En primer lloc, disculpar-me. Per repetir-me com l’all, per citar-me a mi mateix i, també, per haver deixat (algunes) reflexions a mitges ara fa un any. Hi reincideixo i resolc, segons el cas, però l’entrada de Vox al Parlament de Catalunya m’impedeix evitar, en aquest cas, abordar el debat de nou.

El passat mes de febrer, amb les eleccions espanyoles ja prou enrere i quan encara no albiràvem les catalanes ni els seus resultats, publicava el meu primer article en aquest portal, La imprudent estratègia de silenciar l’extrema dreta”. Un títol volgudament provocatiu que perseguia generar debat en el sector. O, almenys, en la part del sector interessada en la matèria. Sí, però també apuntar cap a qüestions que, penso, no haurien de generar debat, sinó assumir-se com a part dels consensos més elementals: Si volem combatre, també des del periodisme, l’extrema dreta, cal combatre, primer, el discurs del silenciament com a remei o mal menor. Una actitud, més enllà d’aparentment inútil i temorosa, mai pròpia de la nostra ètica com a professionals, dels nostres codis deontològics. Cal parlar de l’extrema dreta i cal fer-ho amb consciència i intenció”.

En definitiva, que a l’extrema dreta se la combat confrontant-la –no ignorant-la–, tant als mitjans com al carrer (com n’hauríem d’aprendre, del carrer!), amb valentia i coratge intel·lectuals. Tal i com precisament han incidit Miquel Ramos i Jordi Borràs, des de l’expertesa i l’autoritat que els atorga haver trepitjat fang en el terreny, en dues converses organitzades per Mèdia.cat durant la campanya de les eleccions del 14-F.

Només un apunt. Una esmena, si es vol, a l’abordatge generalitzat d’aquest debat en plena campanya electoral. La trampa ens la fem a nosaltres mateixos quan decidim tractar la qüestió “en campanya”. De fet, el mateix resultat de les converses publicat per Mèdia.cat, recollit a “15 idees sobre periodisme i extrema dreta per informar-ne de manera responsable”, defugia centrar el debat en el moment electoral.

I és que no hi ha altre remei: en campanya, no hi ha debat. Perquè aquest període, i disculpin-me parlar en aquests termes sobre el sector, només serveix, en aquest terreny, per a que part del gremi tregui pit i gesticuli, però no per combatre Vox ni el seu programa.

Què ens preocupa, doncs, de la campanya? És clar, els platós equidistants, les entrevistes ‘obligades’ o les normatives legals contra les mateixes bases del periodisme. En definitiva, la por d’haver de normalitzar la presència de l’extrema dreta a casa nostra i a cop de decret, tal i com ja s’ha materialitzat a TV3 i Catalunya Ràdio.

Però el problema, el debat, insistim, no és en campanya.

Sant tornem-hi: no hi ha discussió. Ni un plató, ni una entrevista. No? Perquè no? I què farem en la propera campanya? En quins termes tindrem aquest debat?

Assumim un marc equivocat en el moment en què assumim la forçada institucionalització del periodisme. Principis democràtics universals com la pluralitat i la llibertat d’expressió són útils per al nostre sistema de convivència i de respecte mutu, sí, però no són pas l’eina necessària, ni molt menys exclusiva, per emprendre aquesta batalla. Tampoc des del periodisme.

Què passarà, en els següents comicis catalans? O a nivell espanyol? Vox, ho sabem, ja té representació al Congreso de los Diputados, com a les Corts Valencianes o al Parlament balear. I, ara, també al Parlament català. Que no hi haurà debat, llavors?

Desafortunadament, massa periodistes, i no precisament Borràs ni Ramos, però potser sí molts dels qui ens segueixen des d’aquest portal, entendran el debat sobre Vox i la campanya per tancat. Si tenen representació, no s’hi pot fer res. La llei és la llei. I tindran raó: no existirà motiu legal ni objectivable possible per vetar-los la presència en platós o entrevistes. Per molt feixistes que siguin i per moltes barbaritats que brandin.

I aquí és on vaig, a la fi: a ampliar –resoldre seria dir massa– la reflexió que va quedar penjada en l’escrit del passat mes de febrer: I és que el poder de ‘silenciar’ el feixisme, per desgràcia i per deixadesa nostra (ja en parlarem un altre dia, d’això de la deixadesa), el tenen, tan sols, els ‘seus’ mitjans i periodistes, els de la dreta i els consensos espanyols més conservadors”.

Doncs això, que potser que en comencem a parlar d’aquesta deixadesa nostra, de la incapacitat per marcar agenda. Com batallar contra l’extrema dreta més enllà de simbolismes i declaracions grandiloqüents? De què serveix deixar-los sense espai durant uns dies (que ni això) o muntar tertúlies que netegin les pròpies consciències?

La feina és en el dia a dia. En després del 14-F, durant tot l’any i de forma transversal. I el nostre paper, el dels i les periodistes, construir mitjans propis i generalistes, públics o privats, o cooperatius si es vol, amb esperit crític, intenció i voluntat de transformació. Des d’una perspectiva nítidament antifeixista, és clar, però també i sobretot, vet aquí el vertader repte, amb ambició i voluntat de superar les zones de confort, d’esdevenir un autèntic servei públic. Més enllà dels nostres públics.

Volem lliurar aquesta batalla o ens consumim entre somriures autocomplaents?

La imprudent estratègia de silenciar l’extrema dreta

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.

Deixa un comentari

El teu correu-e no serà publicat.

Mèdia.cat guardarà el teu nom, correu electrònic i missatge per a poder fer un seguiment dels comentaris en el lloc web. Si vols més informació, llegeix la nostra política de privacitat i cookies.