Dijous un grup de joves va trencar els vidres de la redacció d’El Periódico i les mostres de solidaritat, a les quals m’hi sumo, van ser ràpides i efectives. A ningú li agrada que llencin pedres a un mitjà de comunicació, ens coneixem, i patim per companys i companyes a qui estimem i admirem. Tenim una solidaritat gremial que s’activa com un ressort en moments com aquests, però també una visió de la professió més idealitzada que real.

Moltes de les piulades de suport seguien un patró: pecar d’aquesta superioritat moral tan nostra que fa que només amb la carrera o la firma ens creiem éssers especials. Actuem com a portadors i garants d’un bé superior, custodis de la veritat. En la majoria de casos, tan sols som mercenaris de la informació. Per cada dia i cada periodista que aconsegueix publicar alguna cosa que se surt del carril, hi ha desenes d’exemples de males praxis que no generen gaire tuits indignats per part de la professió.

El corporativisme era una de les constants en aquests tuits. L’altra, el reduccionisme. En una protesta que, mirada amb lupa, té diverses capes, les piulades d’alguns companys i companyes es conformaven amb un “només és vandalisme” o jutjaven amb la contradicció “defensen la llibertat d’expressió i ataquen un mitjà”. Una reflexió efectiva per a un tuit d’indignació, però superficial en l’anàlisi. En el fons, el que volien dir totes aquestes piulades és: “Es pot atacar un banc, es pot atacar una botiga de luxe. Però un diari! Com s’hi atreveixen?”. Doncs això, comencem a preguntar-nos com s’hi atreveixen. Potser hi trobem algun problema que sí que està en les nostres mans resoldre.

Algunes consideracions prèvies. En primer lloc, qui signa aquest text ha treballat en diversos mitjans de diferents consideracions ideològiques i no es creu aliè a tot allò que dirà. Per això faig servir la primera persona del plural. En segon lloc, la reflexió la faria igual si l’atac fos a El Periódico o bé a un altre mitjà. Que la pedrada fos contra El Periódico va ser una casualitat geogràfica. La protesta no té res a veure ni amb la línia editorial ni amb The Nota ni amb res. Si la manifestació hagués sigut a la Diagonal, els vidres de l’edifici Godó haurien patit. Si hagués sigut a Sant Joan Despí, la pedrada hauria arribat a TV3. Cap dels grans mitjans se’n salvaria.

Posem-nos, per un instant, en la pell dels qui estan allà, a la barricada. De disturbis n’hi ha hagut sempre i cada generació tenia les seves raons, i la d’ara esgrimeix que no té res a perdre perquè senzillament no té res on agafar-se. Els que tenen vint anys han crescut amb la crisi econòmica i començaven a arribar a l’edat adulta amb l’esperança de ser precaritzats, com a màxim, uns pocs anys. Un horitzó que la covid-19 ha destruït. Els que s’apropen a la trentena tot just sortien d’una crisi que l’altra els ha esclatat a la cara. No hi ha res que els ofereixi futur. Que de disturbis n’hi han hagut sempre, però aquí sota les llambordes no hi ha la platja, sinó la manca d’esperança.

I amb aquest panorama, trobaran que, en plena manifestació, tocar un contenidor els suposarà tenir desenes de càmeres a sobre, en directe, perquè la resta gaudim de l’espectacle des del sofà de casa. L’endemà esbrinaran el preu d’aquell contenidor i de les destrosses que hauran fet, tot amanit amb tertúlies que parlaran de violència (referida als manifestants, però no als Mossos). L’opinió sobre el jovent l’emetrà un boomer, i la descripció de qui són i què fan, un informe dels Mossos d’Esquadra. Potser, amb sort, hi haurà algun reportatge a peu de barricada que hi parlarà. N’hem vist algun aquests dies que, afortunadament, fugia d’un altre mal endèmic d’aquesta mena de cròniques: retratar-los com si fossin una espècie d’un dels documentals de National Geographic.

Però el problema no és tan sols que l’endemà de la protesta ningú els representi (o es faci en comptadíssimes excepcions), sinó que en els 364 dies restants de l’any, la seva opinió es recull amb comptagotes. Els mitjans tracten la joventut com quelcom aliè, com una tribu urbana a qui homogeneïtzar i estereotipar. D’acord, no descobreixo la sopa d’all ni tampoc canviarem les empreses informatives en dos dies. Però els periodistes també en som corresponsables perquè hi col·laborem. Sí, al cap i a la fi és una feina, hem de viure d’un sou i ens hem d’adaptar, però, com a mínim, no els despatxem amb aquesta superioritat moral de pensar-nos que som intocables i que ningú ens pot qüestionar. Potser cal entendre que no veuen els mitjans com a portadors de la llibertat d’expressió sinó com un instrument que exclou el seu dret a expressar-se, com la justícia, com la policia, com la política. Veuen el quart poder com una extensió dels altres tres.

No cal justificar-los, compadir-los, o celebrar les seves accions. Simplement, fer-nos preguntes, ja que és l’essència de la nostra professió. Quan vaig fer una piulada per exposar aquesta reflexió, alguns companys em van escriure. Un d’ells hi va respondre: “Un periodista ens demana que ens esforcem a comprendre el perquè d’un atac a un diari”. Doncs sí, d’això va això nostre, d’esforçar-nos a comprendre el perquè de tot plegat. Una altra persona se’m va adreçar per WhatsApp i vam debatre: “Tant li fa per què ho fan”, em va interpel·lar. Potser aquí està el quid de la qüestió.

Està molt bé tenir una visió romàntica de la professió i treure-la a lluir com la bandera de la revolució de la veritat. Però que el corporativisme no ens faci traïdors. Ni tan sols quan ataquen els nostres hem de deixar de qüestionar-nos la realitat. Potser la resposta és la més simple: són uns vàndals sense escrúpols; potser és la més complexa: són víctimes d’una societat que no els dona oportunitats. Però jutjar sense tenir les respostes no és periodisme, i fer-ho sense ni tan sols fer-nos les preguntes, directament, una pedrada contra tot allò que diem ser.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.

3 Comentaris

  1. Marga

    Tot bé menys la referència a “boomer”. Ningú mereix insults genèrics. De fet, aquesta societat menyspreu sistematicament el jovent i els vells. Un canvi radical no es “radical” es urgent. Cal redefinir “nosaltres”. Ja.

  2. Marc

    Exactament què és un “boomer”? És el que abans en dèiem “pureta”? I molt abans en deien “carrossa”?

  3. dardo gomez

    “Es pot atacar un banc, es pot atacar una botiga de luxe. Però un diari! Com s’hi atreveixen?” Esto sí que es simplismo… Quién ha afirmado lo primero?