Aquestes setmanes, en el complex debat entre llibertat d’expressió i protestes al carrer arran de la detenció del raper Pablo Hasel, s’ha parlat molt de fotoperiodisme. Millor dit: s’ha parlat molt dels fotoperiodistes i molt poc del fotoperiodisme i de la fotografia.

Altra vegada, com passa quan hi ha un cicle de protestes importants, es torna a mirar el dit i no la lluna. Es va canviant d’enfocament sense anar al gra de la qüestió més important: com fer un bon fotoperiodisme ara i aquí, com parlar del que està passant de manera honesta. Els debats estan més centrats en si s’ha de citar o no l’autoria de les fotografies a Twitter, o en si els fotoperiodistes estan maltractats per manifestants, cossos de seguretat o mitjans de comunicació. En raríssimes ocasions es parla de fotografia i fotoperiodisme. I tot això passa per un conjunt de factors.

La gramàtica de la mobilització al carrer

“Hi ha un fenomen creixent quan hi ha onades de protestes a Barcelona. La quantitat de premsa gràfica que hi ha a les manifestacions es multiplica exponencialment cada dia, fins que arriba un moment que hi ha més premsa que manifestants.” Són paraules de Jordi Borràs, fotoperiodista reconegut, que des de fa anys cobreix tota mena de manifestacions al carrer.

Aquest fenomen, des del meu punt de vista, comença a desenvolupar-se després de l’1 d’octubre 2017, quan Catalunya guanya a l’Estat Espanyol en ser el principal focus de les protestes de la península. Des de la crisi del 2008, la imatge internacional que arribava d’Espanya era la clàssica del turisme (el país del sol i la festa), però s’hi afegia també un component de conflicte social: el 15M i les grans mobilitzacions dels indignats, les vagues generals, els desnonaments; imatges que es van assentar en l’imaginari col·lectiu internacional. Només cal pensar en la fotografia d’Emilio Morenatti premiada al World Press Photo del 2013, de les protestes a Barcelona per la vaga general, o la dels turistes fent-se selfies davant d’un contenidor en flames l’1 de maig 2014, de Manu Fernández. Espanya ja no era només “fiesta y sol” sinó també protesta.

Amb la tardor del 2017, però, tot canvia. El procés independentista, el referèndum i les càrregues de la Policia Nacional i de la Guàrdia Civil canvien el marc i del tracte periodístic. Ja no és “Espanya” sinó “Catalunya” el subjecte que s’associa a “crisi” o a “conflicte”. Arran d’això, molts mitjans internacionals incrementen la seva cobertura al Principat, per poder seguir de prop un esdeveniment extremadament noticiable: un moviment polític que aplega milions de persones a favor de la independència del seu territori. Es comencen a veure cada cop més periodistes gràfics (tan fotògrafs com videògrafs) a les manifestacions, també les menys seguides per la premsa nostrada: va ser molt divertit veure les cares de sorpresa dels periodistes gràfics de Reuters en cobrir la marxa de torxes convocada per Rescat el 16 de desembre de 2017, ja que per la primera vegada es trobaven en una manifestació d’un parell de centenars de persones, molt per sota del que s’imaginaven. Aquest escenari dura poc. És amb la sentència als líders independentistes, i sobretot amb la nova onada de protestes de l’octubre 2019, que hi ha un nou punt d’inflexió. El bloqueig de l’aeroport, la batalla d’Urquinaona o el tall a la Jonquera esdevenen un nou atractiu informatiu i mediàtic, no només internacional, sinó també d’autorepresentació per a moltes persones activistes/militants. Sorgeixen així nous mitjans alternatius i fotoperiodistes locals, que només cobreixen el que passa al carrer i ho difonen a les seves xarxes socials.

Com en molts mitjans militants, la línia entre informació i propaganda és extremadament subtil, però la característica principal és que aquests “nous” fotoperiodistes es dediquen a documentar principalment (per no dir quasi exclusivament) el que passa al carrer. Paradoxalment, però, repeteixen la gramàtica fotogràfica dominant de la premsa diària, sense l’element periodístic: no hi ha fonts, no hi ha narrativa, no és reportatge ni retrat, és crònica dura i pura com la farien els altres mitjans. Si bé pot ser interessant per mantenir un arxiu d’informacions del que passa, en temàtiques complexes resulta a vegades extremadament superficial, tant des d’un punt de vista periodístic com en l’àmbit del relat gràfic. “La informació com a entreteniment i, en aquest cas, el que alguns anomenem Porno Riot (la pornografia dels disturbis), s’ha enquistat al menú dels mitjans de comunicació, sobretot audiovisuals. Això, qualsevol analista sap que està lluny del paper que haurien d’exercir els mitjans, que és el d’informar per entendre, no per entretenir”, deixava clar Miquel Ramos a La Marea. L’efecte que això genera es pot veure clarament quan hi ha grans mobilitzacions: les manifestacions venen anticipades per un bloc massís de persones amb color “bombona de butà”, que comparteix els mateixos espais i sovint el mateix punt de vista. I com a conseqüència, el mateix relat gràfic.

La narrativa i els mitjans de comunicació

En els últims deu anys ha evolucionat molt la manera de cobrir “la crisi” política, social o econòmica que fos. I sense voler caure en un “romanticisme del passat”, és fàcil veure com en aquestes setmanes, la immediatesa, la descripció literal i retòrica de les protestes, no té res a veure amb la profunditat i rigor en què quedava recollit en arxius col·lectius com Crónica 21 o la revista 7.7.

Si analitzem el que hem vist aquesta setmana de protestes, ho podríem sintetitzar en pocs elements: barricades en flames, contenidors bolcats, joves llençant objectes o trencant vidres. Per un observador poc expert, aquest relat gràfic podria ser quasi totalment sobreposat al de la vaga general de 2012, tot i que ja ha passat gairebé una dècada. El llenguatge fotogràfic utilitzat és extremadament homogeni i uniformat, és pràcticament impossible trobar un relat diferent del que està passant aquests dies. Tot és extremadament literari: si no hi ha flames o no hi ha policia, no hi ha protesta. La síntesi dels fets perd equilibri i esdevé simbòlica: s’arriba al punt que els fets anecdòtics, com una persona sola que llença un petard, esdevenen, per retòrica, els nusos centrals (sinó directament els únics) del relat fotoperiodístic. A més a més, condicionen i distorsionen el relat dels fets. Mirant aquesta dinàmica no pot no venir al cap el que deia John Berger, crític literari i storyteller: “Una fotografia no és necessàriament una mentida, però tampoc és una veritat”. I per això els fotoperiodistes hem de ser extremadament conscients del punt de vista que aportem al relat de què passa, tant al carrer com en la vida. Perquè és l’essència de la fotografia mateixa. Però, aleshores, quin és aquest punt de vista?

Fotògrafs i videògrafs capturen uns palets cremant, en la manifestació contra els desnonaments de l'octubre passat a Barcelona. Foto: Victor Serri (cedida).

Fotògrafs i videògrafs capturen uns palets cremant, en la manifestació contra els desnonaments de l’octubre passat a Barcelona. Foto: Victor Serri (cedida).

Malauradament, el punt de vista no és una visió pròpia del fotoperiodista, sinó d’altres. Ho veiem quan es fan servir registres formals sense una raó (fotos en blanc i negre “perquè sí”, o fotos “un pèl més fosquetes”, com fan alguns fotògrafs famosos internacionalment), que no se sustenten en cap argument sinó en la imitació. I el motiu és merament un: econòmic, perquè es pot vendre amb més facilitat. La raó recau en el sistema de les col·laboracions freelance, que està totalment desvirtuat. Si inicialment va néixer per donar més llibertat a les autores que volien ser més independents i no lligar-se excessivament a un mitjà, ara s’ha transformat en un mecanisme de compressió salarial i precarietat. Si ja és comuna la pràctica per part de molts mitjans de demanar que els cedeixin vídeos o imatges trobades a les xarxes socials, només cal imaginar la dinàmica que assumeix un fotoperiodista que es troba totalment subordinat a les voluntats de la línia editorial de qui vol vendre. Esdevé impossible explicar què està passant realment al carrer, fer-ne un relat autèntic i dialogar amb un mitjà. Perquè al final decidirà el mercat, el preu més baix i el més ràpid. I per la mateixa raó els llenguatges fotogràfics, els estils, es van fent cada cop més semblant l’un a l’altre, en una paradoxa: no guanya qui destaca sinó qui optimitza recursos. “Per què la majoria de vídeos que veig als mitjans de tot l’estat, als webs dels diaris, són tan dolents? Amb la de bons videoperiodistes que tenim i que segueixo, que he vist que tenen sempre molt bones imatges, per què els mitjans fan aquests vídeos tan dolents?” es pregunta Raul Gallego Abellan, videògraf d’Al Jazeera. I crec que la resposta ja queda clara.

Però aquesta no és l’única paradoxa d’aquest sistema. Per una banda, sentim fotoperiodistes freelance parlar de “llibertat d’expressió” i, per altra banda, toca sentir sovint comentaris com “M’han dit des del diari que si no hi ha foc, no m’ho compren” o preguntes mútues de “Creus que es liarà, avui?”. La independència del fotògraf queda totalment esmicolada per la necessitat d’aconseguir ingressos de les persones que intenten viure d’aquesta professió i, a la vegada, el mercat influeix sobre la narració que es pot construir.

Ego, victimisme i visibilitat

Com si aquesta dinàmica no fos ja prou negativa per al desenvolupament d’un fotoperiodisme rigorós, afegim-hi una capa més de complexitat. La precarietat dels nous periodistes, que intenten guanyar-se la vida amb això en un escenari extremadament competitiu, els porta a sobre representar-se. La periodista freelance Celia Castellano explica aquesta dinàmica en un reportatge d’Ignacio Pato publicat La Marea. Les paraules són lapidàries: “L’autobombo diari a mi em sembla una forma excessiva de cridar l’atenció i promocionar-se, però cal entendre que sota aquestes accions subjau tota una sèrie de necessitats: en alguns casos poden ser purament emocionals, necessitat de reafirmació i d’alimentar el teu ego, però en uns altres són clarament materials”. Sobre els fets de les últimes setmanes, Castellano afirmava: “És increïble que hi hagi activistes que es pensin que els fotògrafs haurien d’estar al seu servei, quan a més a més hi ha moments en què, si no fos per ells, ningú els faria cas. Hi ha poc respecte a la feina, que és el que passa quan es confón activisme i periodisme. És inquietant que de sobte hi hagi molta més gent amb càmera que utilitzi el dolor i el conflicte per fer-se un nom, i es passi el dia fent-se autobombo, com si la notícia fossin ells.”

Les contradiccions i les paradoxes arriben a un nivell inesperat i desesperant: d’alguns fotògrafs se’n sap més dels conflictes que han tingut amb els cossos de seguretat que no pas de la qualitat de les fotos que fan. Però no és responsabilitat només d’ells, sinó també dels grans mitjans de comunicació convencionals que els entrevisten i interpel·len de manera continuada. Això genera un efecte pervers: es transformen els narradors en històries mateixes, confonent què és què, revalidant el que ja està fent el mateix mitjà. Si, per John Berger, “una història és sempre una operació de rescat, un lloc segur contra l’absurd del món”, ens hem de preguntar què estem rescatant fent aquest canvi de marc. En una situació extremadament confusa, on no tenim informacions ni claus de lectura, demanem ajuda a qui és expert d’una temàtica, o senzillament reforcem el relat que ja estem produint? En altres paraules: els mitjans de comunicació no tenen clar què està passant als carrers i demanen una anàlisi a qui hi treballa, o transformen els fotògrafs en personatges folklòrics per, de fet, repetir el que ja diuen? Busquen personatges per explicar petites històries? Aquest canvi de marc que posa els fotoperiodistes al centre de l’atenció i del relat porta cap a un terreny perillosament llefiscós, on es pot caure en un moment cap al victimisme, l’ego i la cerca de visibilitat.

“Hi ha una nova fornada de fotoperiodistes que prioritzen la immediatesa de les xarxes socials, en lloc de deixar assentar les imatges, pair el que han viscut i utilitzar posteriorment una narrativa visual per explicar allò que documenten d’una forma objectiva i sincera” afirma el fotoperiodista Angel Garcia. Twitter i Instagram són un bombardeig d’últimes hores que no deixa espai per avaluar el treball fotogràfic fet, i l’única mesura és la quantitat de retweets i likes. S’avalua la seva presència a les xarxes socials, el bombo que pot donar, si ha sigut agredit i per qui. En definitiva, el personatge que s’ha construït. I aquestes construccions sovint cauen en un imaginari de fotoperiodista neutral i “primus inter pares” respecte a les altres persones, un heroi de la informació en un món on tothom (policia, manifestants, mitjans de comunicació) l’odia per la feina que fa. Que per ell, al cap i a la fi, és una feina qualsevol.

Però ser fotoperiodista no és una feina qualsevol. Perquè comporta, des del meu punt de vista, unes responsabilitats molt elevades: honestedat, coherència, definir un posicionament clar i sincer. Ho afirma també la fotoperiodista Sira Esclasans: “Fotoperiodisme és explicar a través de la imatge. Sempre amb una reflexió al darrere i un seguit de decisions (conscients o no) fonamentades. No oblidem que explicar comporta una responsabilitat. […] Preguntar-se per què vols ser fotògraf i amb quin propòsit fas el que fas.” Perquè aquesta feina, la del fotoperiodista que segueix els esdeveniments de carrer, no és una feina que trobes per poder sobreviure. És triada conscientment, sovint amb un bon component vocacional. Ningú es llança al carrer amb una càmera que val milers d’euros per intentar tenir un sou digne fàcilment, perquè és de tot menys fàcil; ningú es fa fotoperiodista buscant “una feina qualsevol” en una situació d’emergència econòmica, com si fos senzill trobar mitjans que paguin prou per permetre’s pagar la quota d’autònom i tenir un sou digne. Es fan fotografies perquè es vol, perquè hi ha una força dins dels fotògrafs que els porta a fer el que fan.

I no és una opinió meva, sinó una de les bases de la fotografia. ho diuen tant el fotoperiodista Samuel Aranda com l’artista Alec Soth. Si el colomenc afirma: “l’única cosa que he intentat sempre és fotografiar coses en què estava interessat personalment o amb les que em sentia connectat o em cridaven l’atenció”; l’artista estatunidenc ho sintetitza amb: “Si en el teu cor de cors vols fer fotos de gats, fes fotos de gats”.

I si hi ha un interès en el conflicte social, en les injustícies, com a fotoperiodistes hem de tenir molt clar quin ús hem de fer de la fotografia. En aquest cas les paraules del fotògraf de guerra James Natchwey són una clara declaració d’intencions: “Intento utilitzar allò que sé de la fotografia per ser de servei a la gent que estic fotografiant”.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.

Deixa un comentari

El teu correu-e no serà publicat.

Mèdia.cat guardarà el teu nom, correu electrònic i missatge per a poder fer un seguiment dels comentaris en el lloc web. Si vols més informació, llegeix la nostra política de privacitat i cookies.