Explorar les responsabilitats de les administracions públiques i posar-les sobre la taula en la cobertura informativa és excepcional als mitjans a l’hora d’abordar les agressions masclistes i els feminicidis 

Cada feminicidi posa en evidència un sistema que perpetua les desigualtats de gènere. Tanmateix, després d’un assassinat o agressió masclista que arriba a ser noticiable, els mitjans de comunicació solen centrar les informacions en la víctima i l’agressor. Més enllà de la relació de desigualtat entre tots dos, hi ha agents públics amb un paper important en el que ha passat. Administracions locals, autonòmiques i estatals són les encarregades d’oferir una resposta adequada a les dones en situació de violència i de garantir-ne la protecció, així com de prevenir que altres dones passin pel mateix.

Com ha teoritzat àmpliament l’antropòloga mexicana Marcela Lagarde, el mateix concepte de feminicidi té implicacions polítiques. Lagarde considera que els assassinats masclistes són crims que poden evitar-se; una tasca que correspon, precisament, a les administracions. Si aquest enfocament es trasllada als mitjans de comunicació —que utilitzen aquest terme cada vegada amb més freqüència en els darrers anys—, resulta imprescindible fiscalitzar totes aquelles parts implicades en les agressions masclistes, més enllà de posar el focus únicament en l’assassí.

Aquesta no sol ser la perspectiva que adopten les informacions i, en general, la responsabilitat de les administracions queda diluïda entre els múltiples detalls sobre com van ocórrer els fets. Si les dones havien denunciat la seva situació o no per la via judicial sol ser l’únic element relacionat amb l’actuació pública que es té en compte i que, a la pràctica, és llegit com a exigible: si la dona havia denunciat, mereixia protecció. Si no, l’Administració no hi ha pogut fer res. Un missatge reduccionista de la responsabilitat pública davant les violències contra les dones i culpabilitzador de les víctimes.

En aquesta línia, Magda Bandera, periodista, directora de La Marea i impulsora del projecte #PorTodas —que té com a objectiu investigar el que va succeir abans i després dels 55 feminicidis de l’any 2014 a l’Estat espanyol, segons xifres oficials—, recalca que des de les redaccions “poques vegades es complementa la informació investigant, per exemple, quantes denúncies en total s’havien presentat, quin és el procés que segueixen les administracions després d’aquestes denúncies o quins recursos hi ha per atendre-les i si aquests són suficients”.

Per a Bandera, “és com si no hi hagués més subjectes que qui sofreix l’acció i qui la provoca”. “Sabem que les administracions no són responsables de tot, però sí que tenen un paper que ha de quedar clar”, matisa. Per això, molts casos de violència masclista, no necessàriament assassinats, poden ser una oportunitat per qüestionar aquest rol i investigar més enllà de “l’última hora”, que, per la seva immediatesa, no permet desenvolupar una anàlisi que serveixi per explicar la violència estructural que envolta uns fets concrets.

L’agressió a una dona a Sant Feliu de Guíxols i la denegació de mesures de protecció

Les informacions sobre l’atac que va patir una dona per part d’una exparella a Sant Feliu de Guíxols el passat estiu revelen algunes bones pràctiques, però també aspectes millorables. Tal com van informar els mitjans en les hores posteriors a l’agressió, en aquest cas, la víctima, que va haver de ser ingressada d’urgència al costat de la seva filla de 5 anys, havia denunciat prèviament el seu presumpte agressor per coaccions. No obstant això, després d’aquella denúncia, mesos abans, el jutge i la Fiscalia van desestimar una ordre de protecció per considerar-la innecessària.

Aquesta última dada apareix en totes les informacions sobre els fets. La Vanguardia i el Diari de Girona, amb notícies provinents d’agències, ho destaquen en els seus titulars, que tenen la víctima com a subjecte. “La dona atacada amb àcid”, anuncien tots dos. La Vanguardia fa referència a “una desena” de denúncies prèvies, encara que no aclareix quin tipus de denúncies ni mitjançant quina via, ni tampoc per quins motius.

Altres mitjans, com El País, a través d’una notícia de l’agència Efe, El Periódico o l’Ara expliquen també aquesta qüestió, encara que no ho inclouen en els seus titulars, que se centren en la detenció de l’home. Si bé El País sí que recull en l’entradeta que els fets van ocórrer un mes després que un jutge rebutgés una ordre de protecció per a la víctima, tant El Periódico com l’Ara ni tan sols ho expliquen en els primers paràgrafs de les notícies.

Aquests últims mitjans destaquen abans l’hospital en què es trobaven la dona i la seva filla i el seu estat de salut —s’apunta com a hipòtesi que la víctima “podria perdre un ull”—. Són qüestions que transcendeixen la privadesa i el respecte per les agredides, una d’elles menor. També s’explica en els primers paràgrafs que l’agressor i el marit de la víctima tenien denúncies encreuades. Tot això apareix destacat per sobre de la denúncia de la víctima i de la desestimació de l’ordre d’allunyament per part del jutge.

Cap d’aquestes informacions explica que Catalunya concentra el nombre més gran d’ordres de protecció rebutjades a escala estatal, segons dades del Consell General del Poder Judicial. Una informació que permetria aportar context a partir d’un cas concret, que no excepcional, i problematitzar una de les peces de la resposta pública a les violències contra les dones.

Un informe elaborat per Encarna Bodelón i Lucía Ortiz, investigadores del Grup Antígona de la Universitat Autònoma de Barcelona, va més enllà i analitza les deficiències en aspectes com la valoració policial que es fa del risc que corre la denunciant o la falta de consideració de la declaració de les dones per part dels Mossos d’Esquadra, la Fiscalia o, en última instància, els jutges i les jutgesses, dels quals finalment depèn que s’apliqui una determinada mesura de protecció.

Segons la periodista Magda Bandera, casos com el de Sant Feliu de Guíxols haurien de situar l’Administració al centre de la notícia: “Cal explicar qui denega les mesures i per què. Si és sistemàticament, si és perquè no existeixen suficients recursos o un nombre suficient d’agents que garanteixin la protecció”. Per això, afegeix Bandera, “cal intentar fugir de les formes passives” i assenyalar el subjecte de les accions de manera clara. A més, la periodista proposa aplicar rutines periodístiques de seguiment i investigació dels casos.

Hi coincideix Sònia Ricondo, advocada especialitzada en violència masclista. Considera que aquesta ha de ser precisament la fórmula mitjançant la qual els mitjans de comunicació “demanin responsabilitats”. “A través de la pressió mediàtica es poden produir canvis en el poder polític i això és essencial”, explica Ricondo, per a qui també és important que la informació “no desincentivi” les dones de cara a enfrontar-se als seus propis processos de violència masclista. L’objectiu, segons aquesta experta, ha de ser “demanar responsabilitat al jutge o jutgessa que no ha concedit l’ordre, però també revisar tots els recursos pels quals passa una dona, no solament el sistema judicial, també el social o l’assistencial”.

En el cas de Sant Feliu de Guíxols, la majoria dels mitjans sí que expliquen que el rebuig de la mesura va venir per part del Jutjat d’Instrucció núm. 2 del municipi i de la Fiscalia. No obstant això, i d’acord amb el que recomanen les expertes, això hauria de quedar clar, fins i tot, en el titular, o hauria de servir per contextualitzar el paper d’aquests organismes en qualsevol procés de violència masclista.

Assenyalar les administracions pertinents: una poderosa eina de transformació

Sobre el paper exacte de cada Administració enfront de situacions de violència masclista, Ricondo considera fonamental fer una distinció: part de la responsabilitat emana del sistema judicial —a Catalunya i en la majoria de territoris depèn de les lleis estatals, ja que les autonòmiques no tenen competència judicial—, però també és fonamental apuntar a l’àmbit assistencial, que dona cobertura a les dones que pateixen violència i, en aquest cas, sí que depèn de l’Administració autonòmica i local.

Això significa que “hi ha una doble responsabilitat”, diu Ricondo. D’una banda, “al sistema judicial se li demana —encara que no és el que prolifera— una reparació del dany, mentre que a nivell assistencial el que es demana és protecció econòmica o social i també a nivell de seguretat, una cosa que el sistema judicial no cobreix”, assenyala l’advocada.

Encara que Ricondo assenyala també el sistema policial i el sanitari —encarregats tots dos de detectar situacions de violència masclista fins i tot quan les dones no les verbalitzen explícitament—, l’advocada apunta al fet que “jutges, advocats i fiscals són els qui més pes tenen i, sovint, en l’àmbit de la justícia no hi ha una formació multidisciplinària que ajudi a afrontar aquests temes, la qual cosa es tradueix en una falta de recursos destinats a les dones: des de la desprotecció fins al qüestionament constant”.

Aquestes deficiències es tradueixen en dades com les que llança el citat informe elaborat pel Grup Antígona després d’analitzar un total de 149 actuacions judicials sobre ordres de protecció a tot Catalunya entre els anys 2014 i 2019. Entre els principals resulta significatiu el que es refereix a la valoració del risc per part dels Mossos d’Esquadra: en el 58,39% dels casos no s’aprecia risc i en el 26,85% s’estima un risc baix, mentre que en el 12% dels casos ni tan sols es va fer una valoració del risc.

Aquestes xifres, que l’estudi qualifica de “preocupants”, no apareixen amb freqüència en les informacions sobre violència masclista com les publicades arran del cas d’agressió doble, a dona i criatura, a Sant Feliu de Guíxols. Segons explica Magda Bandera, aquest tipus d’estadístiques solament es mostren en “moments molt puntuals”: quan es publiquen informes o estadístiques o quan es tanca un any. “La resta del temps no en sabem res”, conclou.

La violència que ve després de la violència masclista

Deixa un comentari

El teu correu-e no serà publicat.

Mèdia.cat guardarà el teu nom, correu electrònic i missatge per a poder fer un seguiment dels comentaris en el lloc web. Si vols més informació, llegeix la nostra política de privacitat i cookies.