“No em contesti ara; faci-ho… després de la publicitat”. Poques frases com aquestes han popularitzat tant un programa de la graella televisiva a l’Estat espanyol. Les deia a La máquina de la verdad Julián Lago abans de revelar si el detector de mentides donava o no la raó als comentaris que uns moments abans havia fet el convidat del programa. Aquell espai, que Telecinco va mantenir en antena entre 1992 i 1994, forma part de la graella més excèntrica que la cadena privada ens ha ofert en hora punta, ja que monitoritzar la sinceritat d’un personatge a través d’un polígraf de dubtosa qualitat és, com a mínim, discutible.

Més enllà del sistema utilitzat a La máquina de la verdad, la idea del desaparegut Lago, una icona del periodisme de la Transició, continua sent molt necessària. Probablement no calen ginys com aquell, que també Jorge Javier Vázquez ha utilitzat per escrutar la faràndula que cada setmana s’exhibeix a Sálvame. Aquell artefacte i la suposada experta que anunciava els resultats en pocs segons tampoc no han ajudat Vázquez fer versemblant el mètode.

Sigui com sigui, Lago va posar damunt la taula a una qüestió ben transcendent, com és la funció del periodisme d’explicar que les afirmacions d’aquell o altre personatge són certes o, en canvi, es basen en mentides o mitges veritats. I aquí cal reconèixer que cap altre espai televisiu fa la prova del nou.

Cal celebrar que El objetivo tingui l’hàbit de posar polítics i líders d’opinió davant del mirall, malgrat que la seva conductora, Ana Pastor, sovint ens recorda la pèssima tendència d’alguns periodistes a esdevenir més vedets que no transmissors d’informació. En un període presidit per la immediatesa i on és difícil distingir entre la veritat i les fake news, Pastor demostra que tots els mitjans haurien de dedicar algun apartat a comparar les paraules escoltades amb els actes. Almenys per evidenciar que, si bé les contradiccions són humanes, tenen conseqüències sobre terceres persones o sobre el curs dels esdeveniments.

Algú pensarà que no es pot ridiculitzar l’emissor fent-li un tercer grau, i segurament més d’un programa té aquesta insana temptació perquè l’audiència demana acarnissament. Es tracta de dir que enganyar forma part del manual de males pràctiques i que, en ares de la transparència, és un comportament censurable.

Avui, quan el periodisme de dades ens permet aquest tipus d’escrutini, sorprèn que pocs mitjans s’ocupin de corroborar les promeses, mesures o declaracions que han adoptat polítics o líders d’opinió amb els fets contrastables. Ho veiem contínuament en relació amb el procés sobiranista, amb les lleis aprovades en un determinat moment o amb afirmacions que suposadament no admetien discussió perquè responien a càlculs científics. En aquests tres supòsits, el periodisme s’inhibeix del poder fiscalitzador que li pertocaria, quan és evident que, en un ràpid anàlisi comparatiu, ens fan passar bou per bèstia grossa o s’incompleixen promeses de les quals sembla que ningú no se’n recordi.

Seria higiènic i una contribució a la salut democràtica que una ‘màquina de la veritat’ estigués present a cada plató o butlletí de notícies. Faria enrogir més d’un representant públic i ajudaria al més important: crear un antídot contra la mentida i un estímul pel pensament crític, que tanta falta ens fa.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.

Deixa un comentari

El teu correu-e no serà publicat.

Mèdia.cat guardarà el teu nom, correu electrònic i missatge per a poder fer un seguiment dels comentaris en el lloc web. Si vols més informació, llegeix la nostra política de privacitat i cookies.