La majoria de vosaltres segurament no la vau conèixer, però estic segur que hi haurà qui recordarà laColumna.cat. La van engegar el 2013 un grup d’estudiants de la Facultat de Ciències de la Comunicació de la UAB i, amb esforç i dedicació no pagada, es va convertir en un mitjà on molts de nosaltres ens vam foguejar amb reportatges i entrevistes que superaven allò que ens demanaven a classe. La Columna va funcionar durant tres anys, però com a mitjà de comunicació fet per estudiants aviat va topar amb un debat que no vam saber respondre: com donar continuïtat a un projecte autogestionat per estudiants de periodisme quan aquests periodistes ja no són estudiants? No vam saber convertir-ho en un projecte rendible i La Columna va morir. Recentment he sabut que si entres a lacolumna.cat se’t redirigeix a una pàgina porno. Com que vam deixar de pagar el domini, se l’ha quedat un altre. Un trist final amb regust metafòric.

La Columna va parlar del creixement de l’extrema dreta que ja veníem venir, però també de les fuetades al carrer dels moviments socials davant d’una crisi econòmica que ofegava la baula més dèbil de la societat. Vam escriure sobre literatura, música i cinema, però també d’esports, reivindicant la crònica davant del periodisme esportiu barroer al qual ens han acostumat. I és que, en definitiva, a La Columna vam voler fer periodisme reposat més enllà de l’efectivitat de Twitter, les notícies virals i la falsa equidistància d’alguns mitjans. Al record, el cop que el servidor va petar per l’èxit de l’article Mamá, yo no quiero ser como Ana Pastor de la Cristina Barrial.

A la carta de comiat que va publicar la redacció de La Columna explicàvem que no havíem perdut la voluntat que va fer germinar el projecte, però que cadascú de nosaltres l’havia adaptada a les pròpies circumstàncies, “avui tan diferents que ens separen”. Mirar enrere aquella època deixa un regust amarg inevitable. A La Columna hi vaig conèixer tants professionals amb empenta i talent que ara faria de mal escriure una tirallonga de noms, però m’esquerda el cor saber que els que ens hem acabat dedicant al periodisme som una minoria. Una minoria afortunada, m’atreviria a dir, perquè no ha estat la meritocràcia allò que ens ha fet destacar davant dels nostres companys. Si treballo a una redacció no és perquè sigui millor que ells, només vaig tenir la sort d’enviar un currículum just quan hi havia una vacant i de sortir-me’n prou bé a l’entrevista de feina.

La notícia que lacolumna.cat ara ofereix pornografia en comptes de periodisme ha servit d’excusa per a treure la pols a antics grups de WhatsApp de la facultat. “Treballes?”, “Què se n’ha fet de tal?”, “Si hagués sabut que no trobaria feina hauria estudiat una enginyeria” o “Si ho hagués sabut estudiaria literatura, que tampoc no dóna feina, però m’agradava més”. De fons, una sensació de fracàs col·lectiu, de ressentiment per una estructura social que ens deixa venuts. Al final, aquest desenllaç de La Columna és un gir de guió sòrdid per a la tragèdia de la precarietat juvenil.

Si ho voleu, encara podeu recuperar els articles de la Columna que han quedat desats a la memòria cau fent clic aquí.

Consell de redacció de 'La Columna'. Foto: cedida.

Consell de redacció de ‘La Columna’. Foto: cedida.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.