La tutela imposada a les menors per accedir a la interrupció voluntària de l’embaràs va tenir una conseqüència tràgica en el cas que va saltar als mitjans arran de l’aparició d’un nadó mort al riu Besòs. Un fet que va obrir una finestra per posar el focus d’atenció mediàtica en l’impacte de la restricció de l’accés a l’avortament per a les joves de 16 i 17 anys, aprovada sota el Govern del Partit Popular.

Una jove de setze anys va demanar ajuda per avortar a un servei municipal de l’Ajuntament de l’Hospitalet de Llobregat quan estava embarassada d’uns dos o tres mesos. Va ser atesa per una educadora, que va fer-li un test d’embaràs per confirmar que, efectivament, estava en estat de gestació. Va informar-la que la llei obliga les menors a comptar amb l’autorització d’un tutor legal per interrompre l’embaràs.

L’Organització Mundial de la Salut (OMS) detecta que imposar “requisits innecessaris” com ara l’autorització de terceres persones, a més de períodes d’espera obligatoris, assessorament obligatori, subministrament d’informació enganyosa o proves mèdiques innecessàries, són obstacles per a les dones, “incloent-hi les adolescents”, a l’hora d’accedir a un avortament segur.

La jove va dur l’embaràs en secret amb la seva parella, també menor d’edat. No es van atrevir a explicar-ho als pares. La gestació va transcórrer sense cap control mèdic i va donar a llum en una pensió. La parella de joves van abandonar la pensió, van embolicar el nadó en una tovallola i van agafar el metro en direcció a Sant Adrià de Besòs. Aleshores es van separar. Ella va marxar cap a casa convençuda que ell donaria el nadó en adopció, com havien acordat. Però el va llançar al riu.

El cas descrit és extrem i, per això va saltar als mitjans, el setembre del 2019, amb l’aparició de la criatura morta. Al cap d’uns dies, l’abordatge inicial de succés va evolucionar i el problema de fons va comptar amb atenció periodística: la noia no havia pogut o volgut dir als seus pares que necessitava accedir a l’avortament.

El Centre Jove d’Atenció a les Sexualitats (CJAS) fa temps que alerta que la contrareforma de la Llei de l’avortament, que el 2015 va fer un pas enrere i torna des de llavors a exigir a les noies de 16 i 17 anys l’autorització d’un tutor legal per avortar, “no té en compte les diferents situacions o entorns a què estan exposades les menors”, i que excloure-les del dret a avortar sense l’autorització de terceres persones pot “posar en risc la vida de les menors d’edat, anul·la el seu dret i capacitat de decidir, les obliga a una maternitat no desitjada i les situa en un espai de màxima vulnerabilitat”.

Té la cobertura mediàtica part de responsabilitat en l’estigma que arrossega el fet d’avortar o bé en els darrers anys ha contribuït a reduir el tabú que l’envolta encara, a pesar de ser un procés prou comú? Només a Catalunya es comptabilitzen entorn de les 20.000 interrupcions voluntàries de l’embaràs cada any. Quina informació ens aporten els mitjans sobre l’opció d’interrompre un embaràs de manera voluntària? Hi ha una comunicació responsable des d’una perspectiva de drets humans?

Segons detecta Sílvia Aldavert, coordinadora de l’Associació de Drets Sexuals i Reproductius, des de fa quinze anys hi ha hagut canvis en el discurs, però encara hi ha un estigma al voltant de l’avortament basat en “la lògica patriarcal i el fonamentalisme religiós”. “El principal canvi en el relat és que l’avortament ja no es planteja com un debat d’estar-hi a favor o en contra, sinó que es presenta com un dret”, observa. “Ara debatem com es garanteix aquest dret: quins obstacles hi ha? Què passa si no tens targeta sanitària? Què passa si tens un diagnòstic gravíssim després de les 22 setmanes i decideixes avortar? És un nivell d’aprofundiment i arrelament important perquè, en definitiva, l’avortament a Espanya, a nivell sanitari, s’ha adoptat amb prou solidesa”, detalla.

L’avortament, reconegut com a dret al relat mediàtic 

La cobertura mediàtica entorn de l’accés al dret a l’avortament, fins i tot en un cas amb conseqüències extremes fruit de no poder accedir-hi sense tuteles, es tracta amb fonts expertes, com ara especialistes en drets sexuals i reproductius, i es contextualitza en la legislació vigent, en lloc de culpabilitzar les dones.

En el cas que ens ocupa, la majoria dels mitjans que van cobrir el tema es van fer ressò de la informació que va destapar El Periódico en el sentit que la jove hauria demanat ajuda per avortar però es va topar amb la reforma de la Llei de l’avortament promoguda pel PP el 2015. “La mare del nadó ofegat al riu Besòs, sense aquesta reforma de Rajoy, hauria pogut començar els tràmits per avortar aquell 13 de març”, escriu Guillem Sánchez a El Periódico el 9 de gener de 2020.

El passat mes d’octubre, la ministra d’Igualtat, Irene Montero, va anunciar que el Govern espanyol ha començat els treballs per canviar la Llei d’interrupció de l’embaràs i derogar la reforma de 2015 amb l’objectiu que totes les dones tinguin el dret a decidir sobre els seus cossos. D’aquesta manera, les menors de 16 o 17 anys ja no necessitarien el consentiment patern o dels tutors legals per avortar. “La realitat és que les joves ja anaven amb els seus pares a avortar, i les que no els informaven era perquè realment no podien fer-ho. La norma estava funcionant bé, així que no hi havia cap motiu per modificar-la més enllà de qüestions morals”, assenyala Aldavert.

La Vanguardia, El Mundo, ABC i La Razón no van explicar que el succés tràgic que havien cobert tenia a l’arrel la barrera que va suposar per a aquesta dona jove, com per a tantes altres, decidir sobre el seu propi cos i la seva pròpia vida, sense tuteles. No aporten una informació bàsica per oferir-hi context i posar sobre la taula les responsabilitats públiques que hi ha, en darrer terme, darrere del fet. Aldavert remarca que davant vulneracions del dret a accedir a l’avortament, les responsables últimes són les institucions públiques, per no erradicar-les, per la qual cosa s’ha d’identificar com a violència institucional. Una forma de violència que el moviment feminista no va aconseguir incorporar a la Llei 5/2008, del dret de les dones a erradicar la violència masclista, i que, en el procés de revisió que actualment se n’està fent, reclamen que es reconegui, entre d’altres, per oferir un marc regulador davant vulneracions de drets sexuals i reproductius.

L’accés a la informació, un repte pendent

Si és cert que l’accés a l’avortament està garantit a nivell sanitari, també ho és que continua havent-hi falta d’informació en aquest sentit. On ha d’anar una dona que queda embarassada i no desitja dur a terme la gestació? Fins a quina setmana es pot avortar? Quines casuístiques permeten l’avortament? “Garantir un dret no vol dir només la possibilitat de dur-lo a terme, sinó d’informar-ne de manera oberta. No hi ha cap Govern de cap tipus que hagi fet una campanya institucional per informar d’aquest dret. Ni una!”, denuncia Aldavert.

La manca d’informació en aquesta qüestió fa que l’avortament segueixi sent un tema tabú. Els titulars que culpabilitzen les dones ja han estat superats, però el sensacionalisme encara hi és present. En la cobertura mediàtica del nadó mort al riu Besòs, El Mundo va publicar un vídeo en què es veia el pare entrant en un bar amb la roba mullada després d’haver-se desfet de la criatura. El vídeo, amb música ambient, duia el títol: “Així van ser els instants després de llançar el seu fill al riu”.

Tot i que no hi ha recomanacions específiques sobre com informar dels drets sexuals i reproductius, Aldavert, per abordar-lo mediàticament des d’una perspectiva de drets humans, aconsella que l’avortament no es pot tractar com un succés, sinó que s’ha de contextualitzar. Per això cal informar-ne de manera extensa i sense caure en l’estigma.

Algunes recomanacions:

  1. No culpabilitzar la dona, sinó presentar-la com una persona subjecte d’un dret.
  2. No plantejar l’avortament com un debat, sinó com un dret.
  3. No tractar-ho com un fet aïllat. Cal un seguiment informatiu del conjunt de casos, dedicant-hi l’espai i/o el temps necessari.
  4. Aprofundir en la complexitat del tema. És recomanable explicar els antecedents i els processos seguits per la dona que vol avortar abans d’arribar a la situació present. Diferenciar entre avortament quirúrgic i farmacològic. Oferir dades i elements de contextualització que permetin entendre el problema i ajudin a la reflexió.
  5. En qualsevol mitjà cal escollir només aquelles imatges que aportin informació i evitar tant el dramatisme i el sensacionalisme com el paternalisme i la culpa.

Alerta per a periodistes davant el discurs fonamentalista “adaptat als nous temps” 

Fins i tot els sectors més conservadors han fet un canvi de discurs hàbil i ràpid per reconèixer la dona com a subjecte de dret i adaptar-se als temps. “Els fonamentalistes, ara, en lloc de negar els drets a les dones, es pronuncien a favor de la família, a favor de les dones a ser mares, a favor de la reproducció i de tenir una família extensa”, apunta Aldavert. Aposten per una comunicació en positiu, com dicten els experts en màrqueting. En el cas del nadó llançat al riu Besòs, els sectors religiosos més conservadors no es van pronunciar perquè el fet demostra que la reforma de la Llei de l’avortament és un greu error.

Els fonamentalismes i els discursos més conservadors actuen conjuntament i tenen entre els principals objectius posar fi a l’avortament i els drets de la comunitat LGBTI. L’ideari de Trump, Bolsonaro i VOX duu el segell de l’ideòleg estatunidenc Steve Bannon, responsable de la campanya electoral que va dur Donald Trump al poder en les eleccions presidencials de 2016. Aquest ideari s’articula a casa nostra a través d’entitats com Hazte Oír i Abogados Cristianos. La missió d’aquesta darrera, segons es llegeix a la seva pàgina web, és “defensar les dones que van ser enganyades en centres d’avortament i denunciar les pràctiques a les quals van ser sotmeses”.

L’avortament a nivell sanitari és un dret assolit a Espanya, però cal millorar en l’accés a la informació per erradicar els estereotips que encara envolten aquesta pràctica. I seguir amb els ulls ben oberts per evitar discursos retrògrads que, amb major subtilesa, encara hi són presents.

 

Mitjans analitzats