Sense buscar respostes a com es podria haver evitat l’assassinat i què cal canviar perquè no es repeteixi, la cobertura informativa dels feminicidis manté les responsabilitats dels poders públics fora del focus d’atenció social. Aquest reportatge és un avançament de l’Anuari dels Silencis Mediàtics de 2020.

Durant el confinament, l’àmplia atenció informativa a la situació en què quedaven les dones tancades sota el mateix sostre que homes agressors va ser una mostra de com la mirada androcèntrica va esquerdant-se als mitjans. Allò que passa a les dones és, en els darrers anys, menys invisibilitzat i no tan menystingut en l’agenda mediàtica, que s’ha tornat més permeable a focus i plantejaments introduïts pel feminisme en molts espais de la vida social.

Els mitjans, generalment, ja no conceben la violència masclista com a fets ni aïllats ni privats. Així ho constata, per exemple, la freqüència amb què s’han fet ressò de l’augment de les peticions de suport entre les dones en situacions de violència masclista durant els primers mesos de la pandèmia o la visibilització de diversos recursos disponibles per acompanyar-les.

Un dels recursos que fa prop de dues dècades que es van començar a utilitzar per desprivatitzar la violència masclista i ubicar-la en el pla d’acció pública és comptabilitzar el nombre d’assassinats de dones a les mans d’homes (si més no, els comesos per parelles o exparelles; els oficials). Recórrer a la xifra que ens ofereix aquesta llista a l’hora d’informar d’un feminicidi ens ajuda a sortir del cas concret i aproximar-nos a la magnitud del fenomen. Ara bé, xifrar les desenes de víctimes d’assassinats masclistes any rere any sense, en paral·lel, situar el focus informatiu en les seves causes i sense centrar l’atenció mediàtica en la rendició de comptes de les autoritats (amb l’obligació, en tot nivell de govern, d’actuar per erradicar la violència masclista) perpetua la idea que els feminicidis són morts inevitables.

“No són mala sort ni inexplicables. Les violències masclistes, i els feminicidis en concret, són estructurals. Per tant, la responsabilitat és social, de manera estesa, tot i que de manera molt més intensa per part dels organismes públics que tenen interacció amb les dones, per exemple, en serveis de salut, d’educació o d’ocupació”, explica Patsilí Toledo, doctora en Dret Públic i membre del Grup Antígona, de la UAB.

Visibilitzar les declaracions de rebuig institucional i els gestos de condol que són promoguts pels governs després dels assassinats masclistes, així com la decisió d’alguns consistoris de presentar-se com a acusació en els judicis, també reforça la mirada sobre la violència masclista com una problemàtica que mereix respostes públiques. Si bé no és insignificant que els mitjans ho recullin, les paraules de condemna i els minuts de silenci convocats no són tot el que hem de demanar a les administracions després d’un feminicidi. Del pla estatal al local, tenen la responsabilitat de prevenir la violència masclista, així com de protegir, investigar, sancionar i reparar les víctimes d’aquesta violència.

El salt qualitatiu en el tractament mediàtic dels feminicidis passa per superar el tractament de succés (i no omplir notícies amb detalls que ajuden poc o gens a entendre els perquès d’“un nou cas” d’assassinat masclista), buscar respostes a quin ha estat el paper de l’entorn (les accions i les omissions) davant la situació de violència masclista, i aportar informació que permeti entendre què fa que una dona arribi a estar tan exposada a aquests nivells de violència. De fet, fiscalitzar si hi ha responsabilitats que traspassen l’agressor, és a dir, interrogar l’actua- ció de les administracions públiques, és bàsic perquè les informacions sobre feminicidis, com explica Toledo, permetin que “no quedi un silenci en llocs on hi ha responsabilitats”.

Ni inevitables ni amb un sol responsable

“La dona assassinada aquest matí a les Canàries havia presentat dues denúncies per violència de gènere, tot i que no va voler continuar amb el procés judicial” (Ara); “No existien denúncies prèvies per violència de gènere, segons la Delegació del Govern” (RTVE). “Segons alguns mitjans locals, l’home tenia una ordre d’allunyament de la víctima” (Rac1). “La víctima de Sant Joan Despí no havia denunciat la seva parella, segons ha informat el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. En els assassinats d’Esplugues de Llobregat i Terrassa tampoc constaven antecedents judicials (Ara). “La víctima que va morir aquest diumenge no l’havia denunciat” (Público). Són respostes a una de les poques preguntes que tots els mitjans es plantegen, sistemàticament, davant d’un feminicidi: la dona assassinada havia denunciat l’agressor?

“És important investigar si la dona havia acudit a altres recursos d’atenció i preguntar-se si algú més coneixia aquesta situació; si s’havien fet intervencions des dels serveis socials o des de l’escola de les criatures, o si hi havia hagut alguna demanda d’ajuda en l’àmbit comunitari”, planteja Beatriu Masià, experta en l’atenció a dones en situacions de violència masclista. Quins són els recursos que s’ofereixen a les dones per sortir de la situació de violència? Per què, si un servei especialitzat recomana mesures de protecció per a la dona, la justícia no en fa cas? Funciona que l’única valoració del risc que es fa davant de la violència masclista sigui la de la policia? Quin és l’entramat burocràtic per accedir a ajudes amb què topen les dones? Són algunes de les preguntes que hi afegeix Masià per “ampliar el focus més enllà del fet de presentar o no la denúncia” i, així, descarregar les dones assassinades o agredides de la plena responsabilitat en les informacions. “Hem d’entendre que la prevenció no és només policial; és de tot l’aparell públic: inclou salut, educació, serveis socials, ocupació, habitatge; són àmbits que s’han d’implicar per aconseguir evitar situacions de violències masclistes”, detalla Toledo, sobre els àmbits cap als quals mirar, preguntar i analitzar en les informacions.

Quant ha tardat la dona a ser atesa? Les respostes que ha rebut han tingut la diligència deguda? Ha estat ben tractada allà on ha demanat ajuda? Què faran les administracions per tal que altres dones no pateixin el mateix? Quin impacte es calcula que aconsegueixen tenir les polítiques actuals per erradicar la violència masclista? Són algunes preguntes més que hem de rutinitzar en les cobertures per abordar els feminicidis, des de la consciència que tots els serveis públics són responsables d’estar alerta i respondre a les dones en situacions de violència masclista.

Traslladar el centre de l’atenció informativa de l’actuació de les dones a l’actuació de les administracions reforçaria la consciència que l’acció pública per erradicar les violències masclistes és políticament exigible. Ni més ni menys exigible del que ho és, a tall d’exemple, garantir un sistema sanitari capacitat per atendre adequadament (a temps, amb cura i qualitat) la salut de les persones. En ambdós casos, ens hi van moltes vides.

Deixa un comentari

El teu correu-e no serà publicat.

Mèdia.cat guardarà el teu nom, correu electrònic i missatge per a poder fer un seguiment dels comentaris en el lloc web. Si vols més informació, llegeix la nostra política de privacitat i cookies.