Escriure a Mèdia.cat sobre el tractament informatiu de la ultradreta als mitjans de comunicació és arriscar-se a no dir res de nou sobre la qüestió, perquè l’observatori crític del Grup Ramon Barnils ja ha dedicat al tema 114 textos d’anàlisi o d’opinió, fins avui. Per tant, és difícil aportar nous elements de judici sobre el tractament mediàtic de l’extrema dreta, però ara tenim onze diputats ultres (vuit homes i tres dones) al Parlament de Catalunya, per primera vegada a la història, i això justifica l’intent.

Primer de tot, els periodistes i els mitjans de comunicació en general no tenen la culpa de la irrupció electoral de l’extrema dreta a Catalunya, però tampoc se’n poden rentar les mans i han de fer autocrítica. Si els estudis acadèmics no han detectat fins ara una presència exagerada o desproporcionada dels partits ultres en els mitjans de comunicació –campanya electoral a banda–, segurament no es pot dir el mateix dels missatges i les idees afins a la ultradreta que circulen per espais d’opinió i tertúlies, ja siguin sobre les institucions democràtiques, l’esquerra, les cultures, les religions, la immigració o les races.

Els partits ultres saben pujar al carro dels corrents d’opinió que els són favorables i aprofitar les dificultats i la complexitat de les societats actuals per pescar vots en aigües tèrboles. Ho va fer Hitler el 1932 a Alemanya i en va explicar les causes Erich Fromm el 1941 a La por a la llibertat. Encara avui, després de tants anys, els experts descobreixen la sopa d’all i constaten, per exemple, que “els mitjans de comunicació tendeixen a cobrir accions d’extrema dreta amb més freqüència si les seves afirmacions aconsegueixen crear conflictes i provocar una reacció dels seus oponents” (P. Castelli Gattinara, C. Froio, 2018).

Però ara la novetat és que els ultres ja no depenen del cas que els facin els mitjans de comunicació, perquè tenen les xarxes socials –com Facebook– per guanyar notorietat i divulgar els seus missatges tòxics. Missatges, no propostes: el partit d’extrema dreta que ha entrat al Parlament és l’únic que ho ha fet sense programa electoral, tret d’un text d’una pàgina amb unes quantes idees generals. La reacció dels adversaris polítics ha estat titllar-los de “populistes”, una definició indulgent, que els banalitza (K. Brown, A. Mondon, 2020), menys estigmatitzant que les més precises “feixistes”, “racistes”, “xenòfobs” o “masclistes”.

Davant d’això, als periodistes se’ns demanen tota mena d’actituds, des de ser imparcials i respectuosos amb totes les idees, fins a denunciar constantment els partits d’ultradreta o també ignorar-los, com anys enrere se’ns demanava fer el buit a la lluita armada primer i al terrorisme després. Totes aquestes actituds mereixen respecte, però probablement no n’hi ha cap tan saludable i eficaç com fer la informació política des d’una perspectiva crítica i independent, sempre, tant en el cas de la ultradreta com de totes les altres opcions polítiques. Contextualitzar els fets i declaracions i evitar ser mers transmissors de missatges, com ha passat durant tants anys. Verificar les afirmacions sospitoses o de dubtosa veracitat i publicar el resultat. Sortir de la zona de confort, al servei de la veritat i de la ciutadania.

Com informar sobre l’extrema dreta, amb Miquel Ramos

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.

Deixa un comentari

El teu correu-e no serà publicat.

Mèdia.cat guardarà el teu nom, correu electrònic i missatge per a poder fer un seguiment dels comentaris en el lloc web. Si vols més informació, llegeix la nostra política de privacitat i cookies.