Entre l’abril i el juny de 2020, en plena pandèmia global, 34.576 dones han interposat una denúncia per violència de gènere als jutjats de l’estat espanyol. Durant el mateix període, els mecanismes oficials han incoat 8.249 ordres de protecció per violència masclista. Aquestes dades indiquen, com a mínim, dos fenòmens. D’una banda, la baixa ràtio de resposta (d’un 25%, aproximadament) dels mecanismes de protecció respecte del nombre de denúncies interposades en un mateix període. De l’altra, la quantitat alarmant de dones que han superat les dificultats emocionals, contextuals i administratives (aquelles genèriques però també aquelles específiques de la crisi sanitària) per denunciar els seus maltractadors per via de mecanismes de protecció que no sempre són efectius. Però aquestes dades (i, sobretot, la seva anàlisi) només rarament reben atenció mediàtica. Els titulars clàssics, a finals i principis d’any, se centren generalment a fer recompte de les víctimes mortals de la violència de gènere. Tancar cicle, obrir cicle.

Les xifres dels assassinats són importants perquè ens indiquen la magnitud del problema. Les dades oficials corresponents al 2020 registren 45 dones assassinades en mans de les seves parelles o exparelles arreu de l’estat espanyol, i 3 menors d’edat víctimes de violència de gènere. El web Feminicidio.net, que registra altres assassinats de dones en mans d’homes, ha comptabilitzat en total 83 casos de feminicidi. Des de l’1 de gener de 2003 fins avui, 1.078 dones han estat assassinades per les seves parelles o exparelles, i des de l’1 de gener de 2013, ho han estat també 37 infants en el marc de la violència de gènere. És evident: el problema és greu i cal parar-hi atenció.

A l’inici d’un nou cicle, però, i abans de prémer el botó de “reset” per posar a zero els comptadors, cal que ens preguntem de nou què més ens diuen aquestes xifres. Es parlen, segurament, d’un masclisme profundament arrelat que vulnera els drets humans de més de la meitat de la població mundial de manera sistemàtica. Apunten a un sistema col·lapsat incapaç de protegir desenes de milers de dones (i criatures) que cada any senten que la seva vida es troba en perill a causa de les seves parelles. Constaten, en definitiva, que encara no hem fet prou per aturar aquesta tragèdia.

No hem posat a zero els comptadors de la Covid-19, aquest 1 de gener. I no ho hem fet perquè som conscients que totes les víctimes d’aquesta malaltia són part d’un mateix fenomen, una pandèmia global. Potser podem pensar així també pel que fa a les violències masclistes: totes les seves manifestacions (els assassinats, les violacions, el maltractament físic i psicològic, la violència econòmica, etcètera) estan inscrites dins d’una mateixa epidèmia que s’ha de resoldre estructuralment i, sobretot, política. La violència masclista excedeix el succés i l’anècdota: és un assumpte transversal que, a molts nivells, ens implica a tots i totes, molt especialment a aquelles que ens dediquem a informar-ne.

1.000 assassinats masclistes als mitjans: de la pluja de xifres a la memòria de les víctimes

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.

Deixa un comentari

El teu correu-e no serà publicat.

Mèdia.cat guardarà el teu nom, correu electrònic i missatge per a poder fer un seguiment dels comentaris en el lloc web. Si vols més informació, llegeix la nostra política de privacitat i cookies.