La petroquímica forma part de la quotidianitat de qualsevol persona que viu al Camp de Tarragona. S’hi conviu de ple. Forma part del paisatge que es transita, de les vides de totes les famílies que hi treballen, de les que viuen a la vora i de les que en reben totes les conseqüències amb impotència.

Un dia qualsevol, fent el cafè a la feina, al mercat o al pati de l’institut es comenta la fumarada negra d’ahir al vespre. Els amics del poble del costat es pregunten d’on surt la pudor dels últims dies. Als grups de Whatsapp se solapen els vídeos amb les flames imponents de les xemeneies que il·luminen el cel del Camp quan es fosc. Una d’aquestes nits gelades set treballadors es posen els vestits de protecció per netejar tancs amb substàncies perilloses a canvi d’un bon sobresou. Aquestes escenes i moltes d’altres que aquí obvio s’han normalitzat, per repetició. Ja són més de 60 anys i les vivències d’unes quantes generacions que convivim amb el complex petroquímic més gran del sud d’Europa. I, s’accepta. Ara, potser sí, amb més recel per part de la ciutadania.

Avui fa tot just un any que, per gran part de la població que fins llavors havia mirat cap a una altra banda davant les denúncies reiterades per contaminació o falta de transparència sobre la qualitat de l’aire, aquest paradigma va canviar. El llindar d’anormalitat assumida va volar pels aires al ritme de l’explosió a la planta d’Iqoxe de la Canonja. Aquell 14 de gener es va confirmar el pitjor pronòstic: la petroquímica és, també, una bomba de rellotgeria. De fet, la seva història va lligada a mil i un accidents mediambientals que s’han anat trampejant i silenciant en bona mesura, però les tres morts d’aquell dia, sens dubte, marquen un abans i un després.

Assumir que un veí de Torreforta, a dos quilòmetres i mig de l’explosió, havia mort mentre era a casa seva per l’impacte d’una peça del reactor que havia explotat va despertar les alarmes de qualsevol. Les tres víctimes que van perdre la vida ara fa un any són el retrat més dur dels fets d’aquella tarda en què es va sembrar el pànic i la desorientació entre la població de la zona, per la falta d’informació i de coordinació entre els serveis d’emergència. Ningú sabia del cert què havia passat, ni com havia d’actuar. La gent es va tancar a casa davant la incertesa i la por del que es podia estar respirant. Els protocols, avui ja ho sabem, no van funcionar. L’endemà, per primera vegada, centenars de ciutadans i ciutadanes van manifestar-se davant l’Ajuntament de Tarragona per reclamar seguretat, informació i transparència.

Però d’això ja en fa 365 dies i no s’ha avançat en les demandes ciutadanes que reclamen més seguretat, més informació. De fet, la indignació ha pres més força quan s’han anat coneixent detalls de la investigació judicial. Un fet clau: l’empresa estava operant sense pla d’autoprotecció homologat i de fet va reobrir part de les instal·lacions nou mesos després de l’explosió sense disposar del pla encara, que actualment s’està tramitant. Estirant del fil hem sabut que qui autoritza el funcionament de l’empresa és Seguretat Industrial i qui s’encarrega dels plans de seguretat és Protecció Civil i entre les diverses administracions sembla evident que no hi ha comunicació en una indústria tan sensible en matèria de seguretat com aquesta. D’altra banda, la llei també contempla que si no es compleixen les mesures d’autoprotecció de forma sistemàtica, com és el cas d’Iqoxe, es pugui cessar l’activitat de l’empresa. Però en els 23 anys que fa que aquesta norma està en vigor, no s’ha aplicat mai. I això, desgraciadament, tampoc sorprèn.

D’altra banda, les conclusions de la comissió d’estudi que s’ha estat reunint al Parlament arran de l’accident són molt clares. Sostenen que cal revisar i millorar la seguretat de tota la indústria química i reduir la contaminació que genera, entre moltes altres qüestions. Però siguem francs: es tracta de recomanacions, de bons propòsits sense cap pla d’acció ni pressupost que els articuli.

Fa dos anys i mig vaig escriure un article –que podeu recuperar aquí– amb diversos motius per veure el documental que estrenàvem aquella setmana sobre la petroquímica. Tots ells continuen essent vigents. Des del lobby empresarial tanquen files i encara no s’exerceix la transparència que es requereix per confiar en l’activitat d’aquestes indústries que treballen amb productes altament perillosos. Des de l’administració i la Generalitat tampoc es detecta cap voluntat ferma d’actuar en aquest àmbit. I per això, des del periodisme hem de continuar-hi treballant.

“Sense la petroquímica i l’administració, els mitjans de Tarragona no poden sobreviure”

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.

Deixa un comentari

El teu correu-e no serà publicat.

Mèdia.cat guardarà el teu nom, correu electrònic i missatge per a poder fer un seguiment dels comentaris en el lloc web. Si vols més informació, llegeix la nostra política de privacitat i cookies.