Moisès Vizcaíno, editor del desaparegut digital en valencià La Veu, s’enfronta a una sanció de 62.000 euros després que una inspecció acusi l’empresa editora de comptar amb falsos autònoms a la redacció. L’obliguen a donar d’alta a la Seguretat Social fins a 58 col·laboradors, entre els quals hi ha articulistes d’opinió i fins i tot una notària. Mentre lluita per demostrar que no hi va haver irregularitats laborals, continua treballant per reflotar a través del micromecenatge aquest mitjà en llengua pròpia, que va arrencar al 2013 i va tancar a finals de 2019 per manca de viabilitat econòmica i d’ajuda institucional. “Faig La Veu perquè no existeixen mitjans en valencià”, insisteix aquest advocat de professió, en una conversa per videotrucada divendres al vespre.

Denuncieu que les diligències de la investigació a La Veu van començar el mateix dia que El Confidencial publicava una informació –que vau desmentir– sobre una presumpta trama, de què formaria part el vostre diari, per desviar les ajudes de Ximo Puig al valencià a finançar el procés català. És casualitat?

Jo no tinc cap prova que hi hagi una connexió entre la publicació d’El Confidencial i la inspecció, però hi ha un fet objectiu: el mateix dia que això surt a la premsa, inicia les diligències una inspectora de treball que mai arriba a venir a la redacció de La Veu, ni ella ni cap altre inspector. Es poden fer inspeccions des del despatx, però en este cas era fonamental haver vingut a la redacció per comprovar que eren 90 metres quadrats, amb espai habilitat per a 10 llocs de treball xicotets, on ni tan sols jo com a editor no tenia despatx propi. Si hagueren vingut i hagueren vist allà 7 o 8 persones, socis de la cooperativa, haguessin constatat que el diari es feia en aquelles persones, que allà no podien cabre 58 persones.

L’endemà de l’inici de les diligències i de la publicació d’El Confidencial, ix una nota de premsa del portaveu de Ciutadans a l’Ajuntament de València amb el mateix tipus d’acusacions contra La Veu, dient que presumptament s’han desviat diners rebuts pel diari per campanyes de publicitat institucional del consistori per finançar el procés independentista. Però si estàvem a un mes de tancar perquè no teníem diners! De relacions comercials amb empreses de Catalunya en tenim, és clar, però igual que amb molta altra gent. És molt absurd.

Us demanen 62.000 euros. Com ho afronteu?

Ho afrontem bé, perquè tenim treballat el nostre projecte de finançament a través de micromecenes -aquest 2020 hem acomplert l’objectiu de reunir més de 500 agermanats i enguany la pretensió és superar els 1.000- i això ens fa tenir confiança per tirar endavant. Tenim una aportació extraordinària de 10.000 euros de la Plataforma per la Llengua, l’ajuda d’Escola Valenciana… Tot això ens dóna confiança, ara bé: si aquesta reclamació no es para en via administrativa, implica que en algun moment s’haja de pagar, i això comportaria que l’empresa editora haurà d’entrar possiblement en concurs de creditors. Estem treballant en un pla B per a poder continuar editant La Veu si això passa, jo mateix i l’equip d’assessors i juristes que estem fent càrrec de la defensa. No tindrem cap altre deute, només un deute amb l’Estat espanyol, lamentablement. Ells mateixos provocaran el tancament d’una empresa que des de 2013 ha intentat, en plena crisi econòmica i crisi del periodisme, oferir uns llocs de treball mínimament dignes.

La qüestió dels falsos autònoms és un problema en el sector, i en alguns mitjans són els propis treballadors sense contracte qui s’organitza per denunciar-ho. En el vostre cas, quina és la posició dels col·laboradors que us obliguen a donar d’alta?

Nosaltres haguérem fet una roda de premsa quan haguérem vist l’expedient, que encara no hem pogut veure, per tindre totes les dades a la mà, però tot el ressò ha vingut per un article del periodista Sergi Tarín a la revista El Temps: ell és un dels 58 afectats per esta alta d’ofici, i ell i altres col·laboradors ho diuen ben clar: “Jo no he treballat diàriament per a La Veu, no he estat en la seva estructura de treball, a mi La Veu m’ha pagat les meves col·laboracions com a professional freelance i no s’ha fet cap frau”. Els col·laboradors que tenen un mínim de sentit comú ho estan dient: ells han fet continguts igual que fan els freelance en la immensa majoria dels mitjans. Cap d’aquestes 58 persones ha estat de fals autònom a la nostra redacció treballant cada dia. Com és fals, s’ha de dir en aquestes paraules. Si haguérem tingut un fals autònom ho haguérem dit, però és que jo no ho he consentit, per això vam fer una cooperativa de treball associat. Han dit que la cooperativa no tenia cap soci treballador, cosa que és mentida, érem 15 o 20 persones segons l’exercici. Per tant, o incorren en negligència molt greu o tenen molt mala fe, per no dir una altra cosa.

Quin suport heu rebut del sector periodístic?

El suport ha vingut de periodistes com tu, de mitjans que s’han preocupat per explicar aquest tema. En ple acte de la Plataforma pel Dret a Decidir [just després del qual fem l’entrevista], la Unió de Periodistes s’ha posat en contacte a través d’una altra persona per què parlem i estudiaran el cas. Si això va eixir dimecres, fins avui [per divendres] el suport és el correcte. Ja hi haurà pronunciaments més endavant quan la gent pugui estudiar el cas. Agraeixo el suport que estem rebent.

En quin punt està el cas ara mateix?

El dia 20 vaig presentar el segon escrit d’ampliació d’al·legacions, vaig demanar una ampliació de termini després de presentar el primer el dia 11. Hem demanat dues actuacions: la primera, que ens donin vista de l’expedient per anar a veure en persona d’on va nàixer la inspecció, si hi ha una denúncia o una queixa, perquè encara no hem pogut; i la segona, que s’òbriga un període de proposició de la prova, qüestió que l’administració no està acostumada a fer. Encara tinc moltes més proves que acrediten que el diari s’ha fet en els socis treballadors d’una cooperativa de treball associat.

Tinc calculat que amb els continguts que han escrit aquestes 58 persones no s’haguera pogut editar el diari ni 14 dies l’any, ja que s’actualitza cada 24 hores els 365 dies de l’any. Mai han tingut ni les claus del gestor web i no s’han pogut editar ni el seu propi article. T’explico això a tu i et pot entrar el riure, perquè ja saps que un col·laborador d’un mitjà no té les claus per entrar al gestor web i editar-se el seu contingut, són coses que els que ens dediquem al tema sabem perfectament com va, però segurament aquests inspectors no han preguntat com funciona un digital. És molt lamentable.

És una estocada en una situació econòmica que ja era molt complicada…

Nosaltres acabem el 2019 amb un forat econòmic, no teníem prou ingressos per al nostre pressupost, que és aproximadament d’uns 360.000 euros. Veiem que no arribem i decidim finalitzar l’edició del diari amb la intenció de pagar totes les factures i abonar totes les retribucions a tots els socis treballadors i tornar préstecs a particulars, cosa que hem fet, per no incórrer en concurs i deixar de pagar. Vam salvar la part econòmica i no devem diners a ningú, hem pagat el 99% de coses. Crec que vam fer un acte de responsabilitat. No hem vingut al món de la comunicació per tancar empreses i no pagar factures. Hem vingut al món de la comunicació per fer periodisme en català al País Valencià, i s’ha de conèixer la realitat lingüística social i econòmica d’aquí per saber què significa això.

El valencià als mitjans, més enlla d’À Punt Mèdia

Atribueixes aquest forat econòmic a la manca de suport institucional?

El forat econòmic ve perquè el 2019 hi ha 5 períodes electorals i a La Veu no se l’inclou en les campanyes de publicitat institucional. Si alguns dels polítics del canvi que hi ha hagut al País Valencià hagueren complert el compromís que arribara publicitat institucional al diari, no haguérem tancat. Estem parlant d’un forat superior a 100.000 euros que feia inviable un pressupost de 360.000. Com que això alguns d’eixos polítics de progrés no ho han complit, no podíem seguir endavant. Havíem confiat a finançar bona part del diari a través de publicitat institucional. Estàvem bojos de fer això? No, si tenim en compte que tota l’estructura de la Generalitat es va gastar el 2019 ni més ni menys que 12 milions d’euros en publicitat institucional. Tampoc demanàvem cap barbaritat perquè s’implicara l’administració pública.

Això ens ha fet repensar tot el projecte i ja no confiem en l’administració per tirar endavant. Busquem el suport de la gent de peu, micromecenes. Jo no soc milionari ni un capitalista que tinga diners a fons perduts, si ho fos no demanaria diners. Soc una persona normal i corrent que un dia, amb els seus estalvis i l’ajuda de molts amics, va decidir tirar endavant aquest projecte perquè pense que al País Valencià fa falta premsa en català o en valencià, i també premsa lliure d’hipoteques bancàries i d’institucions que no t’han de dir quina és la teva línia editorial.

L’incompliment del compromís de publicitat institucional en què confiàveu és perquè la vostra línia editorial no acontentava el govern del botànic?

Les persones responsables mai m’han donat una resposta. Si m’hagueren dit que no per algun tema relacionat en la línia editorial… però és molt dur que la resposta sigui ignorar-te. Haguera preferit una explicació: “no podem arribar”, “hi ha aquesta dificultat o aquesta altra”, “ho has d’entendre”… però quan t’ignoren… Ja m’ha passat el dolor, però a nivell personal, quan mires les persones als ulls és un poc incomprensible. No ha hagut cap conflicte d’aquesta categoria. Mai he amenaçat cap polític en treure cap titular ni ha passat res greu en cap polític. Hem fet el diari en tranquil·litat i quan hi ha hagut una queixa hem mirat d’atendre-la.

En general, creus que el govern del botànic no ha fet prou per donar suport als mitjans en valencià?

Ells diuen que han fet molt pel valencià als mitjans, jo dic que han fet coses diferents que els governs de dreta. És evident que hi ha hagut un canvi en positiu, però ha sigut i és del tot insuficient per a les expectatives que teníem. Em dol dir-ho. Preferiria dir que estem de categoria, que hi ha molts mitjans en valencià, que el govern del botànic ha fet una aposta i que, per cada euro que es gasta, la meitat va a mitjans en valencià; que hi han unes subvencions fabuloses i que entre tots hem canviat el panorama comunicatiu en llengua pròpia. I em sap greu, perquè tots els tots els valencians i les valencianes hem fet un esforç per llevar-nos del damunt 20 anys del PP molt durs en tots els àmbits. Els vam vèncer en el seu dia i esperàvem alguna altra actitud respecte la llengua. No podem ni connectar-nos amb TV3, encara! És de vergonya, són tot excuses de mal pagador. Porten 5 anys de govern i la reciprocitat hauria d’estar des del primer any.

‘Una llengua sense senyal’: la reciprocitat pendent entre TV3, À Punt i IB3

Quina valoració fas, doncs, de l’actual panorama mediàtic en valencià?

L’empresa privada no posa diners en mitjans de comunicació en valencià, llevat de quatre excepcions a qui estic agraït. Això a Catalunya no passa, perquè l’empresa privada està acostumada a posar diners en la premsa de tot tipus. Al País Valencià no hi ha aquesta tradició i menys en mitjans en valencià. El panorama és que els mitjans que fem premsa en llengua pròpia estem en franca minoria. Mira el percentatge de televidents que té Àpunt, és per a plorar. Ja sé que ho tenen difícil, però ells són un mitjà públic, imagina’t els privats, que ens hem de buscar les garrofes cada dia, quina repercussió podem tindre.

Falta una política lingüística que canvie realment el panorama, per això els polítics han de posar diners per crear indústria comunicativa, cosa que no han fet. Si no fan la reciprocitat, si no posen diners, si quan convoquen ajudes poden concórrer mitjans que ho fan tot en castellà i mitjans que ho fan 100% en valencià, sempre eixim perdent els mateixos, perquè el repartiment dels diners sempre ens afecta a nosaltres negativament. Aixina mai canviarem el panorama lingüístic del sistema comunicatiu valencià. Vés a un quiosc de València i dis-me quina premsa tens en valencià. Amb sort, una o dues revistes; en molts quioscos, zero. Quan travesses la frontera administrativa de Vinaròs cap a baix, posa la ràdio a veure quins dials trobes en valencià: una, Àpunt. No podem competir. Hi ha una part del sistema comunicatiu que també estem presents justament per denunciar aquesta injustícia. En una societat que té dues llengües cooficials, no és just que una no aparega en situació d’igualtat als mitjans de comunicació.

Deixa un comentari

El teu correu-e no serà publicat.

Mèdia.cat guardarà el teu nom, correu electrònic i missatge per a poder fer un seguiment dels comentaris en el lloc web. Si vols més informació, llegeix la nostra política de privacitat i cookies.