El Termcat –el consorci públic creat amb la finalitat de garantir el desenvolupament i la integració de la terminologia catalana per a l’elaboració de recursos terminològics, la normalització de neologismes i l’assessorament terminològic, en un diàleg entre usuaris ordinaris i especialistes– inclou el terme infodèmia, que defineix com «difusió ràpida de rumors, informació inexacta i notícies enganyoses amb relació a una malaltia infecciosa o un problema de salut pública paral·lelament a la seva propagació o evolució». L’Observatori de Neologia de la UPF i l’IEC han inclòs infodèmia en els neologismes d’aquest any, juntament amb conspiranoic, coronavirus, desconfinament, desescalada, grup bombolla, mascareta, teletreballar, traçabilitat o videotrucada. Les votacions populars per decidir el neologisme del 2020 estan obertes fins aquest diumenge dia 20, i el 21 de desembre es donarà a conèixer el guanyador. Que bé podria ser infodèmia, sens dubte, si s’imposa a qui s’ho ha guanyat a pols: coronavirus.

Però encara que, donat al cas, infodèmia no fos un neologisme oficial, el seguirem sentint entre nosaltres, ben a prop, sobretot als mitjans de comunicació. La meva pregunta és si serà al final d’aquesta segona onada o haurem d’esperar la tercera perquè es comenci a fer servir el neoneologisme infodemiòleg.

Aquest terme hauria de servir per designar les persones que, sent expertes i eminències en el seu àmbit d’especialitat, es dediquen a barrejar les opinions valuosíssimes i cabdals del seu coneixement sobre epidemiologia, infectologia o càlculs matemàtics amb opinions polítiques. Sense ànim de polemitzar particularment amb ningú, els últims mesos hem convertit en fars del saber i oracles del futur personalitats que, fins abans de la pandèmia, eren desconegudes per al gran públic: els epidemiòlegs com la Dra. Magda Campins, el Dr. Antoni Trilla, el Dr. Quique Bassat, el Dr. Jacobo Mendioroz, el Dr. Salvador Macip o el Dr. Josep Maria Argimon; o infectòlegs com el Dr. Oriol Mitjà, el Dr. Bonaventura Clotet, el Dr. Benito Almirante o el Dr. Juan Pablo Horcajada. No són tots ni de bon tros. Alguns ocupen posicions en centres d’investigació, d’altres estan al capdavant dels hospitals i alguns són gestors públics.

Tots fan la seva feina i la fan bé, em sembla. El que és segur és que tots la fan amb honestedat, una professionalitat fora de mida i un esperit de servei que deu superar de molt les exigències estàndards. Abans de cap altra consideració, per davant el meu agraïment, respecte i reconeixement.

En els últims mesos, han anat guanyant presència als mitjans de comunicació. Generosament, han compartit el seu saber i han sabut transmetre coneixements i conceptes complexes a l’audiència, han fet de portaveus de les mesures de prevenció i seguretat per a la salut pública quan han estat decretades per les autoritats, han estat el termòmetre dels velocitat de propagació, índexs de rebrot i percentatges de contagis, han apuntalat o han criticat les decisions polítiques.

Criticar, observar, dubtar davant l’acció política és un deure democràtic de qualsevol ciutadà. En el cas d’aquestes persones responsables de la salut pública, la seva opinió té un interès encara més essencial. El defecte de forma, al meu parer, es dóna quan aquesta crítica és indiscriminada i adquireix un biaix més partidista, o, més aviat, de caire ideològic, que traspua opinions més personals que tècniques o professionals.

És clar que la política són opcions ideològiques i es pot fer des de totes bandes, professions i altaveus de projecció. Però, aleshores, es corre el risc d’encabir aquestes opinions en compartiments que obeeixen més al marc ideològic que no al desenvolupament científic. Si una cosa té la política és que implica decisions. I quan un actor polític decideix que destinarà partides pressupostàries en un àmbit és possible que hagi de deixar de fer-ho en un altre. Per això, la seva acció és esmenada i avaluada en les eleccions que, en circumstàncies normals, es produeixen cada quatre anys.

El principal problema d’aquesta acció política feta des dels pedestals que han de contribuir a salvar la difícil situació econòmica, social i d’emergència sanitària que viu el nostre país és acabar devaluant l’expertesa, la saviesa acumulada i el mèrit professional. Com passa, per exemple, amb alguns dels economistes catalans més ressenyats del món, com és Xavier Sala-i-Martín. Les seves opinions, les seves anàlisis i les seves receptes sempre són de bon escoltar: diàfan, divulgatiu i incisiu. Però, com en tot en la vida, no es pot desvincular aquesta veritat absoluta tan ben argumentada de l’adhesió al liberalisme econòmic que pregona. De la mateixa manera que hem après a discernir alguns dels opinadors experts que surten als mitjans amb aquest biaix ideològic, potser aprendrem a desxifrar el substrat d’alguns postulats de certs epidiòlegs o infectòlegs, segons el cas. No sé si acabarem parlant d’infodemiòlegs, però seria un mal servei al país i al periodisme haver perdut la possibilitat d’establir aquesta càtedra d’experts sense caure en el politiqueig que ja pul·lula per tants altres racons del dia a dia.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.

Un Comentari

  1. Martí Teixidó, pedagog dr.

    Laura Pinyol posa el dit en la nafra oberta. M’hi afegeixo per mirar d’afinar uns punts.
    ‘es donarà a conèixer el guanyador’ Mal conceptualitzat, estem infectats d’esports, premis i certàmens; potser hem de dir el neologisme escollit.
    ‘política són opcions ideològiques’ Aquest és l’engany, la política es confrontació d’interessos disfressats de valors i ideologia; sapiguem-ho, som humans.
    ‘quan un actor polític decideix’. Els correspon decidir i han de donar les pròpies raons, no remetre-ho als experts quan convé o al que fan altres països.
    ‘les seves anàlisis i les seves receptes sempre són de bon escoltar’. Quan parla d’economia però s’ha posat atrevidament en tot, enganyosos errors en educació.
    ‘seria un mal servei al país i al periodisme’ El periodisme subordinat a l’audiència i l’economicisme no està fent bon servei. Martí Teixidó

    Respon

Deixa un comentari

El teu correu-e no serà publicat.

Mèdia.cat guardarà el teu nom, correu electrònic i missatge per a poder fer un seguiment dels comentaris en el lloc web. Si vols més informació, llegeix la nostra política de privacitat i cookies.