El dos de desembre passat, en un acte que es va fer a l’auditori del Palau de la Generalitat de Catalunya –en què van participar els presidents Carles Puigdemont (a distància) i Quim Torra– , l’editorial valenciana Tres i Quatre va presentar tres llibres que val la pena comentar: Contra el nacionalisme espanyol de Ramon Barnils, Confidencial de Xavier Vinader i Escrits de combat de Joan Fuster. Antologies de tres mestres que ja no hi són. Un regal inestimable per al passat Nadal.

El dedicat a Ramon Barnils recull cent cinquanta articles publicats a la revista El Temps. És contra el Regne d’Espanya que el periodista hi dedica els seus textos més punyents. I, doncs, també contra els que qualifica de nacionalistes espanyols i els seus òrgans d’expressió (com ara els articles dedicats als mitjans de comunicació del règim, amb especial predilecció per al que anomena Boletín Orteguiano del Estado o BOE: El País).

Periodista “nascut en la derrota i educat en la dictadura” –com diu el president legítim de la Generalitat de Catalunya, Carles Puigdemont, en el pròleg–, té com un dels seus objectius explícits desemmascarar el poder i els mecanismes de dominació de l’imperi espanyol, subtils o explícits. En la perspectiva de l’alliberament, això és l’internacionalisme. Vegeu, per exemple, el conjunt que va dedicar als cent anys de l’article “La independència de Catalunya”, de Joan Maragall. Només una cita: “Afortunadament el món sempre és món, que dóna voltes cada dia sense aturar-se, i les voltes que ara dóna les dóna en el nostre sentit: l’internacionalisme, és a dir, la relació entre nacions iguals”.

Era l’abril del 1989, en plena eclosió de les independències bàltiques i balcàniques, la unificació alemanya i l’enderrocament parcial de l’imperi soviètic. També eren temps del referèndum sobre el tractat europeu de Maastricht. Temps de necessitat creixent de treure’s de sobre els “arnats, tronats, casposos…” estats europeus. “Encara que votar sí a Maastricht no signifiqui res ni els prengui ni una engruna de poder –escriu–, potser també és veritat que si l’hàbit europeu no fa el monjo, ajuda a fer-lo. I els ciutadans, a còpia de votar europeu perquè sí, poden acabar acostumant-se a votar europeu no perquè sí, sinó per treure’s del damunt la caspa, els casposos, els tronats, els arnats estats i els seus condignes servidors: els xovinistes de tota la vida, decidits a no perdre ni una engruna del seu caspós, tronat, arnat poder”.

Sorprenen gratament, del recull, els articles dedicats a ERC i al seu procés de transformació en un partit independentista d’esquerres, això és –en la seva visió– socialdemòcrata. Escrits per una persona com en Ramon, vinculat ideològicament a l’anarquisme –amb molts matisos, això, sí, però no endebades va dirigir la Soli– que no tenia manies a l’hora de valorar el paper de la política i els seus riscos en poder dels polítics. Semblen escrits ara mateix i se’n poden extreure lliçons prou actuals.

De l’agut fibló de la crítica barniliana no ens en salvem ni nosaltres mateixos. Com quan, servint-se de l’aportació de J.B. Culla a la història del republicanisme lerrouxista a Catalunya, no té manies a dir-nos: “Obrim, doncs, els ulls i prou gemecs de cornut: el lerrouxisme és un càncer típicament català i no pas inoculat pels espanyols, que es limiten a fomentar-lo. És cosa nostra. Si ha estat i és cosa nostra, és de gallines atribuir-lo als espanyols”.

Xavier Vinader, l’incombustible

Els articles de Xavier Vinader seleccionats per Francesc Viadel per al llibre Confidencial són 184 textos publicats a la revista El Temps entre 1995 i 2014, i una entrevista que li va fer Clara Barbal per a la mateixa publicació l’octubre del 2014.

Vinader és un dels grans periodistes catalans de finals del segle XX i inicis del XXI, especialitzat en el periodisme d’investigació (“És que n’hi ha un altre?”, que deia Ramon Barnils). Al llarg d’aquests articles –més enllà d’aquells reportatges que van revolucionar l’exercici del periodisme amb la seva feina, per exemple, a la revista Interviú, i que el van portar a l’exili i a la presó per revelar la guerra bruta de l’Estat contra ETA amb noms i cognoms–, Vinader fa palesa la seva preocupació per multitud de temes.

El primer, esclar, la mateixa guerra bruta –batallón vascoespañol, GAL…– i el funcionament de les clavegueres de l’Estat, inclòs l’espionatge al mateix president Jordi Pujol. És lògic que sigui la qüestió a què dedica més atenció. A llegir, per exemple, l’article “El joc brut de Ferran Cardenal”, d’on ni qui va ser director de la guàrdia civil, Ferran Cardenal, ni Narcís Serra en surten ben parats. O “Lladres i policies contra ETA”, sobre l’ús de la droga al País Basc per afeblir el suport de la joventut a l’organització armada. “‘Qui només pensa a injectar-se heroïna no té gens de ganes d’anar amunt i avall amb una pistola a la butxaca fotent atemptats’ –va dir-me un policia que estava al cas d’aquest tripijocs”, explica Vinader a l’article.

També la seva experiència com a repòrter internacional, sovint en zones de guerra, treu el cap per aquest recull d’articles: Afganistan, Irlanda del Nord, Filipines, Txetxènia, el narcotràfic internacional… i les seves conseqüències. Com ara la presència de la màfia russa a Catalunya, després de la desfeta de la Unió Soviètica, o l’espionatge industrial xinès. Especial interès té, perquè l’assalt al Capitoli el posa de rigorosa actualitat, l’article “Els ultres USA no paren”, i tota la resta dedicada a l’extrema dreta internacional.

Vinader és implacable amb els periodistes i els mitjans que no fan bé la seva feina i, sovint, confonen investigació amb filtració. I posa especial atenció en el relat que pretenia –a instàncies del PP– atribuir a ETA l’atemptat islamista de l’11-M a Madrid. Sobre aquesta qüestió de les filtracions interessades, utilitzades sobretot per les diverses policies, és interessant l’article “Pur periodisme de filtració”, on denuncia el diari El Mundo per haver publicat com a investigació un document filtrat per la guàrdia civil sobre ETA.

“Dubtar de tot i de tothom, preguntar, repreguntar i tornar a preguntar i a repreguntar fins a arribar al fons de cada qüestió. Recordar que l’enemic sempre està a l’aguait. L’enemic de la llibertat. Heus ací la recepta Vinader” explica a l’epíleg Francesc Viadel, que va viure directament les lliçons que donava en Xavier als que havien de formar la secció d’investigació del setmanari El Temps.

Per això, Vinader té alhora paraules d’elogi per a aquells periodistes i mitjans que diu que fan la feina ben feta: Pepe Rei, Martxelo Otamendi, Seymour Hersh, Darío Jiménez de Cisneros, Jean-Pierre Moscardó… Perquè el mestratge –i ell era un mestre– es construeix criticant la feina mal feta i, també, mostrant la ben feta.

Joan Fuster, el mestre

Dels tres llibres presentats a l’auditori de la Generalitat de Catalunya, Escrits de combat és el menys periodístic. Agrupa cinc opuscles (com els qualifica ell mateix) de Joan Fuster, dels quals només un (“País Valencià, per què?”) refà quatre articles publicats entre el 15 i el 19 de setembre de 1981 al Diario de Valencia.

Fuster, el mestre de tants valencians (o no), hi aborda temes clau en la concepció de la nació i la llengua: el nom de la nació i del país, la bandera (contra la campanya per afegir el blau a la senyera nacional catalana per identificar la del País Valencià), la situació de la llengua en el conjunt de la nació i la cultura.

El preocupa sobretot el regionalisme a què s’ha vist abocada la nació sencera, trossejada ja fa massa temps en tres (o quatre, si hi incloem la Catalunya del Nord) regions cada vegada més allunyades entre elles. Per això, dóna tanta importància a la qüestió dels noms. I s’apunta al corrent en favor dels Països Catalans, en lloc de Catalunya Gran o Catalunya, per designar el conjunt dels territoris on es parla català.

”Contra la rutina creada en els temps de la nostra disgregació com a poble –escriu–, hem de crear-ne una altra que resumeixi la nostra voluntat de reintegració”. Reintegració que dependrà d’una evolució social “de gran envergadura”. És interessant la visió que té dels particularismes dels diversos Països Catalans, que no deixa ingènuament de banda. “La unitat que som abraça i tolera una
pluralitat perceptible”, diu. I per això remarca el plural Països.

Per superar el provincialisme de fer equivalent la denominació València a l’estricta ciutat o com a molt a la província que porta el seu nom, defensa a ultrança la necessitat de parlar de País Valencià. Per evitar, d’altra banda, apartar del conjunt del país les altres dues províncies. No veu viables, en canvi, els noms de Regió o Regne, i menys encara l’ambigua Levante (espanyol, esclar), que “diluïa –diu– qualsevol projecte d’unitat valenciana real”.

A la qüestió dels noms hi afegeix la de la llengua, afectada per un procés de dialectalització paral·lel al de provincialització. Fuster sembla apuntar-se a la llista dels pessimistes sobre el seu futur. Sobretot tenint en compte l’impacte dels mitjans de comunicació de masses en espanyol. Però només ho sembla. “La culpa també és nostra” –diu–. Però afegeix: “No estem per perdre temps”. Si no hi ha temps per perdre, doncs, senyal que hi ha força coses a fer.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.

Deixa un comentari

El teu correu-e no serà publicat.

Mèdia.cat guardarà el teu nom, correu electrònic i missatge per a poder fer un seguiment dels comentaris en el lloc web. Si vols més informació, llegeix la nostra política de privacitat i cookies.