat íntegra la indemnització per desplaçament tot i que la majoria de sessions s’han fet de forma telemàtica. Hi ha certa indignació ciutadana i alguns diputats critiquen la informació, alguns per fer-hi matisos, els altres per lamentar-ne l’enfoc. Res que no se surti de la normalitat.

Fins que, ja dimarts al matí, el vicepresident del Parlament, Josep Costa, fa un fil de Twitter amb una acusació:

Si el vicepresident del Parlament considera que hi ha fets de la notícia que són matisables, pot parlar amb els periodistes del programa (com van fer d’altres) i fins i tot entrar-hi en directe per qüestionar-ho. Però opta per llençar-ho per Twitter, amb l’expressió de moda, fake news, i acusant de no contrastar: dues desqualificacions que ataquen directament la credibilitat del programa i dels seus redactors.

Quan un polític qualifica una notícia de fake news està dient que els periodistes han fabricat una mentida a propòsit per perjudicar-los. Està qüestionant la professionalitat dels periodistes perquè no li ha agradat una notícia que posa el focus sobre una acció dels polítics. És el recurs fàcil: dic que és fake news amb un tuit, els meus seguidors s’hi sumaran, i aquí no ha passat res.

Segon exemple, que ha acabat fins i tot amb crisi de Govern (com si aquest Govern necessités els periodistes per provocar-ne). Dimarts el pla de desescalada de Salut comença a sortir als mitjans. El primer en publicar-ho és El Món a Rac1, de seguida ens hi sumem Planta Baixa i la resta van afegint-s’hi a mesura que ho van confirmant. Res que no passi habitualment: una reunió important on s’han de prendre decisions, decisions que inclouen la participació de diverses persones, els periodistes coneixen algunes d’aquestes persones i aconsegueixen obtenir informació rellevant, la contrasten, i la publiquen. El que vindria sent fer la nostra feina.

Esquerra reacciona airada davant del que considera “filtracions” i, paradoxalment, filtra que el pla l’ha esbombat Junts per Catalunya. Altra vegada, desacreditar la informació i al feina dels periodistes. I per si fos poc, ho rebla el vicepresident Pere Aragonès des del Parlament, demanant “responsabilitat” als mitjans i exigint que no es publiquin filtracions. Polítics criticant filtracions. Què serà el següent, el Papa qüestionant que la gent cregui en miracles?

El concepte filtració l’hem denostat els propis periodistes, que ja se sap que quan una notícia la traiem nosaltres és exclusiva i quan la treu un altre és una filtració. I el vicepresident no la fa servir gratuïtament: l’empra perquè sap que en l’imaginari popular una filtració és una mena de conducte màgic per on partits malèfics utilitzen periodistes per destruir l’enemic. Altra vegada apuntant cap la nostra credibilitat per tapar les carències d’un Govern que no s’entén internament i no es fa entendre a la ciutadania.

Aquesta setmana han estat aquests dos exemples, però és igual, passa amb tots els partits i amb tots els mitjans. Els polítics s’han acostumat a esquivar les explicacions que suggereixen les informacions periodístiques reaccionant pel broc gros. Amb conceptes tergiversats, atien els seus batallons tuitaires perquè ataquin sense pietat i posin en dubte tot allò que els afecta. Que si tal mitjà ja se sap de quin peu calça; que si què n’has d’esperar de la caverna; que si això t’ho han dictat; que si els periodistes ho manipuleu tot. Tot, excepte assumir responsabilitat i respondre davant l’opinió pública.

Els periodistes tampoc som oracles que protegim la veritat absoluta. De filtracions interessades se’n publiquen, de fake news també, i fins i tot els que fan bé la feina s’equivoquen i poden i han de ser criticats. Però l’experiència, el coneixement i la lectura atenta permeten distingir el que és tòxic del que és sa, el que és argumentari del que és anàlisi, el que és manipulació del que és periodisme. Si no es fa aquest exercici, el periodisme està condemnat i, per tant, ho estarà una part de la democràcia. Que ells facin de polítics que nosaltres farem de periodistes. I si ells no saben fer bé la seva feina, que no ens ataquin a nosaltres per fer la nostra.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.

Deixa un comentari

El teu correu-e no serà publicat.

Mèdia.cat guardarà el teu nom, correu electrònic i missatge per a poder fer un seguiment dels comentaris en el lloc web. Si vols més informació, llegeix la nostra política de privacitat i cookies.