Que les polèmiques de la setmana comencin a resoldre’s en streamings de partides del League of Legends en comptes d’en magazins de tarda de la cadena de torn és quelcom que, sospito, els mitjans tradicionals no esperaven, o com a mínim no de forma tan immediata. Després del rebombori provocat per la fugida a Andorra d’un dels creadors de contingut que va criar a les xarxes bona part de la generació de qui us parla, les converses més interessants (i segurament també les més rellevants) al voltant dels efectes que una figura tan pública com Rubius hagi pres tan orgullosament aquesta decisió –com ja van fer abans altres com Lolito, TheGrefg o, de forma molt menys anunciada, Willyrex– es van donar molt clarament fora dels canals on se suposa que es crea l’opinió pública.

Als platós i les redaccions, però, tertulianes, opinadores i d’altres veus no només miren des de dalt les coses d’internet, sinó que proclamen amb cert orgull no saber qui és ningú d’aquests dels qui es parla. Entenc, és clar, que la posició sobre fiscalitat d’algunes de les veus més rellevants a Catalunya i a l’estat espanyol és molt més propera a l’evasió que als sistemes fiscals progressius, però des d’aquí, que ens preocupen aquestes coses, hauríem d’atendre molt més la capacitat discursiva que un moviment com aquest, i de fet tot el que envolta les principals personalitats de l’internet hispà i català, té sobre una quantitat enorme de la població –la més jove.

En l’espai d’opinió d’aquest portal ens hem preocupat molt, i amb tota la raó del món, del potencial creador, aglutinador i mobilitzador de l’atenció excessiva a l’extrema dreta a les televisions i als diaris del país. Amb raó, dic, perquè molta de l’opinió que s’ha creat al voltant de tertúlies i columnes diverses està a la base de l’alça electoral dels espais reaccionaris (i del gir cap a la dreta dels conservadors espanyols, catalans i d’arreu). Ara ens trobem, però, que una figura com és Vegetta777, amb molta projecció al món Twitch –la plataforma d’streaming on s’emet la majoria del contingut rellevant a la comunitat–, enmig del debat sobre impostos i Andorra, va compartir amb els seus seguidors i, de fet, va donar suport, a les opinions d’un dels elements més exitosos i també més menyspreables de l’entorn ultradretà de Twitter, l’usuari conegut com Wall Street Wolverine, que té diverses imatges a les seves xarxes amb figures prominents de Vox, entre elles els mateixos Abascal i Espinosa de los Monteros.

Tot això ens hauria de preparar. Els espais crítics hauríem de comprendre molt millor que els entorns comunicatius d’internet són camps de batalla discursius. Està bé reconèixer que hi ha figures que no combreguen amb les idees reaccionàries que ara van guanyant molt d’espai en les emissions en directe d’aquests portals, però la diferència és que els creadors de continguts amb discursos reaccionaris es senten molt més còmodes amb les seves comunitats que no pas aquells que s’hi oposen. S’agraeixen intervencions com les d’Ibai, o d’altres creadors de continguts, però es detecta que la càrrega ideològica dels discursos progressistes a Twitch i d’altres espais està molt més restringida per la mateixa comunitat. Els que han viscut episodis com el gamergate –una campanya d’assetjament a diverses dones de la industria del videojoc que es va coordinar des d’espais reaccionaris de Reddit i 4Chan a mitjans de la dècada passada– saben que l’entorn gamer és, en general i amb honroses excepcions, un espai xenòfob, masclista i racista, dominat per discursos i actituds properes a les noves iteracions de l’extrema dreta.

Sabem, també, que ho tenen molt més fàcil. El New York Times va publicar el 2019 un reportatge sota el títol “The Making of a Youtube radical” sobre els avantatges que els algoritmes del portal donen per a la difusió de discursos ultradretans, però també sobre el domini que les seves potes intel·lectuals i mediàtiques tenen sobre les xarxes i la feina de politització que aquestes fan especialment sobre homes joves. Per això precisament no ens podem permetre que aquestes qüestions passin desapercebudes als espais crítics del país, com aquest que llegeixen ara. Tots aquests missatges i discursos poden semblar poc atractius i difícils d’entendre –i molt més de carregar ideològicament. Però això té molt més a veure amb l’ull de l’espectador que amb l’eficàcia d’un missatge que, de fet, no està dirigit cap a vostès. Ja ni cap a mi, segurament, que sóc massa gran per aquestes coses. Però puc assegurar que tenen un efecte devastador sobre el públic objectiu, i hem de saber actuar en conseqüència. Hem d’aprendre a valorar aquests canals, a entendre com i per què funcionen, i a treballar per funcionar amb ells, per donar la batalla que ja donem als mitjans tradicionals, on es formen certes ideologies, opinions i consciències, també als entorns on se’n formen unes de diferents.

Ningú voldrà sortir a la tele

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.