Fa uns dies el diari El Mundo publicava un article de Juan Abreu que glossava «la bellesa clàssica» –segons la introducció que en feia el mitjà– de Melania Trump. En un principi, el títol, que després va ser canviat, era el següent: «Melania Trump desnuda es como el firmamento goteando estrellas de semen».

De personatges com l’escriptor en podem trobar arreu. El seu privilegi se sustenta sobre la submissió i el desdeny. Abreu ho mostra clarament, sense embuts. La primera dama dels Estats Units no és per ell una figura política de magnitud sinó un simple objecte de desig. L’article no millora quan continua comparant-la amb l’esposa de l’actual president del govern espanyol, Begoña Gómez, i amplia l’apèndix comparatiu a vicepresidentes i ministres: «Comparar Melania con otras primeras damas del mundo occidental es un ejercicio cruel. La primera dama española, por poner un ejemplo (y esto es extensible a todas las vicepresidentas y ministras españolas) destaca por su presencia tosca y cartilaginosa y una ausencia total de elegancia, sensualidad y méritos estéticos». Aquest escriptor-cunyao parteix de la base que les idees basades en les seves pol·lucions nocturnes interessen a qui llegeix el diari, però també de l’objectualització que fa de les dones, tinguin el càrrec que tinguin, amb una manca de respecte brutal.

Aquesta opinió pot ser considerada vàlida com un exemple de llibertat d’expressió? La llibertat d’expressió pot passar per sobre dels drets fonamentals? Opinions nauseabundes com aquesta són recurrents a la premsa. Sovint ens horroritzen aquests personatges i els seus punts de vista, però hi ha notícies –no només articles d’opinió– que fonamenten aquestes actituds. Recordem, per exemple, una notícia a El Periódico el dia de la investidura de Carles Puigdemont. Si al debat van intervenir-hi els i les portaveus dels diferents grups parlamentaris, tres homes i dues dones, al peu de foto ells lluïen actitud i elles, la indumentària. Arrimadas, malgrat el discurs, portava jaqueta groga; i de Gabriel no se’n destacava tampoc cap frase sinó la samarreta de l’EZLN; mentre que els peus de foto d’Iceta, Rabell o García Albiol feien gala dels continguts de la seva intervenció.

Aquests micromasclismes –que malauradament són força quotidians– són els que permeten que els mitjans siguin permeables a opinions que clarament vulneren drets i que travessen totes les línies vermelles. Els mitjans de comunicació són, o haurien de ser, informatius, objectius i respectuosos. Haurien de fer periodisme responsable i complir els decàlegs de bones pràctiques, sobretot pel què fa a fomentar les bones conductes professionals i denunciar les males pràctiques.

Així, si Juan Abreu, malgrat tingui l’ofici d’escriptor, és un impresentable comunicant, cal que el mitjà revisi continguts i decideixi en base a criteris que es fonamentin en el respecte dels drets humans més fonamentals. L’objectualització de les dones vulnera aquests drets, malgrat sigui la pràctica habitual de certs sectors i personatges. Clamarien al cel a crits contra la censura, però cap article que menystingui, menyspreï o insulti la majoria social o col·lectius molt concrets hauria de veure la llum.

Mai no està de més recordar les eines ja existents per al tractament informatiu igualitari, però m’agradaria destacar una de les recomanacions que hi ha a la guia sobre el tractament de la violència masclista als mitjans de comunicació: «Fer visibles les aportacions de les dones i presentar-les amb tota la seva autoritat. Es recomana que en el tractament de la informació les dones siguin presentades amb tota la seva autoritat i respecte, fent-ne visibles les aportacions en tots els àmbits de la societat i considerant l’experiència com a font documental de primera importància.»

Els micromasclismes aplanen el terreny a altres masclismes més evidents; l’objectualització i la sexualització de les dones als mitjans porten al menyspreu social i mediàtic i tot plegat perpetua desigualtats i justifica les violències. La responsabilitat dels mitjans de comunicació i dels i les professionals del periodisme és vetllar perquè això no sigui possible.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.