L’inici del recompte oficial de feminicidis en mans de parelles o exparelles a l’Estat espanyol, l’any 2003, marca un punt d’inflexió, també als mitjans, en el procés de comprendre els assassinats de dones per part d’homes com a problemàtica pública. Fa prop de dues dècades que començava a fer-se espai una mirada que treia de l’esfera domèstica i desindividualitzava els crims masclistes en el tractament informatiu. N’analitzem l’evolució amb les periodistes María Ángeles Fernández, de Pikara Magazine; Carolina Pecharromán, de TVE, i Ana Requena, d’elDiario.es

Ana Orantes va posar-se davant les càmeres de Canal Sur per denunciar que un jutge l’obligava a residir al mateix domicili que l’home que la maltractava des de feia 40 anys i havia abusat de dues de les seves filles. Era el 4 de desembre de 1997. Quan a l’Estat espanyol encara no existia una legislació que emparés les dones víctimes de violència per raó de gènere en mans de parelles o exparelles (Llei 1/2004) i les violències masclistes eren majoritàriament llegides com a assumptes privats, Orantes va confiar en els mitjans de comunicació per emetre el seu darrer crit d’auxili. Tretze dies després, el seu exmarit va assassinar-la brutalment al domicili.

La perspectiva del “crim passional”, l’absència d’anàlisi i contextualització del feminicidi com a problemàtica social i l’excepcionalització del cas i de la conducta de l’agressor són pràctiques habituals de l’època que van marcar també la cobertura de l’assassinat d’Orantes. Algunes tendències d’aquest tractament informatiu cec a la desigualtat de gènere com a fenomen estructural, del qual els feminicidis en són l’extrem, encara cuegen. Tanmateix, la incidència i la pedagogia feminista ha anat fent-se espai a les redaccions i transformant la lectura predominant davant els assassinats masclistes.

El feminicidi d’Ana Orantes va ser detonant d’un intens procés de reflexió sobre la violència de gènere a l’Estat espanyol que va forçar l’Administració a iniciar l’any 2003 un registre públic de les dones assassinades per les seves parelles o exparelles (els fills i filles víctimes de la violència masclista es van incloure en el còmput oficial l’any 2015). La violència de gènere s’escapava dels confins de l’esfera domèstica per situar-se, així, al centre de l’esfera pública.

“Queden moltíssimes inèrcies i maneres de fer que no són les adequades, però sí que hi ha hagut una evolució en positiu”, considera Ana Requena, redactora en cap de gènere d’elDiario.es, fent balanç dels canvis en la cobertura de les violències masclistes als mitjans. L’aprovació de la Llei 1/2004, de protecció integral contra la violència de gènere, va ser, remarca Requena, un punt d’inflexió que va permetre conscienciar la societat i els periodistes i identificar pràctiques per informar de les violències masclistes de manera més responsable.

Transcendir les xifres, construir memòria

Comptar amb xifres de la violència de gènere ha permès aproximar-nos a la magnitud de la violència extrema contra les dones per part dels homes, si més no, els que tenen com a parelles o exparelles. Requena recorda que el recompte oficial d’assassinats per motiu de gènere va ser inicialment una demanda dels moviments feministes i van ser periodistes les qui van començar el recompte per crear un relat col·lectiu que superés la narrativa del succés aïllat.

En relació amb el fet de xifrar el nombre de dones assassinades, però, M.ª Ángeles Fernández, coordinadora de Pikara Magazine, alerta que la tendència a posar a zero els comptadors de la violència cada mes de gener, eliminar anualment el rastre de les víctimes de l’any anterior, implica generar cert oblit. El repte, remarca la periodista, és “posar cara a les víctimes i explicar com s’ha arribat al feminicidi”.

En aquest plantejament encaixa el projecte “Mil mujeres asesinadas”, l’interactiu de RTVE Lab guanyador d’un Premi Ondas enguany, del qual el jurat ha valorat la voluntat de “reparar la memòria de les dones víctimes de la violència de gènere, evitant que siguin considerades únicament una xifra”. Carolina Pecharromán, editora d’igualtat de la televisió pública estatal, explica que la idea darrere de l’especial va ser “posar-los cara i cos” i evitar que les xifres es convertissin en “una notícia freda”.

“Importa, i molt, explicar la dimensió del problema amb aquestes xifres, però cal intentar d’alguna manera que no es quedi només en un número i explicar que cada dona assassinada constitueix una agressió contra els drets humans”, sentencia l’editora d’igualtat, alhora que alerta que, quan les persones rebem un excés de dades sense contextualitzar, “acabem narcotitzades per l’allau de xifres i perdem l’interès i la dimensió de les tragèdies”.

Els límits del relat oficial

Segons les periodistes especialitzades consultades per Mèdia.cat, una de les claus per construir un relat que permeti sensibilitzar, remoure el desconeixement i els estereotips davant les violències masclistes i contribuir a generar canvis en el pla social resideix a contextualitzar jurídicament i política les violències masclistes.

Durant els darrers anys podem observar l’aparició de peces que fiscalitzen l’exercici de les administracions, incloent-hi l’Administració de Justícia, o les mancances de finançament per a polítiques públiques per la igualtat de gènere. Segons Requena, cal desenvolupar cobertures que posin el focus en l’actuació institucional, ja que “no només són històries personals, sinó històries en què els sistemes polítics i judicials tenen una responsabilitat”.

Una necessitat que es contraposa amb el pes predominant que encara tenen les fonts policials i judicials en les cobertures informatives de feminicidis. Una anàlisi de la cobertura de l’Agència Efe dels assassinats per motiu de gènere al mes de juliol revela que el 85% de les fonts que s’empren són oficials, fet que institucionalitza la narrativa sobre aquests casos. La importància de l’agència com a proveïdora de material informatiu per a un gran nombre de mitjans de l’Estat fa que aquestes visions institucionalitzades acabin predominant en l’esfera mediàtica.

Per construir un periodisme corresponsable amb l’erradicació de les violències masclistes, una peça fonamental és incloure veus expertes que permetin contextualitzar les causes i les conseqüències dels feminicidis i d’altres crims masclistes. Carolina Pecharromán remarca la necessitat d’“ampliar la narrativa” per incloure la progressió de fets que ha dut a l’escalada de violència, sense obviar les causes estructurals, i no interrompre les cobertures en el moment en què es produeix l’assassinat o l’agressió masclista.

Segons assenyala M.ª Ángeles Fernández, també és central entendre la pluralitat de les violències masclistes i subratllar la intersecció de violències que reben les dones, des d’aquelles pròpies del món rural en un país on es legisla des del centre fins a les violències fruit de la Llei d’estrangeria que pateixen les dones migrants.

Els esforços de projectes com “Mil mujeres asesinadas” o “#PorTodas”, de La Marea, aconsegueixen dimensionar el fenomen a escala col·lectiva, alhora que aprofundeixen en les conseqüències d’aquestes violències en l’esfera individual i local.

Cap a un periodisme de solucions

La recent aparició de la figura de les editores o corresponsals de gènere, encara amb camí per recórrer, és un dels indicis que confirmen la presa de consciència d’alguns mitjans sobre la importància d’incorporar la perspectiva de gènere en la seva activitat. També és, però, senyal que encara falta molt de camí per recórrer.

Com afirma Pecharromán, “l’objectiu és que arribi un dia en què la nostra figura no sigui necessària”. L’editora d’igualtat de RTVE considera que els mitjans de comunicació no tan sols són agents corresponsables en la denúncia, sinó també en la prevenció de la violència masclista: “El primer és ajudar a fer que [les víctimes de violència de gènere] es reconeguin en aquest problema i assenyalar les eines que tenen per sortir-ne”, afirma.

Visibilitzar la capacitat de recuperació i l’agència de les dones supervivents de violències masclistes és també central per a una cobertura corresponsable i capaç de desfer estereotips, remarca Fernández. “Cal explicar com s’estan organitzant, com estan treballant després de patir un procés de violència masclista, com continuen la seva vida, com es recomponen, i oferir esperança, demostrant que les dones tenen eines per organitzar-se i sortir-se’n”, remarca la periodista de Pikara Magazine.

Deixa un comentari

El teu correu-e no serà publicat.

Mèdia.cat guardarà el teu nom, correu electrònic i missatge per a poder fer un seguiment dels comentaris en el lloc web. Si vols més informació, llegeix la nostra política de privacitat i cookies.