“Els moviments d’ultradreta són un fenomen global, però que cada vegada adopta diferents formes, també les més pròximes i locals.”

Encarem les últimes hores d’una campanya electoral on la ultradreta ha estat una de les grans protagonistes: voluntària o involuntàriament, els mitjans i la societat ens hem centrat en tot allò que afecta aquestes formacions, com els seus mítings a diverses poblacions catalanes, les seves aparicions televisives o la seva participació en els debats.

Aquests partits centren els seus missatges en temàtiques que alimenten la polèmica i troben el seu espai natural en una permanent tensió amb la societat. Malauradament, no hi ha una única forma o via per desactivar els seus missatges, però sí eines per afrontar-lo, com vam poder escoltar en la interessant conversa que en aquest mateix mitjà van mantenir un expert en la matèria com Jordi Borràs i el periodista Albert Mercadé.

En l’actual campanya, tots els focus i l’atenció mediàtica els encapçala Vox, el partit d’extrema dreta espanyolista que amb gairebé tota seguretat entrarà a formar part del Parlament de Catalunya la pròxima legislatura. Així, Catalunya se sumarà a la llarga llista de països on la ultradreta és present als seus parlaments. Però malauradament Vox no és l’única formació d’aquest tipus que s’ha presentat a les eleccions a les quatre demarcacions catalanes: també trobem el Front Nacional de Catalunya, un partit ultradretà d’arrels catalanistes i independentistes que, amb el missatge d’aconseguir la independència a través d’un procés unilateral, no amaga un discurs clarament racista.

A l’ombra d’aquests moviments populistes han sorgit partits identitaris més locals que conviuen amb l’extrema dreta des d’un nacionalisme més pròxim i igualment perillós. En moments de crisi com aquests, amb el coronavirus i la crisi econòmica que se’n deriva, apareixen vestides de nacionalismes populistes propostes d’ultradreta que blanquegen el missatge i intenten aparentar ser pròxims als problemes de la gent, amb una visió simplista de la realitat i culpant de tots els mals aquells que no formen part de les seves tesis radicals.

A les Terres de l’Ebre, un territori que durant molts anys ha estat maltractat per les elits polítiques i econòmiques i que, a més, veu ara com el seu Delta està desapareixent i corre greu perill, la crisi actual va més enllà: pot ser el primer territori europeu que hagi de viure una emigració forçada per la crisi climàtica.

Amb aquesta conjuntura apareixen formacions com Som Terres de l’Ebre. Es tracta d’un partit identitari local, fet a imatge i semblança de Som Amposta, present des de fa anys a l’ajuntament de la capital del Montsià, que prové directament de la ja desapareguda Plataforma per Catalunya i que compta també amb antics càrrecs de formacions com el Partit Popular. Després d’uns anys a la política municipal, ara fan el salt a les eleccions al Parlament de Catalunya, segurament empesos pel bon resultat que van obtenir a les municipals, on es van convertir en la segona força al consistori, per davant del PSC o Junts.

Amb un missatge clarament desacomplexat, es presenten com a defensors d’un territori, les Terres de l’Ebre, que moltes vegades ha estat llunyà per a les cúpules dels grans partits catalans i espanyols. Amb la llibertat que els permet no tenir cap responsabilitat política, busquen la resposta d’aquell votant desencantat amb la política i els polítics.

Sense l’espanyolitat desacomplexada de Vox, però també defugint l’independentisme del Front, Som Terres de l’Ebre ofereix un nacionalisme i patriotisme ebrenc buit de contingut, aixecant una suposada bandera de defensa del territori però sense un plantejament ni ecològic ni econòmic al darrere.

El seu missatge amaga els perills clàssics de la ultradreta: campanyes antipolítics –encara que alguns dels seus dirigents faci anys que es dediquen a la política–, la creació de notícies falses, amb el seu corresponent odi als mitjans de comunicació; o un masclisme descarat que es demostra en bona part de les seves intervencions.

La formació, que fa bandera de tradicions com els correbous, tan arrelades i polèmiques a les Terres de l’Ebre, té a les xarxes socials i en el boca-orella la seva principal eina de divulgació. El seu lema, d’aparença inclusiu i de proximitat, pot arribar a confondre aquell ciutadà desencantat i possiblement mancat de tota la informació que li permeti identificar les arrels i els missatges ultres.

Aquesta és una realitat a la qual singularment ens trobem a les Terres de l’Ebre i que no passa, per sort, de ser ara per ara una mera anècdota, però que cal identificar i assenyalar perquè pot acabar sent simptomàtica de la proliferació de formacions de caràcter ultradretà i nacionalista en altres regions de Catalunya.

15 idees sobre periodisme i extrema dreta per informar-ne de manera responsable

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.