Portem gairebé un any de pandèmia i, s’ha de dir, ni tots els mitjans de comunicació l’han tractada igual –tot i que hi ha hagut clares tendències hegemòniques en l’abordatge informatiu–, ni és el mateix ara que els primers mesos de confinament més dur. De forma hegemònica crec que s’han produït diferents fenòmens: des de la infoxicació –especialment, de març a juny, quan semblava que no hi havia un altre tema–, fins un plantejament informatiu més orientat a generar por i a assenyalar de forma permanent els que tenen conductes de risc. Un assenyalament inexistent en moltes altres conductes reprovables políticament o èticament, cosa que mostra un preocupant seguidisme al poder.

Parle sempre des de la meua percepció com a tendència o abordatge informatiu hegemònic. Insistisc, hi ha, està clar, tractaments informatius diferenciats depenent del mitjà i del moment; no s’ha abordat igual de març a juny que ara: en aquells moments van quedar invisibilitzats molts abusos policials racistes i classistes que després han vist moltes de les seues multes invalidades. Resulta molt curiós com el discurs crític a com s’estava gestionant la crisi sanitària no ha sorgit amb més força fins després del confinament més dur de març i abril: hi havia molta por a ser titllat de conspiranoic o negacionista, quan el dret ciutadà de criticar com un govern gestiona qualsevol situació és inherent a la democràcia. I si bé és cert que hi ha hagut molt prudència perquè la crisi sanitària ha estat molt dura, també s’ha de remarcar que el poder ha generat un relat que no deixava gaire marge a la crítica democràtica raonable i raonada. Al món hi ha hagut molts altres models de gestió de la pandèmia que s’ha demostrat millors que els que s’han aplicat a l’Estat espanyol, que en un rànquing internacional de l’Institut Lowy ocupa el lloc 78 sobre un total de 100 països analitzats.

S’ha de dir que molts mitjans també han optat més pel sensacionalisme que per generar consciència o senzillament per informar. Molts mitjans han preferit obrir informatius magnificant les notícies de conductes que afavoreixen el contagi des del sensacionalisme abans que dimensionar el pes real d’aquestes conductes. S’ha preferit en moltes ocasions fomentar que cada ciutadà mire a l’altre com un enemic i un possible contagiador. I tot això sense deixar el més mínim espai per a promoure la gestió comunitària de la salut (un plantejament més democràtic) i optant sempre per una gestió punitivista, controladora i jerarquitzada la crisi sanitària. Els anomenats “policies de balcó han estat producte d’aquesta concepció autoritària que per activa o per passiva han promogut molts mitjans, tot i que també han comptat amb peces informatives crítiques.

Alhora, s’ha pogut veure l’aparició del periodisme de justícia poètica: un tòpic literari (i fins i tot una creença real per a molts) pel qual els bons són sempre premiats al final i els dolents són sempre finalment castigats. En la meua opinió, els mitjans han de generar informació per a la gestió i autogestió de la salut i els riscos per a la salut i no fomentar aquesta creença absurda de pel·lícula de Hollywood. Aquest periodisme basa la noticiabilitat en el càstig que han rebut els negacionistes pel seu posicionament: “Un britànic negacionista del coronavirus mor després de negar-se a dur mascareta i guardar distància social”, “Mor per Covid-19 un influencer que negava l’existència de la malaltia”, “La ‘influencer’ negacionista que feia festes i defensava les aglomeracions mor per coronavirus”, “Mor una influencer brasilera negacionista de la pandèmia després contagiar-se de COVID”, “Un famós periodista negacionista mor per Covid” o “Mor per coronavirus un ex regidor nordamericà negacionista que questionava la pandèmia”.

Quin objectiu tenen aquests titulars més que generar morbo i dir –indirectament, clar– que ser negacionista té el seu càstig mortal? Són necessaris, aquests titulars i aquests enfocaments? Aporten alguna cosa? Són ètics? Són informatius o tenen un marcat sensacionalisme? No es tracta de titulars i enfocaments informatius que fomenten la responsabilitat individual i col·lectiva, sinó que promouen el contrari que un enfocament comunitari de la salut: fomenten el desig de control social, la por, el càstig i la venjança, que no són gens bons per a una democràcia. Una altra cosa diferent és analitzar el paper polític dels governants que neguen l’existència de la covid-19 en la gestió de la pandèmia, cosa que forma part de la crítica política i el deure de les institucions de promoure la salut pública, com fa el El País en aquest article.

Quan passi tot això, els periodistes hauríem de reflexionar sobre com s’ha abordat la crisi sanitària i generar mecanismes que milloren el tractament informatiu de futures situacions similars.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.

Deixa un comentari

El teu correu-e no serà publicat.

Mèdia.cat guardarà el teu nom, correu electrònic i missatge per a poder fer un seguiment dels comentaris en el lloc web. Si vols més informació, llegeix la nostra política de privacitat i cookies.