Adrià Carrasco i Tarrés, activista del CDR acusat de terrorisme, rebel·lió i sedició i exiliat durant dos anys i nou mesos a Brussel·les, va poder tornar a casa a mitjans de gener, un cop el jutge va arxivar el seu cas. Ja des del seu poble, Esplugues de Llobregat, valora com en la seva història, igual que en la de la viladecanenca Tamara Carrasco, les acusacions judicials van anar acompanyades –i fins i tot precedides– de la criminalització als mitjans de comunicació, que els van vincular amb la violència sense posar un peu al jutjat.

Com valores el paper dels mitjans respecte al teu cas?

D’entrada és molt curiós que el 10 d’abril de 2018 a l’operatiu de la Guàrdia Civil ja hi havia premsa. Això vol dir que dins d’aquest teatre que s’ha muntat un dels actors importants era la premsa que està al servei dels poder fàctics de l’estat i del capital. L’objectiu era donar la imatge d’un moviment violent, un possible comando disposat a atemptar, amb el moviment independentista. Apliquen la plantilla de “tot és ETA” però amb la diferència abismal que el moviment independentista actual és no violent, és un fet. Necessiten convèncer l’opinió pública que és un moviment radical i en part ho van aconseguir. Si bé és cert que a Catalunya hi ha mitjans que qüestionen les dades oficials i la versió de l’estat, a la resta d’Espanya l’esforç que ha de fer la ciutadania per accedir a una versió no oficial és més costosa i al final acaba quallant la imatge que han volgut plasmar els mitjans.

Quina valoració fas d’aquest tractament informatiu?

Pots pensar que és un periodisme poc rigorós i que la informació és lamentable, però cal analitzar tots els factors. Com a agents del canvi hem de ser honestos i observar que els mitjans que estan difonent aquesta imatge ho fan amb uns interessos polítics determinats, molt connectats amb els poders de l’estat espanyol. No és sorprenent, és part de la seva feina, és el quart poder de l’estat per crear aquest relats.

Com t’ha afectat personalment a l’hora de fer la teva vida?

Sempre hi ha anècdotes. Un dit “periodista” d’OK Diario a l’inici de tot, sense cap tipus de contrast ni res, pura ficció, va publicar: «El CDR de Esplugues fugado se va con su amante, Anna Gabriel, a Suiza». Realment penses que no hi ha cap tipus de límit entre la realitat que volen i la ficció. Deixen de ser mitjans informatius per ser telenovel·les. Això en un mitjà de comunicació és inacceptable, ni tan sols és tergiversació; és, directament, una invenció. Ara, qualsevol persona posa el meu nom a Google i surt tot això, si ho donen per vàlid em veuen com un delinqüent i m’afecta a molts nivells, de forma directa a nivell laboral. Fent una cerca, a tots els enllaços de la primera pàgina surt la paraula “terrorisme” associada al meu nom; això evidentment afecta la imatge que es poden fer de mi.

Adrià Carrasco, després que es conegués l'arxivament del seu cas, amb Tamara Carrasco a les portes del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, l'11 de gener de 2021. Foto: Miquel Codolar / ACN.

Adrià Carrasco, després que es conegués l’arxivament del seu cas, amb Tamara Carrasco a les portes del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, l’11 de gener de 2021. Foto: Miquel Codolar / ACN.

Hi hagut mitjans que han corregit el què han dit? S’han posat en contacte amb tu després d’arxivar-se el cas?

No he demanat que corregeixin però ho hauria de fer. Tot persegueix un objectiu: el seu interès era criminalitzar-me, ara que ja ho han aconseguit no és primera notícia i no cal dir res. Un cop arxivat el cas, com que no havien contrastat mai tampoc cal fer res, oi? No han mostrat cap interès en modificar les informacions, el rigor periodístic ha estat el de menys. Tampoc han estat gaire millor algunes informacions de mitjans considerats afins a l’independentisme.

Quins creus que són els mitjans que han estat més agressius i els que han estat més respectuosos?

A Europa hi hagut pocs titulars sobre el tema. A l’estat espanyol tampoc he fet un seguiment exhaustiu, no he volgut ser esclau de les crueltats que s’han dit sobre el nostre cas. No sé quins mitjans han estat més rigorosos i quins més fantasiosos, però la tònica general no és gaire afalagadora. A Catalunya, alguns mitjans han tingut un rigor periodístic respectable però no tots. La televisió pública catalana té un biaix important: si ho compares amb altres operacions precedents com el cas Pandora, es veu clarament com han exercit com un mitjà que ha criminalitzat lluites al carrer. S’ha de ser autocritic, sobretot amb TV3.

Amb l’arxiu del cas es posa sobre la taula la manca de respecte de la presumpció d’innocència. Els mitjans han format part d’una estratègia repressiva de l’estat?

I tant! No crec que sigui l’únic que ho pensa i cada cop és més evident. Per molt que el poder judicial vulgui afirmar que és un poder independent, no és aliè a la realitat ni a les mobilitzacions del carrer. Com menys contradiccions hi hagi entre legitimitat al carrer i legalitat als tribunals, més gran serà l’acceptació social i per ells serà més fàcil emetre segons quines resolucions judicials: o sigui, que si una resolució és legal però socialment es considera il·legítima, tindrà poca acceptació social. Un cas clar és el de “La Manada”: si el feminisme a Espanya no hagués fet avenços, la reacció a la sentència no hagués estat igual. Els mitjans juguen un paper essencial en convèncer l’opinió pública i homogeneïtzar la batalla entre legitimitat i legalitat.

La llibertat d’expressió segueix al centre aquests dies. Què penses del cas d’en Pablo Hasél?*

Un cop més, la injustícia espanyola mostra la seva veritable cara més rància i inquisitorial acusant, perseguint i empresonant en Pablo. Ell ho deia en un programa de televisió no gaires dies abans que el segrestessin: “Jo no defenso la llibertat d’expressió per a tothom”. I aquí hi ha la clau de la qüestió. No podem posar al mateix nivell opinions feixistes i opinions que reivindiquin la defensa dels drets de la classe treballadora. Per tant, no ens podem quedar amb la defensa de la llibertat d’expressió de manera neutral, aquesta ha de ser assegurada únicament per aquelles expressions no nocives per a la societat, i ara mateix, a l’estat espanyol, la situació és totalment a l’inrevés.

En Pablo porta molts anys contemplant la idea de ser empresonat, i això li ha permès analitzar la situació per trobar la manera de colpejar més fort l’estat i convertir el seu empresonament en un front de lluita. La conclusió d’aquesta anàlisi és que a l’estat li resulta molt més còmode permetre l’exili que empresonar a un jove per cantar, l’evidència és molt més gran, ja que sobre els exiliats sempre hi gravita la incertesa de l’empresonament. I aquí és on la lluita de Hasél pren especial rellevància per la dignitat i compromís de la seva resistència. Intentant no caure en la simple mitificació, la realitat és que Pablo Hasél ha posat la seva vida, i el que és més important, la seva vida en llibertat, al servei de la lluita, per aconseguir un objectiu que sobrepassa el fet d’aconseguir l’alliberament.

Els carrers estan responent, i espero que segueixi sent així. En una de les mobilitzacions contra el segrest d’en Pablo, uns joves exhibien una pancarta que deia: “Ens heu ensenyat que ser pacífics és inútil”. En un país on es posa al mateix nivell els cops de la BRIMO i les pedres dels manifestants, aquest és un debat que s’ha de tenir, i només quan el guanyem estarem en disposició d’acabar d’una vegada per totes amb l’opressió i les injustícies que patim i que ens impedeixen gaudir d’una vida digna.

*Aquesta pregunta s’afegeix posteriorment a l’entrevista, en plenes protestes arreu dels Països Catalans.