Rafa Marrasé va revelar que el núvol de fum alliberat en l’explosió a la petroquímica Iqoxe de Tarragona, que al gener passat va causar tres morts, contenia elements tòxics per a la població, tot i que l’administració va negar-ho sense haver fet els controls pertinents i la majoria de mitjans de comunicació ho van passar per alt. Ho va explicar en una peça a Porta Enrere amb què ha guanyat –per segon cop en tres anys– el Premi de Periodisme d’Investigació Ramon Barnils 2020 en la categoria de mitjans d’àmbit local.

A l’article demostres que després de l’explosió no es van fer els mesuraments adequats sobre el fum, però tot i així es va dir que no era perillós…

Van dir que no passava res i que estava tot sota control, però nosaltres demostrem que no ho estava. Van dir que no hi havia un núvol tòxic però no tenien els aparells idonis per fer el seguiment i saber quina era realment la toxicitat de l’aire, quines substàncies hi havia, quina quantitat, cap a on es desplaçaven… Els especialistes diuen que calen almenys entre dues i tres hores, tenint el material adequat, per fer aquests mesuraments, però menys d’una hora després de l’explosió, Protecció Civil ja deia en un tuit que no hi havia contaminació a l’aire. D’una banda deien que no hi havia perill però alhora recomanaven que et quedessis a casa.

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2021

L’administració es va precipitar, doncs? A què ho atribueixes? 

El conseller Buch i el president Torra van explicar que els primers a arribar van ser els Bombers i que ho tenien tot sota control. Vaig demanar a Bombers quines substàncies van trobar, però no em van respondre mai. Per tant, vaig intentar saber quin material de detecció porten i què es pot detectar amb aquests instruments. Un bomber llicenciat en Química, que parla a l’article, explica que porten detectors d’explosius i algun detector portàtil de substàncies. Segons els experts, aquests estris portàtils no detecten totes les substàncies i, quan ho fan, detecten valors mil vegades superiors al que estan permesos als nuclis de població. Als sectors industrials es dóna per suposat que els treballadors estan protegits contra emissions tòxiques, que tenen accés a màscares i equips de protecció, i per tant s’hi permeten emissions molt superiors a les que es permetrien als carrers de Bonavista o de La Canonja, que són allà al costat. Però aquest núvol no va ser una petita fuita que es va quedar dins de la indústria, tots vam veure que era un bolet atòmic que es va quedar durant hores sobre les poblacions de la zona. Això no es va quantificar de cap manera, si revises l’hemeroteca no n’ha sortit cap dada. On són les medicions? No existeixen.

Entitats i veïns de la zona fa temps que assenyalen manca de control de la qualitat de l’aire (l’Anuari Mèdia.cat va detectar més de 30 incidents en un any). Per què decideixes centrar-te en això?

Jo decideixo iniciar la investigació en el sentit que la inicio perquè veig, una mica sorprès, que el tema de la contaminació es deixa de banda des del minut zero. Surten les autoritats, diuen que no passa res i m’adono que els mitjans no fan el seguiment de la qüestió ni pregunten per això. El focus mediàtic, i fins i tot el polític, se centra en les condicions dels treballadors. A mi em sobta, perquè aquí al Camp de Tarragona tothom té amics o familiars que hi treballen i se sap quines són, els treballadors de la industria química tenen unes retribucions molt altes en relació al seu nivell d’estudis per la perillositat de la feina. Si demà petés Fukushima, crec que no s’entendria que es parlés només de si el cap de la planta era un tirà o no: la primera preocupació seria si hi ha radiació. Però en aquest cas ningú ho tractava, fins i tot TV3 parlava molt de la situació dels treballadors. Vaig fer dues o tres trucades i vaig veure que el tema era aquí. Tothom sap que això és un polvorí: si la planxa que va sortir disparada cap a un pis de Torreforta i va matar un home hagués xocat contra un dels grans dipòsits de productes químics que hi ha, estaríem parlant de tota una altra cosa. I si ha passat una vegada, pot passar més vegades.

Les fonts oficials no oferien dades sobre el tema. Com t’ho fas per investigar? 

El primer que faig aquella nit és parlar amb Francesc Xavier Roca, un dels grans experts en contaminació ambiental a Catalunya, i em diu que això és molt greu, que ell creu que s’hauria d’aillar la població. Quan veig que la meva intuïció es confirma, intento saber qui va arribar a l’accident i si es va fer un mesurament, amb gent que en sap. Em diuen que les estacions de mesurament que hi ha arreu del territori no mesuren compostos volàtils, per tant no registrarien mai els elements tòxics que n’haguessin sortit. També em diuen que tècnics de medi ambient han anat in situ a fer medicions, però amb aparells que no generen un arxiu, no hi ha un històric. Quan el senyor Morlanes, gerent d’Iqoxe, va fer una roda de premsa de quatre minuts als mitjans, jo vaig preguntar: “Dins del tanc hi havia òxid d’etilè?” i em va dir que sí. Alguns companys em van mirar estranyats, com dient-me que havia “gastat una bala” en una roda de premsa on es van poder fer molt poques preguntes.

També vaig saber llavors que els bombers, quan van arribar a l’accident, no sabien què es trobarien. Tenien un llistat de les substàncies que produïa l’empresa però estava desactualitzat: era de quan encara s’anomenava IQA, la precursora d’Iqoxe.

Aquesta tardor s’ha fet al Parlament de Catalunya la comissió d’investigació sobre el cas. Quina valoració en fas?

A la comissió van admetre obertament que tenen previst perimetrar i posar controls als  polígons nord i sud de Tarragona. Admeten que no podien mesurar-los fins ara, perquè només les empreses tenen aquest tipus de sensors i no identifiquen tots els compostos. Això és molt greu. No és només l’explosió de l’any passat, és que hi ha “petits” accidents tot sovint que estan subjectes a zero control per part de l’administració, depens de l’empresa. Iqoxe ha posat sobre la taula que estem despullats davant d’un accident.

Amb tot, el debat a la comissió va tornar a ser sobre si hi ha diners o no per fer els mesuraments. S’haurien de demanar responsabilitats. Per què això encara no s’ha fet? Fa un mes, el Tribunal Superior de Justícia va obligar Repsol a renovar la seva autorització ambiental. La Generalitat li reclamava des de fa anys que aquesta declaració havia d’incloure compostos orgànics volàtils. Repsol va al·legar que BASF, Dow Chemical i d’altres també feien emissions que si bé no són idèntiques són comparables. I ara ha dit que no recorrerà perquè ja té un acord bilateral amb la Generalitat en què li passa voluntàriament aquesta informació. Amb un acord voluntari, el dia que no vulguin passar la informació deixaran de fer-ho. Hi ha una forta inacció contra els gegants de la indústria que tenim aquí.

La indústria petroquímica té una gran influència a la zona, també en els mitjans de comunicació. Això n’ha complicat la fiscalització?

Totalment. Els mitjans són culpables i son víctimes. Sense les administracions públiques i la indústria petroquímica –i el port de Tarragona, que seria el tercer actor–, que els aporten ingents quantitats de diners, la majoria de mitjans tarragonins no poden sobreviure. Fins i tot les grans capçaleres periòdicament publiquen especials sobre la indústria petroquímica o sobre les empreses que donen serveis a aquest sector.  Això mou molts diners i és difícil que algú publiqui alguna cosa que no vagi en aquesta línia. En primer lloc, hi ha autocensura entre els periodistes, i després passa que els mitjans no volen problemes. Però si nosaltres no fem aquesta feina de control de la indústria i l’administració tampoc la fa, com hem comprovat, qui la fa? Ningú dubta que la indústria petroquímica genera molta riquesa, però el que volem és tenir tota la informació per poder decidir.

Aquí és habitual que quan algú necessita diners per finançar alguna iniciativa, vagi a demanar-ne a la petroquímica. Per exemple, els Premis Mañé i Flaquer de periodisme són els més ben dotats de Catalunya i potser de l’Estat. El que no em quadra és que al jurat hi hagi un representant de Repsol i el president del Port de Tarragona, que no són pas periodistes. És com si jo estigués de jurat d’un premi de química. És inconcebible. La infiltració de la indústria petroquímica en el teixit social i cultural del Camp de Tarragona és un perill en aquests moments.

Després de l’incident del gener, alguns periodistes tarragonins es queixaven de la manca d’atenció que reben els temes de la zona sud del país als mitjans d’àmbit nacional. Creus que els grans mitjans, sense tants lligams amb la petroquímica, podrien tenir aquest paper de fiscalització?

De vegades exigim als de fora el que no fem aquí. No li puc demanar a algú de Barcelona que faci uns temes que jo no faig. A part, sembla que hi ha zones de Catalunya on el que hi passa no importa, els companys estan desesperats perquè Barcelona o Madrid no els compren els temes. Tot el que no passi als grans nuclis es difumina. Si aquesta explosió hagués passat al Vallès Occidental hagués tingut un altre tractament als grans mitjans. Però el que hem de fer els periodistes del territori és defensar la importància del tema. El poder de Repsol no se cenyeix només al Camp de Tarragona, és una multinacional amb influències a tot l’Estat espanyol. La censura prèvia amb l’establishment jo crec que la té tothom.

L’any 2017 ja vau guanyar el Premi Barnils per una investigació sobre l’empresa pública d’aparcaments de Tarragona. Com a mitjà d’àmbit local centrat en la investigació, sou una raresa? Com us financeu?

Jo treballava en un mitjà local amb una redacció molt petita. Entre dos periodistes havíem d’omplir entre 5 i 7 planes cada dia, i a més el director volia temes propis. Costava molt treure temes, era molt dur. En aquell moment va agafar volada el projecte dels Jocs del Mediterrani i jo vaig treure alguna peça on ja es veia que la cosa no anava bé. Fins que arribo un dia al diari i em diuen que ha trucat el cap de gabinet de l’Ajuntament i que no es pot treure res més d’això. Jo parlo amb el director i li dic que és un temàs i cap altre mitjà ho està seguint, però no me’n surto. I aquí surt el germen de Porta Enrere.

Veig models de mitjans als EUA o de Médiapart a França i penso que hem d’anar cap aquí, sense subvencions de ningú, finançant-nos només de subscripcions. Durant el primer any o any i mig fem el contingut en obert i després el tanquem només per a subscriptors. Però està costant, no ens enganyem. Porta enrere no és viable per ella mateixa, faig altres feines a part. La subscripció val només 30 euros l’any, però a la gent li costa pagar per això. Si la gent donés més diners a aquest tipus de periodisme crec que tindríem menys corrupció. Guanyar dos premis Barnils ens ha posat al mapa, en pocs dies hem tingut 10 nous subscriptors, que per nosaltres està molt bé. Hem de picar molta pedra, però de moment aguantaré.

“La junta sabia que publicaríem la informació del ‘BarçaGate’ i ens va demanar clemència”