La setmana passada una fauna incel aparentment divertida, però en realitat perillosa, va assaltar el Capitoli. Més enllà de comparacions estúpides amb altres situacions d’exigència democràtica, el resum és que una extrema dreta armada havia entrat al congrés nord-americà en una jornada que es va saldar amb quatre persones mortes. Dies després, entre mems, mofa i anàlisis de plastilina, tothom es preguntava com els Estats Units havien arribat a aquest punt.

Periodistes d’arreu del món i de diversos mitjans de comunicació han posat ara de manifest que la situació no va ser més que la culminació d’anys de trumpisme descontrolat en què s’ha donat bola a una política desgavellada on ningú no s’estranyava de les bajanades que Trump deixava anar sense vergonya ni conseqüències. Ara bé, a toro pasao, tot és més fàcil de veure i com que no pretenc sumar una anàlisi de plastilina més, us recomano seguir Proyecto Una i recuperar el seu llibre Leila, Rihanna i Trump de l’editorial Descontrol sobre com el feminisme ha transformat la cultura pop i com el masclisme reacciona amb terror.

I sense la més mínima intenció d’establir paral·lelismes entre els Estats Units i Catalunya, sí que faré servir la fauna incel vikinga per parlar del que sí que ens afecta. El proper 14 de febrer hi ha eleccions al Parlament de Catalunya i, una vegada més, el periodisme té una important trinxera antifeixista reservada. Entre una i dues formacions d’extrema dreta –quan s’escriu aquest text és incert encara si el Front Nacional de Catalunya aconseguirà els avals necessaris–, es presentaran a les eleccions catalanes del mes vinent. Sense entrar en el debat, segurament necessari, sobre altres formacions de dretes amb polítiques d’extrema dreta, ja instaurades en parlaments i congressos, i sense cap intenció de blanqueig, el repte d’evitar l’entrada de Vox i el FNC és visible i latent.

La situació de crisi que vivim, i que es preveu agreujada degut als efectes socioeconòmics de la Covid19, generen un caldo de cultiu perfecte per a discursos polaritzats i populistes en matèria de drets, privilegis i un suposat estat del benestar. Dit això, cal ser conscients del terreny de joc en què quedem els i les periodistes en la cobertura, no només d’una campanya electoral sinó també d’uns resultats que poden deixar l’arc parlamentari amb presència feixista, com ha passat al Congrés espanyol, on a dia d’avui hi ha 52 feixistes asseguts als escons.

El passat mes de maig, el Col·legi de Periodistes de Catalunya va organitzar una trobada amb Jorge Buxadé, en un acte que va dur diversos professionals col·legiats a demanar-ne la baixa. Des del Col·legi, la justificació per a aquelles que vam demanar explicacions va ser la pluralitat informativa i el dret a la llibertat d’expressió. D’altra banda, entre els arguments hi havia també un acord de donar un espai a cadascun dels grups polítics presents al Parlament Europeu, fet que deixa en evidència la permeabilitat d’un sistema que assegura per norma la presència a mitjans deixant en segon terme el criteri periodístic. Per últim, cal recordar també que una altra de les excuses era permetre que mitjans vetats pel partit d’extrema dreta poguessin accedir a l’espai proposat. Sí, mitjans vetats. L’eurodiputat de Vox, doncs, va passar a ser un agent més en un ventall ampli d’opinions i arguments. D’aquesta manera, un organisme com el Col·legi de Periodistes assumia que el masclisme, el racisme, l’homofòbia, la transfòbia i altres fòbies i odis són una opinió igual de permissible i vàlida que altres debats polítics.

I no, senyors i senyores, els nostres drets no són un debat. Ni les dones, ni les persones migrades i racialitzades, ni les classes populars, ni les dissidències sexuals poden ser vexades, humiliades i insultades en nom de la llibertat d’expressió. Companys i companyes, és feina nostra exercir la professió des del respecte a totes les persones, és la nostra missió frenar el discurs de l’odi des de cada redacció, cada llibreta i cada micròfon. No té sentit donar cobertura a les desenes de col·lectius que s’estan partint la cara als carrers per lluitar contra el feixisme si posteriorment considerem que Vox i el FNC són part d’un arc polític que ha de ser representat.

Tampoc no servirà de res posar-nos les mans al cap quan en uns anys els nostres drets minvin o desapareguin si no vam fer cas dels primers avisos d’un corrent feixista que s’ha instaurat arreu d’Europa amb diversos noms però el mateix rostre de l’horror. No tindrem excuses, ni temps per assumir errors. I sí, vist el panorama, parlar de distopies és, si més no, agosarat. Tampoc podem caure en el parany d’un nacionalisme català com a excusa de la vulneració de drets ni assumir que tothom que oneja una estelada ho fa des de la mateixa perspectiva.

Quatre anys de facultat van ser suficients perquè tots i totes ens empasséssim la fal·làcia de l’objectivitat i la llibertat d’expressió. Superem-ho, desacomplexem-nos i fem-ho de forma col·lectiva. Creiem-nos que som part d’aquest bloqueig. Ni debats, ni faristols, ni entrevistes. Amb el feixisme, ni diàleg ni debat. És objecció de consciència, és memòria i és responsabilitat social i comunitària, és salut pública i és llaurar un demà més lliure per a totes les persones.

Ni “Catalunya catalana” ni “una grande y libre”, que el feixisme, amb senyera o rojigualda, és feixisme.

Amb el feixisme, ni diàleg ni debat

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.