Dissabte és previst que hi hagi una nova edició del programa Preguntes freqüents, el FAQS, a TV3. Encara porta cua un detall de la setmana passada que va aixecar molt de rebombori. Posem-nos en context: el FAQS és un producte audiovisual emmarcat dins d’aquest gènere híbrid que abasta l’infoentreteniment, fet per un equip amb una suma de talents que busca una narrativa que pretén ser directa, desacomplexada, dinàmica, amb ganes de fer parlar, força amant de voler ser trending topic. La cosa grinyola si la forma es posa per sobre del contingut o si una opinió és sobrerepresentada, deixant-ne d’altres infrarepresentades.

Després de 2 hores i 20 minuts de programa efectius, sense comptar la publicitat, va arribar l’actuació de la banda Koers. Hi van tocar la cançó ‘Som’, del disc That day. Tres minuts. I, en acabat, uns tres minuts més d’entrevista. Sis en total. És just durant l’entrevista que es donen un seguit de circumstàncies desafortunades. Ningú diu que fetes amb ànim d’ofendre. Per una banda, Cristina Puig, la presentadora, es fa un seguit d’embolics, que ben bé es podrien atribuir a una suma de minuts en directe. Per una altra, els chyrons. El programa té tendència a buscar una certa gracieta en els rètols sobreimpresos. Primer chyron per presentar el cantant, Kelly Isaiah: “Sempre rialler”. Mentre Cristina Puig s’embulla entre el nom de la cançó i el disc que ella mateixa desenreda sola arriben la segona i la tercera etiqueta: “Entre Simba i Lo Cartanyà” i “Entre Nigèria i Ponent”. Ara hi tornarem però acabem de fer la seqüència. La presentadora: “Vau guanyar l’edició de 2018 de La Voz, és així, no?”. Pregunta a la qual el líder del grup contesta amb un “‘Bueno’, un integrant nostre. [Riu] Però aquí hem vingut com a Koers”. Sí, Kelly Isaiah, a nivell individual, ha participat del concurs televisiu La Voz, d’Antena 3. A l’edició de 2020, no a la del 2018.

Com deia, la dificultat d’afrontar un programa de televisió en directe de vora 3 hores i 17 minuts, publicitat a banda, és ingent i requereix un esforç i una energia desaforats davant i darrere les càmeres. Però tornem a la retolació sobreimpresa, que és, de fet, el que ha generat una onada d’indignació. Fins al punt que el paer en cap de Lleida va arribar a escriure dimarts a la presidenta de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals i al director de TV3 i que ell mateix ho resumia amb un “pel seu color de pell, el Kelly no és cap Simba, i els lleidatans tampoc no som un tòpic com Lo Cartanyà”. El mateix dia la Coordinadora d’ONGD i altres moviments solidaris de Lleida presentava un comunicat a mode de presentació del grup. Hores després la direcció del programa va presentar les seues disculpes: “Va ser una equivocació que entra en contradicció amb els valors propis dels mitjans de comunicació públics en general i del FAQS en particular”. A les quals, el grup de música va contestar: “Evidentment acceptades. Gràcies per la reacció pública i constructiva!”.

Semblaria un cas tancat però no l’és. Ja he advertit que desconec l’animus, que dirien en dret, des del qual es va fer la retolació. Posem que sols era voluntat de fer broma (animus iocandi), entesos. Però sí que sembla que deixa al descobert un seguit de prejudicis, de falta de referents que puguin explicar una part de la realitat del país: per una banda, la diversitat de llocs de naixement (si no és que hi ha estat sempre malgrat els discursos oficials) i la diversitat d’un territori que TV3, ni la majoria de mitjans catalans, han sabut representar. S’hi deixa entreveure allò que s’apunta des de la interseccionalitat i que es podria simplificar dient que s’hi percep la falta d’una relació d’horitzontalitat envers les persones amb determinats colors de pell o nascuts en determinats punts del planeta, fruit del racisme estructural, i d’una relació d’horitzontalitat envers les persones d’una determinada part del país, fruit del centralisme institucional.

Hi ha qui s’escandalitza poc per haver-lo designat “Simba”, volent atribuir-ho al lleó que fa d’imatge del grup musical. Podria ser aquest el motiu inspirador, no dic que no. Però hi veig més aviat, potser no de manera intencionada per qui va idear el rètol, allò que el jurista Adilson Moreira qualifica de racisme recreatiu. De Moreira val la pena llegir-ne aquesta entrevista que li van fer (en portuguès) i on diu coses com que “l’humor racista opera com un mecanisme cultural que propaga el racisme, al mateix temps que permet a les persones blanques mantenir una imatge positiva d’elles mateixes”. Potser, tal com va dir la politòloga Tània Verge, “el comunicat de disculpes calia, evidentment; però també caldria fer una formació adequada per identificar el racisme que ha dut a fer un chyron així”.

Hi ha qui s’escandalitza poc per haver-lo designat “Lo Cartanyà”, volent atribuir-ho a l’extraversió d’un lleidatà. Diu d’un país poc vertebrat, poc conegut, poc viatjat, poc estudiat interiorment.

Tal com admet la direcció del FAQS, podríem dir que sí, que “entra en contradicció amb els valors propis dels mitjans de comunicació públics”. Ja al 1983, a la llei de creació de la llavors Corporació Catalana de Ràdio i Televisió, el precedent de l’actual CCMA, s’establien els set “principis inspiradors de la programació”, dos dels quals eren: “el respecte al pluralisme polític, cultural, lingüístic, religiós i social” (que ningú vulgui manipular-lo per altres temes, que el següent era “la promoció de la llengua i de la cultura catalanes”) i “el respecte als principis d’igualtat i de no-discriminació per raó de naixement, de raça, de sexe o de qualsevol circumstància personal o social”.

Més enllà del cas concret, estem faltats de referents i d’imaginaris compartits per la carència de construccions identitàries que relliguin, que incorporin la totalitat del país, de la seua gent. I aquest és un dels mandats que hauríem de poder demanar a l’espai comunicatiu català.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.

Un Comentari

  1. Lluís

    Alguns catalans tenen la pell molt fina, nul sentit del humor i molt complexe

    Respon

Deixa un comentari

El teu correu-e no serà publicat.

Mèdia.cat guardarà el teu nom, correu electrònic i missatge per a poder fer un seguiment dels comentaris en el lloc web. Si vols més informació, llegeix la nostra política de privacitat i cookies.