Les revolucions del segle XXI han noquejat la majoria d’empreses periodístiques d’arreu del món i, en conseqüència, el periodisme de qualitat –aquell que compta amb els recursos humans, materials i econòmics adequats– ha esdevingut una raresa exercida per uns pocs grans mitjans internacionals o periodistes multitasques que sovint accepten condicions de misèria a fi de desenvolupar la seva carrera professional i vocacional. Arran de la sotragada, la informació digital s’està convertint, cada dia més, en una mena de luxe per a subscriptors de pagament, ben bé el contrari del que se suposava que havia de ser internet. Us en recordeu de quan pensàvem que el món digital seria l’autèntica revolució democratitzadora que acabaria amb tots els mals de la tradició periodística del segle XX? Vint anys després, comprenem la innocència amb què miràvem el nou mil·leni i entenem que la cultura pay per view ha estat la gran vencedora de la batalla entre l’internet social i l’internet comercial.

Les subscripcions digitals de pagament sorgeixen de la necessitat urgent d’incrementar els ingressos per fer viables les empreses periodístiques. En una situació desesperada com la que viuen moltes redaccions, és comprensible que els propietaris impulsin aquesta solució per tal de recuperar certa estabilitat financera. Però, des d’un punt de vista purament periodístic, què suposa la generalització dels continguts informatius digitals de pagament?

D’una banda, no tothom pot accedir a les informacions de diferents mitjans pagant un peatge que és massa elevat per a les classes populars. En famílies on no hi ha calés ni per l’aigua ni pel gas, no es paga cap subscripció, i santes pasqües. Allà on, malgrat els baixos ingressos, hi ha cert marge com per deixar-s’hi cinc o deu euros al mes, es paga una subscripció, d’un sol mitjà, i prou. Així, els periodistes perdem l’oportunitat de fomentar una visió de la informació entesa com una font plural participada per moltes veus, amb perspectives diverses i sempre rigoroses, tot retornant, en el millor dels casos, al model de ciutadans amb un sol mitjà de referència. En definitiva, ens oblidem de democratitzar l’accés a la informació.

D’altra banda, el finançament dels mitjans a través de petites subscripcions mensuals perpetua la precarietat dels periodistes, perquè aquest ingrés no soluciona els desequilibris econòmics heredats de la gran revolució digital que hem viscut en les darreres dues dècades. Hem normalitzat els eterns mileuristes, els becaris sense sou, els falsos autònoms, els freelance que cobren misèria i encara han de donar les gràcies; hem acceptat que ser periodista vol dir ser pobre i hem permès que una professió tan important per a la salut democràtica d’una societat esdevingui un pou de precarietat on és gairebé un miracle fer allò que ens havien ensenyat a la facultat, no perquè no en sapiguem, sinó per manca de recursos i d’oportunitats.

És evident que sense diners no és possible el bon periodisme de forma habitual i generalitzada. Poden haver-hi excepcions, però seria irresponsable creure que la excel·lent informació quotidiana és possible amb recursos mínims. Precisament per això, diran alguns, els mitjans fan passar per caixa els lectors, per aconseguir els diners necessaris per al bon periodisme. Jo el que proposo és que girem la truita. D’on han deixat d’arribar uns diners d’un model econòmic que, més o menys, funcionava? Què ha canviat en el finançament de les empreses periodístiques entre 2000 i 2020?

Fins els primers anys del present segle, la publicitat era el pilar central de la viabilitat econòmica de la majoria de mitjans. Els diaris, les ràdios i les televisions es repartien el pastís publicitari i les marques comercials i les institucions públiques veien els mitjans de comunicació com la millor plataforma per comunicar-se amb la societat. Aquesta realitat, el cantó fosc de la qual era la manca d’independència respecte els interessos dels grans anunciants, es va desfer amb l’arribada de la digitalització del periodisme i el boom de les xarxes socials. Primer, ningú donava un duro per l’audiència digital de les versions online de la premsa tradicional i alguns pocs digitals nadius. Després, quan Facebook, Twitter, Instagram, Google i altres gegants digitals van entendre el potencial del nou model econòmic global que havien creat, internet es va convertir en el que és ara: una botiga distòpica en què cada píxel i cada gram d’informació està pensat per vendre, vendre i vendre.

La competència a la qual han de fer front els mitjans de comunicació en l’àmbit de la publicitat és impossible de vèncer. És similar a la competència que fa Amazon a la petita llibreria de barri, per exemple. El més greu, però, no és que gegants digitals internacionals s’hagin quedat el pastís publicitari del segle XXI, sinó les gravíssimes conseqüències que això ha tingut per a la informació de qualitat, que depenia en gran mesura d’aquests ingressos. Els monstres tecnològics han eixugat la font principal de les empreses periodístiques, i professionals, ciutadans i representants públics ens ho hem mirat com qui observa una tempesta des de la comoditat de la llar. No hem sabut batallar un bé tan preuat i és així com el nostre sector ha esdevingut un organisme anèmic que només pot sobreviure de mala manera mitjançant subvencions, engrunes publicitàries i aportacions de l’audiència.

Ara que entrarà en vigor la coneguda com a ‘taxa Google’ –Llei 14/2020, de 15 d’octubre, BOE núm. 274– i que el govern central estima una recaptació que supera els 968 milions d’euros anuals, tenim una bona oportunitat per plantejar models periodístics sostenibles. Si el finançament de la informació de qualitat s’ha enfonsat per la competència dels grans gegants tecnològics i aquest impost pretén gravar-los pel negoci que generen amb –entre d’altres– els serveis publicitaris que ofereixen, no seria lògic i de justícia que part dels ingressos d’aquest nou impost anessin a parar al finançament del periodisme? Cal recordar que el dret a la informació és un dret protegit al marc jurídic estatal –article 20.1.d de la Constitució Espanyola– i que, per tant, els representants públics tenen l’obligació de garantir-lo i protegir-lo amb els recursos adequats.

Només si ens creiem de veres la necessitat d’un periodisme de qualitat que es desprengui definitivament de les limitacions de la precarietat perpètua, entendrem la necessitat urgent de cercar les vies de finançament adequades per salvaguardar el dret a la informació. La ‘taxa Google’ hauria de plantejar-se com una oportunitat única per recuperar un sector en hores baixes, la situació del qual no és altra cosa que un greu símptoma més del procés d’autocratització que viu la comunitat internacional. Assegurar un percentatge d’aquest nou impost per al finançament de mitjans públics i privats i –no oblidem– de professionals independents, per cobrir les despeses d’aquell periodisme que no és comercialment viable però que és democràticament imprescindible, permetria garantir un dret recollit a l’article 19 a la Declaració Universal de Drets Humans i ens podríem oblidar de les barreres de pagament per accedir a la informació que només perjudiquen als que menys tenen. Ens calen més motius per lluitar i no callar?

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.

Deixa un comentari

El teu correu-e no serà publicat.

Mèdia.cat guardarà el teu nom, correu electrònic i missatge per a poder fer un seguiment dels comentaris en el lloc web. Si vols més informació, llegeix la nostra política de privacitat i cookies.