Si algú m’hagués dit el primer dia de facultat a l’Autònoma que aquella llicenciatura de Periodisme em duria a treballar com a community manager d’una empresa privada, hagués deixat la carrera immediatament. Si m’hagués volgut dedicar a aquest sector, hauria estudiat Publicitat i Relacions Públiques o, en tot cas, una llicenciatura a mig camí com ho era Comunicació Audiovisual. Però jo creia fermament –santa innocència– que els que havíem escollit Periodisme ens ho deixaríem tot per defensar un dret fonamental i que mai cauríem en el joc d’entendre la instrucció periodística com una bona eina per a la defensa dels interessos comunicatius d’empreses no periodístiques.

Aquest text no és contra ningú. Pretenc formular algunes reflexions i preguntes autocrítiques, escrites per algú que en moments de necessitat ha treballat de community manager i de responsable de màrqueting per tal de conviure el millor possible amb la precarietat i poder pagar el lloguer, les factures, el menjar i la T-Mes. Tanmateix, quan actualment observo les ofertes de feina que es comparteixen als grups de Facebook de periodistes i comprovo que la immensa majoria són per treballar de responsable de màrqueting, dinamitzador de xarxes socials i director de comunicació, em preocupo. A segon o tercer de Periodisme, recordo haver estudiat, precisament, l’assignatura Comunicació Corporativa i emprenyar-me amb la professora, que el primer dia de classe ens va dir: “Encara que no us agradi l’assignatura, heu de saber que la majoria acabareu treballant d’això”. Quina ràbia, vaig pensar.

Quinze anys més tard, em pregunto en quin moment vam normalitzar que el camí professional dels periodistes es fusionés, de forma generalitzada, amb el dels especialistes en màrqueting i comunicació. Havíem de ser els guardians de la democràcia i hem acabat acceptant que el nostre ofici sigui un recurs més del sistema capitalista que posa els nostres coneixements i grau d’especialització al servei del mercat de venda de productes i serveis. Des del meu punt de vista, el periodisme i la comunicació corporativa –i em refereixo aquí, exclusivament, al sector privat no periodístic, doncs la comunicació institucional té altres implicacions– són radicalment diferents, fins i tot antagònics, malgrat compartir tècniques i tecnologies. La principal diferència és l’elevat grau d’independència amb què se suposa que hauria de treballar un periodista, en comparació amb el del responsable de comunicació d’una empresa. El primer hauria de desenvolupar la seva carrera guiat pel rigor i la independència professional a fi de garantir el dret a la informació de la ciutadania, mentre que el segon és part d’un equip habitualment jerarquitzat en què l’objectiu és l’eficiència interna i l’èxit comercial.

Personalment, quan vaig procurar sobreviure la crisi de fa deu anys fent tasques de comunicació per a alguna empresa, sovint, em sentia com el policia de The Wire que es passa a la seguretat privada. Podia percebre una mena de remordiment que em recordava que no havia anat a la facultat per dedicar-me a allò, mentre el meu jo més pragmàtic intentava silenciar aquests pensaments. Desconec si a altres periodistes els passa el mateix, però, amb els anys, el remordiment s’ha tornat un boicot a tota feina que tingui a veure amb la comunicació de l’empresa privada no periodística. He arribat a la conclusió que prefereixo netejar habitacions d’hotel, servir copes rere la barra d’un bar o guiar grups de turistes abans que vendre el meu coneixement professional al sector privat –insisteixo– no periodístic. Aquesta reacció ha estat la meva opció personal. No pretenc ni parlar de puresa ni d’exemples a seguir, sinó compartir una experiència més, d’un jove-no-tan-jove precari més. Sí que penso, però, que els periodistes hauríem de preguntar-nos més sovint, sigui quina sigui la resposta, si realment vam estudiar periodisme per fer de community managers.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.