Què faries si descobrissis que el veí del costat és un perillós cabdill de la ultradreta supremacista i està tramant convertir el teu poble en una comunitat nazi, governada per nazis i habitada per l’elit neonazi mundial? Això es van haver de plantejar els veïns de Leith, un petit poble de Dakota del Nord, als EUA, que entre 2013 i 2014, quan va passar tot, tenia només 24 habitants –comptant-hi les criatures–. Aquesta xocant història l’explica el magnífic documental Welcome to Leith, de Christopher K. Walker i Michael Beach Nichols, que es projectarà al Miniput, la Mostra de TV de Qualitat de Barcelona. L’edició d’enguany se celebrarà en línia el 28 de novembre, és gratuïta i us hi podeu inscriure a miniput.cat/inscripcions.

L’home que va aparèixer per posar de cap per avall la vida dels habitants de Leith és Craig Cobb, un dels líders més influents del supremacisme blanc. Ha estat involucrat en trames molt fosques del neonazisme d’arreu del món durant dècades. Forma part dels peixos grossos de l’Església Mundial del Creador, una organització violenta que revesteix la ideologia neonazi d’una crosta de religiositat –pregonen que cada «home ari» és Déu i promouen una «guerra santa racial».

Una jutgessa, Joan Lefkow, va dictaminar fa uns anys que aquell grup d’odi no podia autoanomenar-se Església Mundial del Creador i un dels líders del moviment, enfurismat, va fer una crida a assassinar-la. Craig Cobb va fer pública l’adreça de la jutgessa que, al cap de poc, tornant a casa seva, s’hi va trobar el marit i la mare assassinats d’uns quants trets al cap. Cobb és el tipus de cabdill que no es taca les mans sinó que assenyala perquè d’altres premin el gallet.

Cobb va intentar dur a terme a Leith el somni nazi per excel·lència: crear-hi una comunitat on els líders del moviment embarassarien dones blanques seleccionades per perpetuar una suposada puresa de la «raça ària». Per fer-ho només li calia anar al poble i començar a comprar terres. I així ho va fer. Els veïns, que no sospitaven res, van vendre-li mig municipi. Quan ja no podia comprar més terres de bones maneres, Cobb va treure’s la careta. Va envoltar la seva propietat de desenes de banderes del Tercer Reich i esvàstiques i va passejar-se pels carrers armat amb rifles, acompanyat del seu vassall, per atemorir els veïns.

Cobb ho tenia tot pensat: va posar les terres a nom seu i d’altres pesos pesants del supremacisme estatunidenc –el líder del Ku Klux Klan, per exemple–. El pla era empadronar-se i votar-se a ells mateixos: així, de forma legal, Leith es convertiria en un poble habitat i governat per nazis. Tot això va sortir a la llum gràcies a la feina d’un periodista, Ryan Lenz, que es dedica a monitoritzar la ultradreta. Va descobrir que Cobb es vantava del que estava fent al fòrum neonazi més important dels EUA, i convidava altres neonazis a sumar-se al projecte. Lenz va decidir anar fins a Leith a comprovar si era veritat, i d’allà va néixer el documental que acompanya la batalla dels veïns contra el pla d’ocupació neonazi.

Íngrid Guardiola: “Si la televisió no ens ofereix eines per pensar un món diferent, esdevé antidemocràtica”

Welcome to Leith posa de relleu tres punts fonamentals. El primer és que ens ensenya que els nazis existeixen i poden ser els nostres veïns. D’això va el film, diuen els directors. El segon punt és la reflexió sobre si hi ha d’haver límits a la llibertat d’expressió. Als EUA, la primera esmena de la Constitució garanteix una llibertat d’expressió absoluta, també als nazis. Per tant, al documental podem veure nazis explicant ben tranquils davant les càmeres els motius pels quals consideren que cal tornar a exterminar tots els jueus. I aquí arribem al tercer punt: el documental fa reflexionar sobre com els mitjans han de tractar el neonazisme, el neofeixisme i l’extrema dreta en general.

Fa pocs dies vaig poder assistir via telemàtica al North Dakota Human Rights Film & Arts Festival, que va convidar els directors de Welcome to Leith i Ryan Lenz, el periodista que va destapar el cas. «Com vau aconseguir que s’obrissin tant?», se’ls va preguntar. I els directors van reconèixer que Cobb i els seus col·legues nazis van acceptar participar en el documental perquè creien que podria ser una bona eina de propaganda de la seva ideologia. La feina dels cineastes és que això no acabi passant.

Lenz considera que els propers anys l’extrema dreta i la seva versió explícitament violenta, la ultradreta, continuaran creixent. I per això, un bon antídot és un periodisme de qualitat, rigorós i que no els segueixi el joc: ni blanquejant-los, ni folkloritzant-los, ni comprant-los l’agenda. Per cert, Craig Cobb ha fet pública l’adreça de Lenz, així com fotografies privades seves i dels seus pares, de manera que el periodista ha de viure amb les precaucions de seguretat que a tots els que ens ocupem d’aquests temes, arreu del món, ens resulten ben familiars.

Dos terços de tots els actes terroristes als EUA el 2019, segons el Financial Times, van ser comesos per grups d’ultradreta. I durant la primera meitat del 2020 aquesta tendència ha crescut un 90%. Per entendre’n la magnitud i la gravetat: només als EUA, segons la Lliga Antidifamació Nord-americana, entre el 2007 i el 2016 van morir 275 persones assassinades en atacs de la ultradreta.

Us recomano de totes totes Welcome to Leith: està ben fet, remou i mostra una realitat que no és fàcil de veure de tan a prop. I un avís: els directors diuen que durant el rodatge van sentir-se com si filmessin una pel·lícula de terror. En efecte, ho sembla, però el que mostren és 100% real. Si el seguiu a través del Miniput, ens veurem abans del documental; en faré una breu presentació i parlaré del tractament de l’extrema dreta als mitjans.

Alba Sidera: “Falta cultura periodística antifeixista”

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.

Deixa un comentari

El teu correu-e no serà publicat.

Mèdia.cat guardarà el teu nom, correu electrònic i missatge per a poder fer un seguiment dels comentaris en el lloc web. Si vols més informació, llegeix la nostra política de privacitat i cookies.