És habitual que a la secció de successos hi trobem notícies sobre crims diversos que poden escandalitzar-nos més o menys. Tot dins la normalitat. Ara bé, en titulars que anuncien la detenció d’un presumpte delinqüent, a vegades hi trobem un element que genera controvèrsia, sinó ràbia directament.

Al públic no li acostuma a agradar trobar a la notícia que el suposat autor de fets reprovables ha sigut posat en llibertat provisional pel jutge instructor de torn. I és aquí, amb la “llibertat provisional” on la gent s’escandalitza, perquè no deu ser bo que algú que ha comès (insisteixo) presumptament un delicte estigui al carrer, no?

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2021

La forma d’explicar la informació pot ser determinant a l’hora de configurar coses tan delicades com la imatge pública de les persones investigades, que no condemnades.

L’èmfasi que es fa del concepte “llibertat provisional” amaga una pràctica recurrent que molts mitjans i –per conseqüència– l’audiència arrosseguen: un enfocament erroni del dret penal –aquell que jutja els crims o actes contraris a la societat– i la seva raó de ser, que fa veure’l com un mecanisme venjatiu cap a les “males persones”, els “delinqüents”.

No ens hauria de sorprendre que el públic es posi les mans al cap quan llegeix que un criminal és posat en llibertat provisional, perquè el desconeixement fa creure que això suposa una exoneració on el presumpte autor no paga presó pels seus actes. És una visió completament equivocada, però que tampoc s’està contribuint a reduir.

És important entendre que el nostre sistema penal, igual que el de la majoria dels països que ens envolten, és garantista i busca minimitzar l’afectació de l’estat a la vida de les persones. La llibertat és un dret fonamental, indiscutible i reconegut a constitucions i a la Declaració Universal dels Drets Humans. És un dret bàsic, però que pot ser restringit amb les penes privatives de llibertat, exclusives pels delictes. El model garantista concilia aquest dret fonamental amb perseguir i condemnar els autors de delictes, i això ho fa protegint els seus drets i prioritzant la menor afectació sobre aquests. Aquí és on entren en joc la llibertat provisional i la seva antagonista, la presó provisional.

És tòpic, però cert, que tothom és innocent fins que un tribunal no determini el contrari, així que la justícia prioritza mantenir aquesta llibertat com a ciutadà que gaudeix de tots els seus drets. Això implica que fins a una sentència ferma, l’investigat (anteriorment conegut com imputat) ha de ser lliure com a criteri general. A ningú se li escapa, però, que a vegades, mantenir en llibertat el presumpte autor d’un crim pot ser perillós, i aquí és on sorgeix la figura de la presó provisional.

Aquesta privació de llibertat, com diu el nom, és provisional i es considera una mesura excepcional quan les circumstàncies no et permeten altres opcions menys agressives. Resumidament, només es pot dur a terme sota tres circumstàncies: risc de reincidència, risc de fuga i risc de destrucció de proves. També pot influir-hi si el crim ha sigut comès amb dol (intenció de fer-ho) o amb imprudència.

A l’Estat espanyol, en la majoria de casos s’atorga la llibertat provisional –un 16% de la població reclusa estan en règim de presó provisional, per sota de la mitjana europea del 20%. Es prioritza la protecció dels drets dels acusats, que no s’ha d’oblidar que els segueixen tenint. Això en cap cas suposa un posicionament del tribunal que l’investigat sigui innocent ni tampoc, en cas contrari, la presó provisional suposa que l’acusat és culpable, sinó que és la mostra que el sistema judicial està planificat per afectar el mínim els drets dels ciutadans.

Informar sense tenir en compte el funcionament de la llibertat provisional pot acabar posicionant l’opinió pública no només en contra d’una persona que podria ser innocent, sinó en contra d’aquesta llibertat. Això podria portar alguns sectors a aprofitar aquest rebuig per fer una regressió que opti per anul·lar aquests drets i garanties fonamentals, retornant a sistemes legals de règims no gaire llunyans.

Igualment, com si d’una matrioixca es tractés, el rebuig generalitzat a la llibertat provisional amaga un debat més profund: el posicionament venjatiu i completament punitiu d’alguns sectors de la societat. Fa molts anys que el dret penal va deixar de banda la venjança i el càstig com a elements fonamentals de la lluita contra el crim i va passar a la prevenció, la rehabilitació i la restauració, però a vegades costa creure que la societat no hagi incorporat aquests conceptes com a propis. Els mitjans en poden ser en part responsables.

Aquesta percepció errònia de la justícia pot portar que, quan en una notícia es parla d’un presumpte criminal i el crim comès, la redacció provoqui ja una condemna mediàtica, ja que els fets exposats acostumen a ser contraris als nostres principis i a la nostra moral –tant dels periodistes com del públic general, cosa que pot acabar encegant la societat en uns sentiments d’odi i ganes de venjança. I això és perillós.

La presó permanent revisable, l’avantsala de la cadena perpètua, que va ser aprovada el 2015, és un exemple de com grups polítics s’aprofiten de l’opinió general en moments on certs crims mediàtics –com el terrorisme o delictes greus– afligeixen la població, i obtenen així el vistiplau de l’opinió pública per renunciar a aquests principis garants de drets.

Posicionar la gent en contra dels investigats o els condemnats amb un ànim venjatiu porta conseqüències, i més encara quan aquests són finalment absolts o quan acaben la pena i són lliures. La condemna mediàtica pot portar-los a l’ostracisme i a veure’s abocats a conductes delictives per sobreviure dins una societat que els rebutja, arribant a impedir que es rehabilitin i negant-los una segona oportunitat.

Això no treu, però, que davant de justícies injustes o corruptes, en cap cas s’ha d’impedir el treball periodístic per l’absència de condemna, però això tampoc suposa una carta blanca per fer d’inquisidor. Informem, no condemnem.

Aquest debat sobre l’enfocament del dret penal està present als cercles acadèmics encarregats de les ciències jurídiques, però és necessari que es traslladi al periodisme, perquè la influència dels mitjans de comunicació pot condicionar profundament la direcció de la nostra societat en la construcció dels principis col·lectius.

A quatre dies d’haver començat el 2021, amb les ganes de canvi que tenim tots, no estaria malament que posem a l’agenda un tema que afecta profundament a la construcció de la societat en la qual vivim. Obrim debat, hi sortirem guanyant.

Bon any nou.

Dona i presó, una condemna reflex de la societat

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.