M’havia promès no tornar a escriure sobre acomiadaments de periodistes –un tema incòmode si surts de l’obligada lamentació–, però la darrera onada d’acomiadaments a mitjans al País Valencià i la seva corresponent batalla tuitera m’hi ha tornat a empènyer. Disculpeu les molèsties per avançat.

Sí, és una putada quedar-se sense feina. Ho sé per experiència: pateixes pel futur, tens una família per alimentar, t’hauràs de reinventar i canviar de professió? Al final jo només sé escriure. L’angoixa és màxima i aprofito per mostrar la meva absoluta solidaritat amb els afectats.

Per altra banda, també puc entendre els anònims –i no anònims– que des de les xarxes demanen el tancament de tots els mitjans i acusen els periodistes (com a col·lectiu) de venuts, manipuladors, la veu de l’amo, etcètera, etcètera. Aquestes crítiques, per molt que siguin doloroses, desagradables i fora de lloc –alegrar-se de la desgràcia aliena és de mala persona– no deixen de ser sinó un reflex de la pèrdua de prestigi social de la professió. Els periodistes som un dels col·lectius amb pitjor imatge social i cal reconèixer que, en bona mesura, en som culpables. Com a col·lectiu. O, més aviat, per la imatge del col·lectiu que han donat les cares més conegudes i que quasi ningú s’ha molestat a contradir.

És curiós que una professió dedicada en bona mesura a l’anàlisi de la realitat sigui, al cap i a la fi, tan dolenta analitzant la seva pròpia situació. Més enllà dels laments per xarxes, els copets a l’esquena i la crítica als mitjans que prescindeixen de tan bons professionals, algú pensa on estem i què podem fer per canviar-ho?

Potser ens podríem posar a fer aquesta anàlisi i començar a buscar solucions col·lectives, si es volen en un col·lectiu tan individualista. A mi, personalment, només veig dues vies gens innovadores: sindicats i cooperatives, però estic obert a noves idees. Si els periodistes volem evitar acomiadaments i pèrdues salarials i de drets laborals només ens queda afiliar-nos als sindicats, fer vagues i lluitar a la desesperada. Si pel contrari estem en una situació en què les empreses periodístiques no són rendibles i tancarien totes si haguessin de pagar millor –cosa que ja veuríem- ens tocarà muntar cooperatives i que, almenys, els nostres magres salaris no alimenten els beneficis de grans empreses.

Cap de les opcions és fàcil –de la cooperativa també en puc donar fe– i aquestes quatre ratlles són més fruit de la ràbia que l’anàlisi reposada i seriosa que la situació mereix. Però si l’alternativa és queixar-se a Twitter, doncs jo prefereixo desfogar-me aquí.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.