Quan el Grup de Periodistes Ramon Barnils encara no existia, en els sopars conspiratius d’aquell protogrup anomenats de sargantanes, una de les preocupacions més debatudes era la qüestió dels conceptes. Com havíem de dir des dels mitjans de comunicació l’Audiència Nacional o el Cos Nacional de Policia sense que ens explotés el cap si en la notícia següent havíem de parlar del Teatre Nacional de Catalunya. La tautologia implícita en aquest darrer concepte, “Nacional de Catalunya”, com en el també habitual “aquí, a Espanya”, ens revelava que el nostre mapa mental era complex i que hi havia una implícita càrrega política en la tria de les paraules; per tant, com a periodistes, hi teníem una gran responsabilitat.

Ja aleshores a TV3 hi havia un mapa del temps que ens feia evident aquest debat de les paraules no innocents: país, nació, estat, província, territori, demarcació, comunitat… Encara ara intento transmetre aquesta complexitat als meus alumnes de la universitat, sense fer cap recomanació, però sí fent-los conscients del parany que s’amaga en la tria traïdora si no som conscients d’aquesta càrrega.

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2021

Deia que a TV3 hi havia un mapa, que no ha estat exempt de polèmiques polítiques, i que més enllà de l’evolució o normalització o combinació equilibrada d’aquestes paraules, s’ha anat quedat sol, sense cap discurs que l’acompanyés. De tant en tant, hi ha alguna informació al Telenotícies que ens fa pensar en aquest mapa i, com l’altre dia, encara més de tant en tant hi ha un reportatge com La llengua enyorada, sobre la supervivència del català a la Catalunya Nord. La promoció del reportatge a les xarxes anava acompanyada d’un vici habitual en el llenguatge de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals: parlar de regió de França per referir-se al territori nord-català i afirmar el Principat com si no fos una regió d’Espanya. Incoherència o tria deliberada? Les paraules, sempre les paraules.

El reportatge emès estava molt bé. Hi parlaven una cinquantena de persones, majoritàriament adultes (segurament el més jove era l’escriptor Joan Daniel Bezsonoff, 56 anys) a excepció de tres alumnes de La Bressola, l’escola catalana de Catalunya Nord, que hi sortien cantant. Hi havia un bon exercici oral, sincer, d’explicació històrica de la reculada evident de la llengua. Hi havia també unes imatges a vol de dron molt boniques, malenconioses, acompanyades en la majoria dels casos de velles cançons encara amb el refregit del tocadiscos. El missatge de conclusió era molt clar: els darrers parlants d’un català que es mor.

En un moment del reportatge es va fer esment, però, a una realitat que se’ns ha amagat des de la publicació d’aquell mapa del temps fa tants anys, l’ensenyament de la llengua catalana a l’escola pública nord-catalana, i per un moment vaig pensar que per a TV3 existia el que fan milers d’estudiants a Catalunya Nord i el que jo mateix vaig fer com a professor ara fa 25 anys a l’escola La Garrigola de Perpinyà. Segons dades de l’Oficina Pública de la Llengua Catalana, hi ha 4.000 alumnes que estudien en l’escola pública bilingüe i 10.000 més que ho fan a l’escola pública en assignatura opcional. Són alguns més que el miler que ho fan a La Bressola, i que el reportatge transmetia en to ploraner (i a la dada que es van agafar per seguir plorant molts sud-catalans que seguien el reportatge i el comentaven a les xarxes).

Sobre Catalunya Nord aquesta no és l’única realitat que se’ns amaga: havent-hi viscut i tenint-hi amics i seguint l’actualitat de manera constant, m’agradaria que, d’acord amb el mapa del temps, la televisió “Nacional de Catalunya” informés d’aquella complexitat social, dels problemes més propis de ciutat gran que pateix Perpinyà, de l’evolució del territori i de les iniciatives econòmiques i socials que el transformen, de les victòries i derrotes dels equips esportius, de la vida quotidiana dels habitants, parlin el que parlin i votin el que votin.

Sembla que aquell mapa només hagi estat un quedar bé i de tant en tant un plorar junts. Si només ha de servir per això, millor que el treguin.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.

Un Comentari

  1. Eduard

    Per cert, documental realitzat per un soci del GPRB. Salut!