Ningú es ven tant bé com ho fan els Estats Units. Els envejo l’autoestima i la fermesa amb què habiten aquest planeta. Coneixedors de les seves mancances, els agrada viure en un petit engany; el del maquillatge, les pestanyes postisses i el somriure blanquejat. Són els reis del coaching, del mindfulness i de tota disciplina que persegueixi el lideratge, l’esforç i la superació. Busquen sempre el millor: una casa més gran, un cotxe més car o una posició més alta. Són un país que no accepta el fracàs i que sempre et demanarà que et tornis a aixecar i que, fins i tot, t’uneixis al teu enemic si el necessites per arribar al teu objectiu.

Sense entendre la cultura nord-americana és impossible d’explicar perquè Joe Biden va demanar a la seva rival més perillosa que s’unís a la seva campanya; ni perquè Kamala Harris va acceptar entusiasmada acompanyar-lo, després d’haver-lo criticat durament durant tants mesos. Als Estats Units, els draps bruts es renten a casa. I quan algú pregunta, es fa bona cara i se somriu. De la vida, se n’ha d’ensenyar sempre i sobretot la part bonica. Potser és per això que ningú munta saraus com els seus. Són capaços d’organitzar una presa de possessió amb el mateix ritme i color que una Superbowl. I encara li afegiran una mica més d’èpica.

Milions d’ulls arreu del món van seguir per la televisió l’acte de presa de possessió de Biden i Harris, el 20 de gener. Més enllà de les paraules dels nous habitants de la Casa Blanca, de la música de Lady Gaga i Jennifer López i de la poesia d’Amanda Gorman, la mirada estava posada en com lluïen els expresidents, les famílies presidencials i les artistes convidades. L’acte se celebrava a l’exterior, perquè així ho diu la tradició, així que els protagonistes de la cerimònia van ser els abrics. Un dia que passarà a la història per confirmar l’elegància absoluta de Michelle Obama, la brillantor d’Amanda Gorman, la discreció de Douglas Emhoff –el marit de Kamala Harris– o l’elecció gens casual del color porpra de la mateixa Harris i també de Hillary Clinton. També, és clar, de la modèstia de Bernie Sanders, un home avesat al fred que sense voler-ho s’ha convertit en tot un referent de la moda hivernal.

Que a Catalunya algun dia arribem a muntar un xou com el que organitzen els nord-americans cada vegada que celebren alguna cosa, ni ho somnio. Però, al nostre nivell, nosaltres també tenim les nostres festes: siguin polítiques, esportives o de tradicions. La diferència és que nosaltres no sempre anem tan ben abrigades. Penso, sobretot, en la festa de Cap d’Any, quan a televisions públiques i privades hi veiem una imatge molt semblant: espatlles, braços, escots i clavícules a l’aire, en una nit en què, no ens enganyem, el termòmetre marca pocs graus sobre zero. De vegades, les presentadores van acompanyades d’homes que sí que porten jaqueta o fins i tot abric, com podeu veure en aquest fil de Twitter, on la Marta Roqueta ha recollit fotografies dels presentadors de les Campanades des del 2011. D’altres vegades, com és el cas de l’últim cap d’any, tant a TVE com a TV3, no hi ha cap home a la pantalla, però tampoc hi veiem cap abric. Un cas extrem és el d’Antena 3, on els darrers anys Cristina Pedroche s’ha desfet de la jaqueta enmig del programa especial, com a reclam per atraure més públic.

En molts d’aquests casos, les presentadores són a l’exterior, però compten amb certa calefacció. Ara bé, com diu Oye Sherman al darrer podcast d’Oyepolo: perquè s’han d’utilitzar canons tèrmics, existint una tecnologia mil·lenària anomenada roba? No només ens estalviaríem uns quants calerons sinó que també evitaríem un consum energètic totalment innecessari.

Tot i que la diferència entre homes i dones és menys acusada, aquest sense sentit també passa als interiors, com els platós dels telenotícies. Poseu la tele a l’hora dels informatius i molt sovint us hi trobareu homes amb màniga llarga i dones amb màniga curta o potser, fins i tot, sense cap màniga. Hi ha excepcions, sens dubte, però crec que mentre ens hi continuïn fent sortir desabrigades quan fa fred, la televisió estarà perpetuant la imatge masclista i errònia de la dona-objecte; com si fóssim éssers no només insensibles al pas del temps, sinó també a la temperatura.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.