Quan tenia més o menys vint anys vaig anar a veure un concert de Manolo Kabezabolo al local de l’Associació Cultural Apaga la Tele de Sarrià de Ter. En Manolo va tenir alguns lapsus importants amb les lletres de les cançons, i a mi em va semblar un concert fabulós i inversemblant a parts iguals. En aquella època escoltava molt el grup de punk Fi-Asko (és impossible no vibrar amb la seva versió de ‘Poder popular’), que també tenien una cançó que es deia ‘Apaga la tele’. Jo treballava a TV3 i recordo reflexionar que sí, que ja entenia la intenció de la frase i tot plegat, però també pensava “ostres, en comptes d’apagar la tele, potser podrien fer zàping, a veure què més fan…”. I reia.

Pensaments post adolescents a banda, aquesta idea de rebuig frontal a la televisió és una mena de mantra que es va repetint de tant en tant al meu voltant. Hi ha gent a qui li encanta dir que no li agrada la tele, així, en general, i alguns treuen pit quan expliquen allò que ells no tenen tele a casa (amic, som al 2021 i tots sabem que és possible mirar la tele sense tenir tele). El meu col·lectiu preferit és el dels professionals de tot tipus (tècnics, redactors, guionistes, productors…) que potser fa 5, 10 o 15 anys que es dediquen a l’audiovisual però que aprofiten qualsevol ocasió per anunciar, amb un punt de superioritat moral, que sí, que fan tele, però que no els agrada mirar-la, que no la miren mai, que la tele pf. Hi ha una mena de llei no escrita que diu que menysprear la televisió queda bé, fins i tot diria que fa intel·ligent.

Mirar la televisió no et fa ni millor ni pitjor persona, com tampoc llegir, tenir un compte a Twitter, escoltar música o veure sèries a Netflix. Sigui com sigui, abans d’ahir em vaig enganxar a un 30 minuts impecable que parlava sobre la dura realitat de les deportacions de persones migrants. I m’encanta recuperar alguns continguts de l’En Línia, a Televisió Espanyola de Catalunya, un programa en què donen espai a qüestions com ara l’augment del nivell del mar, els microplàstics o la pèrdua de biodiversitat. Per posar només dos exemples. A mi sí que m’agrada mirar la tele… no m’ho tingueu en compte.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.

Deixa un comentari

El teu correu-e no serà publicat.

Mèdia.cat guardarà el teu nom, correu electrònic i missatge per a poder fer un seguiment dels comentaris en el lloc web. Si vols més informació, llegeix la nostra política de privacitat i cookies.