L’any 2014, amb 24 anys, amb l’Andreu Merino ens acostàvem a la línia policial del desallotjament de Can Vies amb uns tímids carnets de premsa del Col·legi de Periodistes de Catalunya en un intent d’arribar als terrats d’uns edificis. El mosso d’esquadra va mirar les acreditacions i sense gaires arguments ens va barrar el pas. Des de llavors, aquest moment va quedar guardat a la caixa de records i anècdotes d’una carrera que té per base esdevenir trinxera contra els abusos de poder. Encara avui riem amb aquella nostra resposta de “vale, gràcies, adéu”.

Ara, sis anys després, en plena pandèmia i amb unes dades de desnonaments arreu del país que fan esfereir qualsevol persona amb un mínim de decència, la situació es repeteix constantment, però no fa ni una mica de gràcia. Catalunya va acumular el 23% de desnonaments de tot l’Estat durant el 2019, amb 12.446 casos de persones o famílies expulsades de les seves llars, segons dades del Consell General del Poder Judicial.

Són també escandalosos els casos de premsa vetada pels Mossos d’Esquadra en l’execució de desnonaments i seria infinita la llista de companys i companyes que han vist com se’ls prohibia l’exercici de la seva professió i com, alhora, es vulnerava el dret a la informació.

A finals de febrer, Premià de Mar va viure el primer desnonament amb violència per part de la policia, que finalment va treure de casa una dona amb fills menors d’edat. Tant la Policia Local com l’autonòmica van vetar l’accés a diversos professionals que cobrien la jornada i si bé és cert que el Col·legi de Periodistes va respondre al telèfon i va recollir les dades necessàries per poder formalitzar una queixa, no hi va haver trucada que ens permetés accedir dins la zona acordonada per poder documentar el que estava passant.

És ben senzill, no hi ha imatges de la quantitat de violència física i psicològica que hi ha en un desnonament. I ojos que no ven, corazón que no siente.

L’última setmana d’octubre, el vespre del desallotjament de la Buenos Aires a Barcelona, la manifestació en defensa de l’espai va acabar amb nou intent d’okupació. De nou, cinc periodistes identificats i posteriorment vetats per, segons l’agent, trobar-se dins d’una propietat privada sense permís. “El cas de la Buenos Aires és interessant perquè en el fons es redueix tot a un debat de quin dret pesa més. El nostre argument per ser allà era el dret a informar d’un desallotjament i evidentment la fiscalització d’actuacions policials”, explica l’Andreu Merino. El periodista assegura que els Mossos d’Esquadra posen el dret de la propietat privada per sobre del dret a la informació i que, a més, ho fan en un moment i espai noticiable com ho estava sent la Buenos Aires tornant-se a okupar, “el cas és bastant paradigmàtic”.

“En general als desnonaments trobem dificultats per veure exactament el que està passant i això ve derivat dels canvis en els operatius policials”, afegeix Merino. Una de les noves pràctiques dels Mossos d’Esquadra consisteix a desplegar-se molt abans de l’hora prevista per l’arribada de la comitiva judicial: “el que passa és que acaba quedant un grup reduït de persones davant l’edifici i tota la resta rere els furgons. Així, en la immensa majoria de casos nosaltres no tenim accés al què passa rere la línia policial i hem de gravar com podem des de la distància, es fa molt difícil veure com procedeixen els Mossos a fer fora la gent i executar el desnonament”.

És important llistar els casos on no se’ns ha permès treballar? És importantíssim, i no tant per aquests mateixos sinó per aquells en què sí que hi ha hagut companyes treballant-hi, com per exemple, el cas més evident dels últims mesos, el desnonament del 29 d’octubre a Ciutat Meridiana. Lorena Sopena, la fotoperiodista que va documentar el desnonament, té molt clar que la presència de premsa i la viralització del cas van ser les causes que el BBVA fes marxa enrere o que Miquel Sàmper hagués de sortir públicament a reconèixer que els Mossos d’Esquadra actuaven per iniciativa pròpia. “Jo estic veient que hi ha una persecució molt bèstia cap a la premsa, i sobretot cap a la premsa gràfica. Tinc la sensació que si no hi som és com si no hagués passat, crec que és molt important ser-hi”, denuncia Sopena, que afegeix que és molt important protegir el fotoperiodisme.

En relació amb la persecució que denuncia Sopena, el cas més flagrant dels darrers mesos és el de Mireia Comas, que va ser detinguda amb força mentre cobria un desnonament a Terrassa el passat mes d’octubre i a qui es demana un any de presó. Comas, en declaracions a Vilaweb, assegura que “quan un cos policial fa una actuació, preval el dret a la informació”. Tot i això, la repressió no s’atura, tampoc contra els periodistes.

Si alguna cosa podem extreure de tot això és la seguretat que ser-hi sempre serveix d’alguna cosa. Com diu Sopena, si no hi som, sembla que res passi. I passa. Hi ha desnonaments arreu del país de forma diària, i si la nostra feina hi pot fer front, tenim l’obligació moral i col·lectiva de ser-hi. Perquè el periodisme ho és en tant que trinxera contra els abusos de poder i la desigualtat social.

Entrebancs, amenaces i identificacions de periodistes durant la cobertura de desnonaments

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.