Dissabte Twitter va suspendre el compte de Donald Trump, president dels Estats Units fins al 20 de gener. Prendre la veu al president incendiari va ser rebut arreu com un alleugeriment. Ja n’hi ha prou. Cosa dolenta fora del ventre. La primera reacció –celebració després de l’afartament per quatre anys del president més piulador– va durar uns minuts. Després, el dubte. Qui és Twitter –i les altres xarxes socials que, covardes, han aprofitat les hores baixes de Trump per atacar després d’anys de laissez faire– per atrevir-se a silenciar un president escollit pels mecanismes (sovint volgudament limitats) de la democràcia liberal? En quin moment hem deixat que el difícil debat dels límits de la llibertat d’expressió sigui potestat dels gegants tecnològics? I l’eterna pregunta: com s’han de relacionar els mitjans de comunicació –i aquí en parlo en un sentit ampli, incloent-hi des dels mitjans públics als privats passant per les xarxes socials de tota mena– amb l’extrema dreta? Silenciar és efectiu? Sempre? De vegades sí i de vegades no? S’ha de tractar igual un neonazi que només coneixen a casa seva i un president escollit per 63 milions de vots que en les següents eleccions ha ampliat a 75 milions?

La base del feixisme és el menysteniment de la legitimitat de l’altre per decidir. Per opinar. Per existir. El feixisme no pregunta ni debat, intenta passar per sobre i imposar. Imagina un ideal de puresa segons les seves dèries i atropella qui no s’hi adapti. És verí, la mort de la civilitat. És normal veure amb bons ulls tota coerció davant l’intolerant, però cal anar amb compte perquè aquí juguem amb foc. Primer: Acceptem la censura del feixisme perquè no és legítim. Qui en determina la legitimitat i el moment adequat per actuar? Twitter? En un comunicat, la plataforma es justifica davant del risc que es produeixin més incidents violents com l’assalt al Capitol, però ni és el primer cop que Trump arenga grups neonazis ni el primer president que justifica actes violents, ja sigui contra els seus compatriotes o contra víctimes de guerres extractivistes en altres latituds. Si ara acceptem que els gegants tecnològics passin el ribot sobre segons quins discursos, quina seguretat tenim que no ens esquitxarà més endavant? Quines garanties té el debat públic sota una moderació que esborra allò que escapa dels marges marcats?

Segon: Trump marxa, però el trumpisme es queda. I es queda arreu del món. Si sabem que un dels fonaments del seu discurs és la retòrica antisistema, censurar-lo el debilita o el reforça? Sobretot tenint en compte que, per la seva projecció pública, Trump té altres canals per a llançar els seus missatges. És més, ja ha anunciat la voluntat de mudar el seu missatge a altres plataformes. Internet és molt ample i és en fòrums i plataformes de tota mena on es cova l’odi que de fa mesos ha traspassat la pantalla per prendre el carrer. Donald Trump encara no ha fet públic des d’on s’adreçarà a la llopada que el segueix, però intents de Trump d’arreu del món com Jair Bolsonaro o Santiago Abascal ja han obert comptes a xarxes com Parler i Gab, caus de l’extrema dreta. Com dèiem, el debat de sempre: com es conviu –o fins i tot dialoga– amb la intolerància? Com es recuperen 75 milions de persones (xifra dels EUA, que al nostre país també podríem mirar de quantificar-los)? O més enllà: es poden recuperar o s’han de donar per perdudes?

I tercer: Desenes de milions de persones van perdre la vida el segle passat en la lluita contra el feixisme. Herois que ho deixaven tot per a combatre amb el seu propi cos i salvar el món de l’abisme. Va caldre la guerra més gran mai haguda per parar els peus al feixisme, però crec que estem d’acord que era un sacrifici necessari. Si acceptem la mort de milions de persones per a frenar el feixisme, en faig un gra massa condemnant la censura a Twitter? Hem d’esperar que la situació vagi pel pedregar per a plantar cara decididament? Molts dubtes i contradiccions, i poques respostes.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.

Un Comentari

Deixa un comentari

El teu correu-e no serà publicat.

Mèdia.cat guardarà el teu nom, correu electrònic i missatge per a poder fer un seguiment dels comentaris en el lloc web. Si vols més informació, llegeix la nostra política de privacitat i cookies.