Més enllà del debat, interessantíssim i molt necessari, de la cobertura mediàtica de l’extrema dreta i el feixisme, i que Mèdia.cat ja ha tocat aquests dies amb les converses amb Jordi Borràs i amb Miquel Ramos. Més enllà de les paraules encertadíssimes sobre el tema de Cas Mudde, autor del llibre Ultradreta (Saldonar, 2020), i que recollia i resumia Andreu Barnils en un altre article. Més enllà de l’oportunitat de la resposta al carrer als actes de Vox i de l’extrema dreta (també la que es cobreix amb l’estelada, afortunadament menys visibilitzada i present, encara), i que alguns assenyalen des del sofà amb la cantarella d’«és el que ells volen», «ja tenen la foto que volien», etc. Sí que en aquest últim debat no em sé estar de reproduir les paraules de l’amic i sociòleg Joan Coma Roura: «Hi ha estudis que, segons contextos, apunten a relacions causals entre creixement de desigualtats/pobresa i creixement de l’extrema dreta. Mai n’he llegit cap que digui que l’extrema dreta creix gràcies a mobilitzacions antifeixistes, ni que digui que disminueix quiets a casa».

Doncs bé, més enllà de tot això, que ja s’ha tractat a bastament aquests dies a Mèdia.cat mateix, queda fer algun apunt sobre la cobertura mediàtica ‘in situ’ dels actes electorals de Vox, i que també diuen força del caràcter i l’estratègia del partit. Dissabte vaig ser al que van fer a Vic, i del qual han transcendit especialment les protestes que hi va haver, durant i després de l’acte. Reflexió a part es mereixeria, perquè és un altre tema, que el ressò sobretot a xarxes socials hagi estat més a partir de vídeos gravats espontàniament per la ciutadania des de balcons que no pas pels propis periodistes de mitjans.

L’acte de Vic va ser convocat per Vox a través de les seves xarxes socials –i desconec, però imagino que sí, que enviant convocatòria a alguns mitjans– com a «declaraciones a prensa» del secretari general del partit, Javier Ortega Smith, i del candidat a les eleccions del 14-F, Ignacio Garriga. Repassant les xarxes dels dirigents del partit que aquesta campanya han aterrat a Catalunya, veig que el patró es repeteix, fins i tot en aquells amb la presència estel·lar del líder Santiago Abascal. En cap cas es presenta com un acte públic, però s’anuncia a través de xarxes, amb hora i lloc. Tots en espais oberts, places o carrers, i com a declaracions a la premsa. Desconec si, en el context de pandèmia, ho fan així per evitar una possible prohibició d’un acte més públic per part dels ajuntaments que presumiblement els han autoritzat els actes, ja que els que es fan en espais tancats, reservats expressament per a la campanya, depenen de la Junta Electoral de Zona.

A Setembre, el mitjà on treballo, no fem cobertura de campanyes electorals, però sí de les mobilitzacions dels moviments socials del nostre entorn, en el cas de dissabte, el de Vic, una ciutat que des de fa gairebé vint anys ja combat la presència institucional del feixisme. On la PxC de Josep Anglada va arribar a ser segona força municipal, amb 5 del 21 regidors del consistori. I on la lluita organitzada entorn dels moviments socials, especialment Unitat contra el Racisme i el Feixisme, va aconseguir combatre-la fins fer-la fora de l’Ajuntament en les municipals de 2019. Per tant, ja ens teniu cap a l’acte de Vox i la protesta convocada des d’algunes entitats el matí del mateix dissabte, després que transcendís la convocatòria via xarxes de les «declaracions a premsa» d’Ortega Smith i Garriga.

La primera sorpresa –o no– en arribar al centre de Vic: l’espectacular desplegament policial. Alguns dels carrers d’accés al nucli antic tallats des de més d’una hora abans de dos quarts de 6, quan estaven anunciades les «declaracions a premsa» de Vox, i presència inaudita de furgones policials, no només dels ARRO que altres vegades ja s’havien vist a Vic en altres mobilitzacions, sinó directament també de la Brigada Mòbil, la Brimo. Mitja hora abans de l’acte, a la plaça Major, on Vox havia convocat, ja hi havia un centenar llarg de persones concentrades i començava a formar-se el primer dels dos cordons policials que es van disposar entorn de l’edifici de l’Ajuntament, on ja hi havia parat el faristol des d’on es faria l’acte de Vox. Un cordó policial que separava la ciutadania a una distància suficient com per no destorbar les «declaracions a premsa». Al final, tal com vam explicar a la crònica d’urgència que vam publicar a Setembre, centenars de persones van congregar-se a la convocatòria de les entitats antifeixistes, deixant en una anècdota la vintena escassa de persones del seguici de Vox, absolutament totes elles vingudes de fora amb els cotxes del partit.

I, aquesta sí, la primera sorpresa del periodista en voler fer una fotografia amb una perspectiva diferent: per franquejar el doble cordó policial que ja s’havia format, exigència inqüestionable de portar el braçal taronja llampant que subministra el Col·legi de Periodistes als seus col·legiats perquè la policia els distingeixi quan hi ha càrregues en concentracions al carrer. En una primera instància, no n’hi havia prou amb l’exhibició del carnet de periodista que expedeix el mateix Col·legi o el del Grup Barnils. Per entrar dins la presumpta roda de premsa! Va haver de ser un policia de més rang qui –no sense el previ advertiment d’«un altre dia vine amb el braçal, que sinó no podràs passar»– va deixar franquejar el doble cordó. Una situació idèntica amb la que es va trobar alguna altra companya periodista, tot i anar ‘armada’ amb una càmera de televisió. És a dir: malgrat estar convocat com una roda de premsa, des de la policia mateix, també de la resta de mitjans nacionals que sí que anaven amb el braçal i alguns armilla reflectant i tot, es donava per fet que allà no s’hi anava a fer unes «declaracions a premsa», sinó alguna cosa més.

I no. No hi va haver «declaracions a premsa». Força puntual, Ortega Smith i companyia es van disposar davant del faristol, amb megafonia inclosa –apagada, tot sigui dit, per les proclames dels centenars de congregats antifeixistes– i van fer un míting en tota regla. Amb el seu discurs d’odi habitual i, per descomptat, sense donar paraula a la premsa. Una companya que segueix tota la campanya de Vox confirmava que el patró ha estat idèntic arreu: convocatòria com a declaracions a premsa, però en realitat és un acte públic més, a l’estil de qualsevol altra campanya electoral. És més: tot i haver-ho demanat insistentment, ni tan sols fan declaracions, a part de no fer l’anunciada roda de premsa. I ben bé, acte públic tampoc és que ho sigui, ja que la poca claca que porten, durant la intervenció d’Ortega Smith i companyia, ni tan sols estaven de cara a ells per escoltar-los, sinó de cara als manifestants, en actitud clarament provocativa. Una actitud que, confirma la companya, també s’ha repetit arreu.

Queda exposat doncs un altre element del comportament de Vox en campanya, i en relació a la premsa. Altra cosa és el debat entorn als braçals identificatius de la premsa. Com si enmig d’unes protestes on hi ha càrregues policials, el sol fet d’estar rodant o fent fotografies amb la càmera –ni que fos amb el mòbil– no fos motiu suficient per no carregar contra qui ho està fet. O és que possiblement el fet de prendre imatges, que donen testimoni de la brutalitat d’algunes d’aquestes càrregues, ja és part del problema? I d’aquí un primer sedàs entre els que porten braçal fluorescent i els que no, amb la complicitat –entenc que ben intencionada– del Col·legi.

Agressions contra periodistes en actes de l’extrema dreta

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.