El debat sobre com els mitjans de comunicació han d’explicar el què passa no és nou, però en l’últim mes i especialment l’última setmana ha anat a més. En realitat sempre és útil –i necessari– preguntar-se sovint si s’estan explicant prou les coses, si s’estan fent prou preguntes i s’està buscant la manera de no exercir simplement de transmissors d’una sola versió dels fets.

Durant la campanya electoral, la irrupció de Vox va obligar molts mitjans a preguntar-se com cobrir un partit d’ultradreta. De com informar de l’extrema dreta en van parlar àmpliament en dues converses organitzades per Mèdia.cat a principis de febrer amb els periodistes Miquel Ramos i Jordi Borràs. La cobertura de la campanya electoral ja s’ha acabat, però ara el partit ha obtingut representació parlamentària i pot ser encara més complicat com parlar de Vox un cop té veu des de la tribuna del Parlament. Durant aquestes setmanes hem sentit a dir sovint que no se’ls havia de donar veu i que se’ls havia de negar el mateix espai que altres partits no han tingut fins que no han aconseguit representació parlamentària. Un argument permetia silenciar-los temporalment, però obviar que existeixen no fa desaparèixer la ultradreta. Ara que els diputats tindran cadira, el debat tornarà a ser sobre la taula.

Un dels perills a l’hora d’explicar el paper de la ultradreta en seu parlamentària és fer seguiment dels exabruptes que el partit llença i compartir-los assenyalant una idea amb la qual estem a les antípodes. Exclamar-se’n pot servir bàsicament per reafirmar encara més qui ja està en contra del que defensa Vox mentre que, com també explicava el periodista Miquel Ramos, “hi haurà gent a qui els reforçarà encara més, pensaran: ‘No estic sol pensant això’”. És per això que considera que “aquestes barbaritats no haurien de ser notícia.” Unes barbaritats, però, que solen ser llamineres perquè són generadores de clics i de convertir-se en notícies virals, encara que sigui des de l’antagonisme. Potser caldria evitar caure als paranys de l’estratègia comunicativa d’una ultradreta que amb prou feines té un programa electoral però sap com col·locar els seus propis titulars.

Aturar-se a pensar si es comparteix la sortida de to dels líders de la ultradreta pot servir per informar de l’extrema dreta, a partir d’ara, sense posar un partit com Vox al mateix lloc que els altres. Però també podem aprofitar-ho per dur-ho més enllà i reflexionar sobre si val la pena o no compartir segons què diguin els polítics, per trencar la tendència del periodisme de declaracions. No es tracta d’obviar els posicionaments dels partits en rodes de premsa però potser val la pena no sobrealimentar el periodisme d’“aquest diu això i l’altre ha respost això altre”. I apostar per qüestionar si és cert o no el dard que llença un partit a un altre. En aquest sentit, amb el debat electoral de TV3, el programa Planta Baixa va fer de fact-checker desmentint amb dades algunes de les afirmacions que feien els diferents candidats. Una manera interessant d’explicar i contrastar el que es deia en un debat d’aquest estil, més enllà dels enfrontaments dialèctics entre uns i altres. No és impossible fer-ho, però cal pensar-hi i poder-hi dedicar temps.

No fa ni deu dies de les eleccions, però ja queden lluny. Avui fa una setmana de l’entrada a presó del raper Pablo Hasél, que ha desencadenat una onada de protestes al carrer, que han tornat a posar en el punt de mira les cobertures mediàtiques dels mitjans de comunicació. Posar el focus en els contenidors cremats, deslegitimar la protesta perquè hi ha aldarulls i no intentar entendre per què passa el què passa no ajuda a explicar un relat que és molt més complex del que sembla. Segurament no tot es redueix a Pablo Hasél ni tots els manifestants responen a un mateix perfil. I alhora no tot té una resposta senzilla i tampoc sempre és la que ens agradaria.

S’ha de poder explicar el que passa des de diferents punts de vista. Per això s’ha d’escoltar els periodistes que són a peu de carrer, els que fa anys que cobreixen manifestacions i que aquests dies també han de rebre lliçons –d’uns colors i d’altres– a través d’analistes de Twitter. Però no tot és explicar què passa ara mateix. Per això, a més de cobrir les protestes des del lloc dels fets, s’ha de poder agafar perspectiva, ampliar el focus i mirar d’entendre què està passant. Fer preguntes. Donant veus, posant context, escoltant col·lectius que potser fa temps que no se senten representats per uns mitjans que no s’havien aturat a pensar-hi. No és impossible cobrir les protestes d’aquests dies anant més enllà de la fotografia del contenidor en flames, que impressiona molt però no sempre explica tant. De nou, per poder explicar les coses sense simplificar-les, cal tenir el temps de poder pensar-hi. Un temps que no sempre és fàcil de trobar en un món que premia la immediatesa i busca respostes absolutes a temes complexos. Però, per sort, no tot es pot explicar en un sol tuit.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.

Deixa un comentari

El teu correu-e no serà publicat.

Mèdia.cat guardarà el teu nom, correu electrònic i missatge per a poder fer un seguiment dels comentaris en el lloc web. Si vols més informació, llegeix la nostra política de privacitat i cookies.