Un tema d’esports, difós per una emissora de ràdio i amb un format de podcast no és segurament el primer que ens ve al cap quan pensem en periodisme d’investigació. Però la feina d’Adrià Soldevila, Sergi Escudero i Sique Rodríguez per revelar que la junta del FC Barcelona tenia contractada una empresa per difamar a les xarxes socials els seus teòrics opositors els ha valgut el premi de periodisme d’investigació del Grup Barnils en la categoria d’àmbit nacional. Parlem de la gènesi, la publicació i les conseqüències de l’anomenat ‘BarçaGate’ –un cas que, des que va sortir a la llum al febrer passat, va suposar un autèntic terratrèmol dins del club i està encara judicialitzat– amb Soldevila, un dels artífexs del podcast La Llotja i el Què t’hi jugues de la Cadena Ser.

Com us arriba la informació sobre aquests comptes i quin procediment seguiu per verificar-la? 

Feia un any i escaig que treballàvem amb la informació, que volíem arribar al fons de la qüestió. Era bastant evident que hi havia una campanya a les xarxes socials per atacar l’entorn del Barça que no era favorable a la junta directiva. Això incloïa també un entorn periodístic que no dic que sigui contrari, sinó que fa la seva feina, cosa que a la junta no li agrada. Després de preguntar moltes vegades per això a executius del Barça, ens arriba la informació més important de totes: una documentació on hi sortien uns comptes de Facebook –no de Twitter, però aquests també van acabar sortint– amb un dossier on s’especificava que eren comptes no oficials del Futbol Club Barcelona.

Ens vam posar les mans al cap, eren les proves que buscàvem! Teníem clar que havíem de contrastar la documentació i veure si arribàvem al fons de la qüestió, si era certa. Vam rebre quatre informes, dels quals només en vam publicar dos, que són els que vam poder contrastar. Això va portar feina, perquè s’havia d’analitzar d’on venien aquests comptes de Facebook, què deia cada missatge –que eren un absolut escàndol, contra l’entorn del club i fins i tot socis–, etc.

Vam reunir-nos amb un alt executiu del club i li vam exposar la informació. Primer va intentar rebatre-la, després es va intentar mentir i, quan li vam respondre amb proves fefaents, va acabar demanant-nos clemència.

Quan teníem clar que la cosa estava encaminada, vam acabar parlant amb la persona de rang més important del club, el president. Però el president va dir que ell no en sabia massa res i va delegar en una persona de màxima confiança seva. Amb aquesta persona, un alt executiu del club, vam mantenir-hi dues trobades en què vam exposar la informació. Primer va intentar rebatre-la, després va intentar mentir i, quan li vam respondre amb proves fefaents, va acabar demanant-nos clemència. Se’ns va dir que això faria molt de mal i que vigiléssim amb la informació. És a dir que el Barça sabia que això ho publicaríem. Vam esperar quatre dies des de la confirmació de la certesa, perquè ens vam demanar temps, però tot i així el club va reaccionar d’una manera molt estranya, negant-ho tot.

Dins de la Ser vau tenir suport per fer públic el tema?

En Sergi [Escudero] i jo, que portem el podcast de La Llotja, sempre hem sigut una mica kamikazes, ens agrada preguntar les coses que ningú preguntaria, no tenir por a investigar temes que fan cert respecte, pero si no hagués sigut per en Sique Rodríguez, cap d’esports de la Ser, res d’això no hauria tirat endavant. Sense pensar-s’ho, en Sique ens va fer 2 preguntes: “La informació que teniu es pot contrastar?” i “En algun moment aquesta informació ens farà mal pel vincle amb les persones que ens la fan arribar?”. Li vam respondre que sí, que la informació era certa, però que no teníem ni idea de qui ens l’enviava. Ho vam rebre des d’un correu anònim, li vam respondre i no va contestar. En Sique ens va dir: “Si és certa, és igual d’on vingui. S’ha de poder explicar i no ens ha de fer por.” Gràcies a ell ho vam tirar endavant. Un altre cap d’un programa o d’un mitjà potser no s’hi hagués atrevit. Ell es va arremangar, ens va comprar la idea i ens va ajudar en tot el que va fer falta.

Vau fer un exercici conscient de dosificar la informació preveient reaccions del club? 

La junta reacciona amb un comunicat desmentint una part de la informació, fent aquell joc de “fem un mig desmentiment, però no podem dir que és fals del tot perquè sabem que no ho és”. A la retina del soci queda com que han desmentit la informació, però els periodistes llegim entre línies i veiem que no és un desmentiment formal, sinó que estan tirant de subterfugis.

Hi ha una cosa del comunicat que no entenem perquè la diuen, potser per guanyar temps, però els va fer quedar en ridícul: diuen que els comptes no pertanyien a I3 Ventures, l’empresa contractada pel club. Hores després –el Barça ja sabia que ho teníem– vam treure les proves que els comptes pertanyien a aquesta empresa. Era una dada disponible a internet, perquè els comptes de les xarxes socials estaven vinculats a un web i es podia consultar ràpidament que el propietari d’aquesta web era I3 Ventures.

Sí que ens vam guardar la part de les proves pel moment que el Barça ens desmentís si s’hi atrevien. Després del desmentit, al vespre vam sortir amb les proves que aquells comptes pertanyien a l’empresa, l’endemà Bartomeu feia una compareixença on va admetre només que un d’aquests comptes era de l’empresa, però que rescindien el contracte amb la companyia.

L’única pressió que vam rebre va ser demanar-nos que no féssim massa sang perquè el president s’ho podria passar molt malament.

Que es llancin missatges negatius contra possibles rivals es pot arribar a entendre, però no és una mica estrany que es facin també crítiques contra els propis jugadors del club? 

Suposo que quan comences a disparar no hi ha manera de frenar-ho i t’ho emportes tot per davant. Per exemple, a Messi no se l’ataca personalment a ell, sinó que hi ha alguna publicació en què parlen malament de la seva dona, però entenc que és per guanyar clics i seguidors i engreixar aquests perfils a les xarxes. En un moment també hi ha diverses publicacions que ataquen Jaume Roures, un home molt assenyalat perquè no s’avé amb la junta del Barça. Va haver-hi un moment que no se sabia si Messi renovava, i suposo que van aprofitar per fotre-li un moc al Jaume Roures i de retruc van incloure el jugador en la mateixa publicació: sembla un atac a Messi però en realitat és un atac a Roures. El mateix passa amb Gerard Piqué: algun d’aquests comptes de Facebook és absolutament antiindependentista, molt espanyolista, i en aquell compte es critica el jugador per les seves postures polítiques en defensa del referèndum de l’1-O, en contra del 155 i de l’empresonament dels polítics independentistes, etc.

Vau rebre pressions?

No. L’única pressió que vam rebre va ser demanar-nos que no féssim massa sang perquè el president s’ho podria passar molt malament.

El president del Grup Barnils, Ferran Casas (dreta, de cara), conversa amb els guanyadors del Premi Barnils 2020. Foto: Albert Avilés / Grup Barnils.

Us esperàveu l’onada de dimissions i el terratrèmol que suposaria dins del Barça?

No. Ens pensàvem que hi hauria mitjans que ho silenciarien, sobretot els més afins a la directiva. Però suposo que el fet que dimitissin sis directius i que el cas segueixi judicialitzat –i de manera molt seriosa, perquè hi ha hagut quatre pròrrogues de secret d’actuacions i s’estan fent les investigacions pertinents– ens ha donat la raó. Hi ha hagut molt moviment dins del club, jo crec que van intentar-ho tapar d’una manera molt burda. Segons les consultes que hem fet, el que no és normal en cap empresa és que quan tens una fuga d’informació d’aquest tipus et carreguis la compliance officer. Aquesta figura és un càrrec independent que no pot ser pressionat, per què la seva feina és investigar que tot es faci bé dins del club. Quan va sortir el #BarçaGate, van començar a investigar què va passar i la van acomiadar. Aquesta persona no va complir amb el que se li demanava i Bartomeu la va apartar per deslleial. Però deslleial amb qui? Aquesta persona es deu a la llei, no a la junta directiva.

Ens pensàvem que hi hauria mitjans que ho silenciarien, sobretot els més afins a la directiva.

Creus que és el ‘BarçaGate’ el que realment mina la reputació de Bartomeu o els socis es fixen més en els resultats esportius?

Tot hi ajuda. El 2-8 contra el Bayern de Munic és el que ho fa explotar tot, fa que Messi digui que vol marxar; i el seu burofax i aquest resultat engeguen la moció de censura… Però l’espurna que fa que es posi el focus en la junta directiva és el ‘BarçaGate’ del 17 de febrer. Hi havia la remor que les coses no es feien bé, la gent estava cremada pel 4-0 contra el Liverpool de la temporada anterior, pero el ‘BarçaGate’ fa centrar el focus en la gestió. A dia d’avui, Gerard Piqué encara en parla: a l’última entrevista que va fer a La Vanguardia a finals d’octubre, es pregunta com pot ser que el club demani retallades salarials als jugadors i després es gasti tots aquests diners en criticar-los a les xarxes socials. Piqué no es va creure Bartomeu. La reputació de l’aleshores president va caure en picat. No dic que l’haguem fet dimitir –no era intenció nostra fer-lo dimitir o no– però sí que el que vam destapar hi va fer una empenta important.

Com valoreu la repercussió mediàtica del cas i el fet que hagi quedat en l’imaginari col·lectiu com a ‘BarçaGate’?

El dia abans de publicar la informació vam dir amb el Sergi Escudero que potser li hauríem de posar un nom al cas, i el de ‘BarçaGate’ ens va rondar pel cap. Però el vam descartar perquè ens semblava que tacava el Barça, i no era un tema de club sinó de gestió. Un cop publicat, altres mitjans van començar a parlar-ne com a ‘BarçaGate’, evidentment en relació al Watergate, i va acabar dient-se així per la gran majoria que parlen d’aquest tema. Nosaltres hem acabat adaptant-nos a la resta i adoptant aquest mot, però els primers 10-15 dies als tuits i al programa mateix ens hi referim com la “crisi de les xarxes socials”. La repercussió mediàtica va ser bestial, no m’hagués pensat mai que arribaria a mitjans com el New York Times, el Guardian o la revista Time.

La repercussió mediàtica va ser bestial, no m’hagués pensat mai que arribaria a mitjans com el New York Times, el Guardian o la revista Time.

Quan es parla de periodisme d’investigació, molta gent no pensa en esports i menys en l’entorn del Barça, on s’acostuma a acusar els periodistes o mitjans de seguidisme. Com valoreu aquest reconeixement?

Jo crec que aquest premi posa el periodisme esportiu en el mapa i el posa en valor. Es pot fer periodisme esportiu de qualitat. A mi no m’agrada separar els tipus de periodisme: l’esportiu també és periodisme i també tracta d’incomodar i fiscalitzar el poder, més enllà de seguir la pilota i explicar si el Barça guanya o perd. El periodisme ha de posar el focus en aspectes importants i si tenen a veure amb la institució, amb casos de corrupció, de malbaratament de recursos, malversació de fons, etc. ho hem de poder explicar. El premi és un reconeixement merescut a la professió periodística i, en el nostre cas, a la manera com darrerament els mitjans estan tractant el periodisme esportiu: amb molt de respecte, sense deixar-nos emportar per la bufanda i els colors. En aquests moments hi ha molts pocs mitjans que estiguin contaminats en aquest aspecte, el panorama ha canviat molt i darrerament a l’entorn del Barça s’hi està fent molt bon periodisme.

En aquests moments hi ha molts pocs mitjans que estiguin contaminats, el panorama ha canviat molt i a l’entorn del Barça s’hi està fent molt bon periodisme.

Hi ha qui critica que avui en dia la majoria de periodisme d’investigació que es fa provingui de filtracions, com també és el cas del vostre tema. Què en penses?

Sense filtracions costaria molt fer periodisme. Però les filtracions te les has de guanyar també, no t’arriben perquè sí: feia més d’un any que estàvem treballant el tema, és normal que ens arribés a nosaltres. Una conversa off the record, que els periodistes en tenim cada dia un munt, es pot considerar una filtració encara que no sigui de documentació. Sense filtracions seria molt difícil arribar a les notícies que no volen que expliquis. Diumenge mateix, va sortir la notícia que [l’entrenador del Barça, Ronald] Koeman no va convocar [el jugador] Riqui Puig perquè és un filtrador de notícies. Però com arriba a saber-se, això? Doncs perquè algú altre del vestuari ho ha filtrat!