En aquests temps de merda que corren, hi ha poques taules de salvació. Tot i que les instruccions de les autoritats són més confuses del que la situació requeriria, per dir-ho suaument, més o menys tothom ha entès el missatge bàsic: quedeu-vos a casa i feu bondat. Per mirar d’alleugerir l’ànima, cadascú cerca les seves teràpies i, si té sort, les troba. Per a uns serà el ioga, per a d’altres la lectura, escoltar música o fer créixer el compte de resultats de Netflix.

De teràpia n’hi ha una de fantàstica que existeix des de fa milers d’anys i no és el sexe, que també. Riure. La rialla que salva, segons el sociòleg nord-americà Peter Berger. El riure del Buda. L’anunci de Mahoma: “El que fa riure als seus companys es mereix el paradís”. Els acudits d’un poble dissortat capaç de riure’s d’ell mateix: els jueus. La risoteràpia com a aposta terapèutica, de Sigmund Freud a Norman Cousins. Els bufons, els pallassos, els còmics, els cabaretistes. Rieu, rieu, que el món s’acaba…

El problema de l’humor és que, com tantes coses, va a gustos. A mi em fan riure Chaplin, Jacques Tati, Les Luthiers, Pepe Rubianes i Jango Edwards. Altres riuen amb Los Morancos, Mr. Bean o La Cubana. No passa res, l’important és riure. Qui riu és més feliç, òbviament. Qui riu està més sa i es posa menys malalt, científicament demostrat. Qui riu del mort i de qui el vetlla, qui sap fer-ho, qui té sentit de l’humor, té una arma molt poderosa i és molt afortunat.

Tota aquesta llarga introducció és per dir-vos que no us perdeu Bricoheroes, el programa breu d’humor llarg que fan en Peyu i en Jair a TV3 i que no es veu a TV3, sinó a les xarxes socials i a TV3 a la carta. Van per la segona temporada, cada diumenge alliberen un capítol i durant uns 20 minuts ofereixen humor de primeríssima categoria i, en el mateix viatge, sovint aprofiten per fer-se un fart de riure ells mateixos.

La idea és aparentment senzilla i, també aparentment, barata: tots dos tancats a un taller situat a una masia de Gurb on en Peyu té les oficines de la seva productora, fent paròdia dels programes clàssics de bricolatge i ensenyant, a la seva manera, a penjar un quadre, col·locar una mosquitera o construir una caseta per al gos. Com en els canelons, el secret és al farcit: els diàlegs punyents, directes, picats, amb el punt just de surrealisme i anada d’olla, i de dards emmetzinats.

L’altre dia discutíem a casa per què ens fa riure tant aquest programa. Als homes de la casa, cal dir-ho, que ja hem dit que això de l’humor va a gustos. No sé si vam arribar a cap conclusió, però en tot cas és evident que la química entre ells dos és excepcional. L’humor que ofereixen és fresc i espontani, a les antípodes dels riures enllaunats que gasten alguns programes de prestigi. I potser encara més important: al programa s’hi respira llibertat i això, en els temps de merda que corren, no té preu.

“Sense la petroquímica i l’administració, els mitjans de Tarragona no poden sobreviure”

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.

2 Comentaris

  1. PAU CAPELL GASOL

    Totalment d’acord! La millor (per mi) teràpia en aquests temps de merda que vivim. Que visqui l’humor! I que visquin els pallassos, sense límits i sense fronteres!

    Respon

Deixa un comentari

El teu correu-e no serà publicat.

Mèdia.cat guardarà el teu nom, correu electrònic i missatge per a poder fer un seguiment dels comentaris en el lloc web. Si vols més informació, llegeix la nostra política de privacitat i cookies.