Recupero unes paraules que va escriure el sociòleg Manuel Castells el 2009. Deia que en les societats democràtiques les crítiques polítiques més radicals desapareixen dels mitjans majoritaris perquè es consideren que no van en la línia de la mentalitat majoritària del país i amb allò que suposadament interessa a l’audiència. «Només generant notícies (per exemple, manifestacions coloristes, preferiblement amb un toc de violència després de la intervenció de la policia) poden els radicals travessar la barrera dels mitjans de comunicació. Això els marginalitza encara més ja que els identifica amb la violència i el gamberrisme, un segon nivell d’exclusió política de l’opinió pública».

Les recupero perquè això és el que passa, com en tantes altres ocasions, amb les protestes contra l’empresonament del raper Pablo Hasél, però que també ho són contra la precarietat, els desnonaments, les actuacions policials desmesurades des de la sentència dels presos polítics, la crisi sanitària i, en definitiva, en un context de desesperança cap un sistema capitalista que ens està matant mentre els responsables públics miren cap a una altra banda. Una protesta més que arriba als mitjans a través de disturbis i enfrontaments amb la policia d’una generació que sent un malestar profund.

Les mobilitzacions expressen una opinió contrària a la majoritària en aquesta societat capitalista. La manca de salut de les llibertats a l’Estat espanyol i l’empresonament de Pablo Hasél no entren (en la majoria de casos) a l’agenda dels mitjans, però, fins que les manifestacions esdevenen violentes i hi ha enfrontaments amb la policia. Trobem titulars com “Segon dia d’aldarulls i enfrontaments amb la policia en les protestes de suport a Hasél“. És només un exemple de com la cobertura de la majoria de mitjans destaca la suposada violència, la versió de l’Ajuntament, dels Mossos, del poder, i no el fons de la qüestió, el motiu pel qual les persones protesten. La reflexió de fons la trobem en mitjans que, lluny dels mitjans de masses, volen ser transformadors, com és el cas d’aquest article publicat a Crític, que reflexiona sobre la reducció de les llibertats de premsa, d’opinió, d’expressió i de reunió a l’Estat espanyol després de la detenció del raper.

La lluita, sobretot del jovent, per la llibertat d’expressió, per l’alliberament de Pablo Hasél i per la fi del sistema que els escanya es converteix en una icona contra el poder establert en un context de crisi econòmica extrema. Lemes com «Llibertat Pablo Hasél», «Les paraules són armes», «Llibertat d’expressió», «Ull per ull» es repeteixen als carrers i a les xarxes socials.

I és que els aldarulls són una expressió política més. És allò de parlar sobre el dit que assenyala la lluna, en comptes d’explicar com és la lluna. Perquè com deia el Subcomandante Marcos:

… y miren lo que son las cosas

porque para que nos vieran

nos tapamos el rostro

para que nos nombraran

nos negamos el nombre

apostamos el presente

para tener futuro

y para vivir…

morimos

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.