L’anomenada síndrome d’alienació parental (SAP) segueix sent un pretext que alguns tribunals utilitzen per desacreditar dones que denuncien haver patit violències, contra els seus infants i contra si mateixes, per part dels pares de les seves criatures. La cobertura mediàtica d’aquesta expressió de violència masclista institucional es mou entre l’escassa atenció i l’acriticisme cec a la desigualtat de gènere. 

A la base de la SAP, la suposada síndrome d’alienació parental, no hi ha fonament científic, sinó creences misògines. El seu artífex, el metge estatunidenc Richard Garner, la va utilitzar des de la seva creació el 1985 com a recurs judicial per afavorir homes acusats d’exercir violències contra els seus infants i dones. La SAP es diagnostica a l’infant quan un progenitor l’aliena contra l’altre, en el context d’una disputa per la custòdia del nen o la nena, al·legant suposadament falses acusacions d’abús sexual infantil. Ara bé, la SAP sempre s’utilitza contra les dones: “Les mares d’aquests nens acostumen a ser fanàtiques. Utilitzen qualsevol maniobra a la seva disposició (legal o il·legal) per obstruir les visites. Estan obsessionades a odiar els seus marits”, deia Garner en la seva obra Legal and Psychotherapeutic approaches to the three types of parental alienation syndrome families (1991).

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2021

“La SAP és una síndrome legal, creada expressament als tribunals”, explica l’advocada i responsable de la comissió d’igualtat de Dones Juristes Marisa Fernández. Tant és així que el mateix Consell General del Poder Judicial (CGPJ) va demanar que no s’utilitzés als tribunals de l’Estat espanyol: “Tot i la difusió i popularització d’aquesta pretesa síndrome al nostre país, la SAP no ha estat reconeguda per cap associació professional ni científica, havent estat rebutjada la seva inclusió en dos dels grans sistemes diagnòstics de salut mental utilitzats al món”, estableix la institució en una guia pràctica sobre la Llei orgànica 1/2004, de mesures de protecció integral contra la violència de gènere.

Davant la seva aplicació, el CGPJ alerta dels grans riscos que implica optar per la custòdia parental basant-se en la SAP, ja que, segons identifica el màxim òrgan del sistema judicial espanyol, “suposa sotmetre aquests [menors] a una teràpia coactiva i una vulneració dels seus drets per part de les institucions que precisament tenen com a funció protegir-los”.

De Juana Rivas a María i el xoc amb l’Uruguai

La SAP ha saltat dels tribunals als mitjans en casos sovint relacionats amb dones que han desobeït les entregues de custòdia. És el cas de Juana Rivas, qui havia denunciat Francesco Arcuri per maltractaments a ella i als seus fills. També el cas d’Infancia Libre, una organització de mares que van ser acusades d’una trama criminal de segrest d’infants, conxorxant-se, presumptament, per interposar denúncies falses d’abusos sexuals als seus infants. A Catalunya, el darrer cas més mediàtic —que no el més recent— ha estat el de María, una dona d’origen uruguaià que es va refugiar al consolat d’aquest país a Barcelona per no haver d’entregar la seva filla al pare, Pablo S. G., denunciat per abús sexual a la nena.

Els fets es remunten al 2016, quan María i la seva filla van viatjar a l’Uruguai per visitar la família. Amb menys de quatre anys, la nena va fer dibuixos de contingut sexual, fet que va portar la mare a sospitar que havia patit abusos i a denunciar-ho al país llatinoamericà. Allà va tenir accés a diversos informes amb tècniques especialitzades que acreditaven que hi havia indicis d’abús sexual i a un informe de la subdirectora del departament Mèdic Criminòleg de l’Instituto Técnico Forense que no va provar abusos sexuals, però que assenyalava que la criatura havia patit episodis de violència per part del pare.

La justícia uruguaiana va determinar que tot plegat s’havia de jutjar a l’Estat espanyol, ja que la menor s’havia traslladat a l’Uruguai de manera il·lícita. Exigia una ordre d’allunyament de 500 m del pare a totes dues a la justícia espanyola, una mesura que es va acceptar. El cas de María i la seva filla va causar un gran impacte en la societat uruguaiana, que es va mobilitzar en diverses ocasions a favor de la mare amb el suport d’organitzacions feministes i d’institucions com l’Instituto Nacional de Mujeres i l’Instituto del Niño y Adolescente de Uruguay.

El 2018, però, la justícia espanyola va acabar arxivant la denúncia d’abús sexual i maltractaments, ja que l’equip d’assessorament tècnic i d’atenció a la víctima (EATAV) va descartar els informes de les expertes de l’Uruguai i va explicar que en cap cas la nena relatava cap mena de situació abusiva. Després d’això es va donar continuïtat per la via civil al procés per determinar la custòdia de la nena, durant el qual els pèrits catalans descriuen la mare com “algú que interfereix en el vincle amb el pare […] que exerceix una pràctica alienadora nociva per a la menor […] i amb una baixa escala de sinceritat i incideix en ‘l’alt risc per al menor’ de continuar vivint exclusivament amb la mare”, segons narra El Periódico el 3 d’octubre de 2019. Finalment, el jutjat de Vielha va determinar que la custòdia seria íntegrament per al pare.

Rebombori pel conflicte diplomàtic 

A Catalunya, el cas no va esclatar als mitjans fins que María no es va refugiar al consolat d’Uruguai de Barcelona, on la jutgessa havia ordenat fer l’entrega de la filla. S’hi van estar totes dues durant vuit dies. “La resposta mediàtica va arribar quan el consolat uruguaià es va posicionar al costat de María. Com s’atrevien aquests llatinoamericans a qüestionar la justícia espanyola?”, assenyala l’activista antiracista Daniela Ortiz. “Segons aquestes lògiques, Europa és l’únic context on es fa justícia per als drets de la dona”, afegeix. “Si la María no s’hagués refugiat al consolat, el cas no hauria saltat mai als mitjans”, explica Marisa Kohan, periodista de Público que ha fet un ampli seguiment de la SAP a l’Estat.

“Conflicte diplomàtic i judicial de primer ordre”, comença la crònica d’El Periódico, el mitjà que primer va publicar els fets. La peça situa el lector explicant que el pare de la nena va ser denunciat per abusos sexuals i maltractaments, així com que la causa va ser arxivada. En la seva cobertura, aquest mitjà també explica els fets esdevinguts a l’Uruguai i el fort ressò social i mediàtic, i recorda que, tot i que el CGPJ desaconsella utilitzar la SAP pel seu rerefons masclista, aquesta ha estat un element central en el cas. Precisament, aquesta crítica de l’òrgan judicial a la SAP acostuma a escassejar en les cobertures relacionades amb la síndrome, cosa que probablement li restaria legitimitat a ulls de la ciutadania. Un dels periodistes que firma els temes és Guillem Sánchez, qui va destapar el cas d’abusos infantils dels Maristes.

“Conflicte entre l’Uruguai i la justícia espanyola, després que una dona d’aquesta nacionalitat es negués divendres passat a lliurar la seva filla”, començava El País. El diari centra la seva cobertura en el xoc de conclusions a les quals arriben els pèrits uruguaians i catalans, i destaca el nombre de sostraccions de menors registrades pel Ministeri de Justícia, 205 casos durant el 2019, fenomen en el qual inclou la denúncia de Pablo S. G.

Les peces publicades també reprodueixen la descripció dels pèrits catalans de la mare com “algú amb baixa escala de sinceritat”, però no arriben a ubicar mai aquestes afirmacions en el marc de la SAP. “En aquests casos a les dones se les tracta com a boges, es veu l’estereotip d’histèrica que rememora una mica la bruixa”, analitza Kohan.

La cobertura de l’Ara sí que esmenta l’aplicació de la SAP, però sense relacionar-hi tot l’escrit dels pèrits, que també reprodueixen. Afirmen que “el patiment elevat” de la nena, que no volia veure el seu pare durant les visites, s’atribuïa al fet que “la seva progenitora li havia dit que és una persona dolenta i que li havia fet mal de petita”, limitant-se a reproduir la posició del jutge sense posar-hi una mirada crítica: “Els psicòlegs de la unitat també indiquen ‘que existeix un risc elevat per a la menor’ si continua vivint amb la mare, a qui descriuen ‘com algú que interfereix en el vincle [de la nena] amb el pare’.” Per contra, La Vanguardia és clara atribuint el cas a la síndrome d’alienació parental i publica peces amb la veu de l’advocada de María. També ho fa eldiario.es, mitjà que ja ha profunditzat en altres ocasions en la violència institucional que implica aquesta suposada síndrome per a les dones.

La majoria de cobertures informatives van limitar-se a seguir el cas la setmana en què María va ser al consolat. Moltes no van citar la utilització de la SAP per part del tribunal de Vielha, com és el cas de la CCMA o ElNacional.cat. “En la majoria de titulars es parlava que la María estava ‘atrinxerada’. La cobertura va ser molt criminalitzant i no es destacava el fet reivindicatiu”, recorda Ortiz.

En contrast, la cobertura mediàtica a l’Uruguai va iniciar-se el 2017 amb les mobilitzacions feministes a favor de María i es van allargar fins al dia que la mare va entregar la seva filla a l’ambaixada uruguaiana de Barcelona. Aquell mateix dia, els mitjans uruguaians van difondre un vídeo del judici sobre els abusos sexuals a la menor a Vielha, en el qual la pediatra —que treballava al mateix hospital que el pare— reconeixia que havia trobat lesions a la vagina de la nena el 2013, però mai es va activar el protocol contra abusos sexuals. Per contra, aquest vídeo no va ser difós en el panorama mediàtic català.

Denúncia insuficient, del Parlament als mitjans

La lluita contra la SAP tampoc genera consens entre les formacions polítiques catalanes, com es va veure el passat juny al Parlament de Catalunya. Catalunya en Comú va presentar una esmena perquè la Cambra la rebutgés i no atorgués recursos a cap organització que treballi amb aquesta suposada síndrome. La resolució es va rebutjar amb els vots en contra de partits com ERC i el PSC. Segons la Fundació Vicki Bernadet, un de cada cinc menors pateix algun tipus d’abús sexual infantil, una realitat sovint invisibilitzada: “Si ens passa a nosaltres, a les dones, qui creu que no els passa als infants?”, planteja Ortiz.

Si bé l’atenció mediàtica que rep la utilització de la SAP és escassa, “es tracta d’una de les violències institucionals que s’exerceix contra les dones i els infants més greus”, denuncia la periodista de Público Marisa Kohan, que cobreix des de Madrid la discussió sobre la Llei de violència en la infància que s’esperava que prohibís de manera taxativa la SAP, però que finalment només recomana que no s’utilitzi.

Que la força del moviment feminista ha aconseguit posar l’atenció sobre la violència masclista és tan cert com que encara som molt lluny de desnaturalitzar moltes de les seves expressions. Mostra d’això és el buit d’atenció davant el recurrent ús judicial de la SAP, una forma de violència masclista exercida des dels tribunals basada en creences misògines encara massa normalitzades per guanyar-se pàgines en els consells de redacció. Unes pàgines que, lluny de centrar-se en la polèmica de xocs polítics o judicials en si, podrien dedicar-se a desarticular el relat d’aquesta suposada síndrome, a denunciar-ne l’absència de fonament més enllà de mites arcaics que menystenen les dones i a contribuir, amb la cobertura informativa, a ampliar la consciència social i l’acció pública per extirpar la SAP, i els estereotips de gènere, del sistema judicial. Per ara, entre la desatenció i la manca de mirada crítica continua tenint marge per fer d’escut protector d’homes que exerceixen greus vulneracions de drets en la vida de dones i infants.