Demà passat sabrem qui presidirà el Futbol Club Barcelona els pròxims quatre anys. El club esportiu més gran del nostre país i un dels més importants del món (ull amb les exageracions, que hi ha molts clubs que ja li passen al davant) travessa una etapa de tristor futbolística, d’escàndols judicials i de dificultats econòmiques com feia dècades que no vivia. Només cal pensar en una dada: els dos últims presidents del Barça, Josep Maria Bartomeu i Sandro Rosell, s’han vist embolicats en processos judicials foscos i més propis d’organitzacions mafioses que no pas d’un club esportiu de base democràtica.

Cal dir, per no faltar a la veritat, que Rosell va ser absolt per falta de proves després de passar-se un any i nou mesos en presó preventiva, i que Bartomeu tot just ara comença a ser investigat i no sabem si acabarà jutjat o no en l’anomenat cas Barçagate, que van destapar tres periodistes de la Cadena SER a Barcelona (i que els va valer merescudament el darrer Premi Ramon Barnils de periodisme d’investigació).

Diumenge sabrem si Joan Laporta és el primer president en l’època postfranquista que repeteix càrrec en dos mandats no consecutius (Gamper ho va ser, a principis del segle XX, en cinc períodes diferents), o si bé els socis prefereixen un candidat amb aires nous, com ara Víctor Font, o si, malgrat tot el rebombori de la junta directiva sortint, acaben triant un candidat continuista com és Toni Freixa, que ja n’hem vist de tots colors en els últims anys.

Sigui quin sigui el president triat, tindrà una feina gegantina al davant per remuntar la situació del club, amb un deute superior als 800 milions d’euros i una crisi esportiva inèdita en les darreres dècades, pel que fa al primer equip de futbol masculí, no pas als altres equips, ja que tant el femení de futbol com els masculins de bàsquet, handbol i hoquei patins travessen bons moments aquesta temporada.

El Barça, no descobrim res de nou, és l’epicentre d’un conglomerat comunicatiu enorme. A Barcelona hi ha tres diaris esportius que viuen sobretot de la informació i el debat que genera aquest club. Hi ha desenes d’emissores de ràdio i canals de televisió que centren els seus continguts en l’esport, sobretot en el futbol d’elit, i, per tant, el Barça sempre hi és carn de prime time. Això s’ha multiplicat per mil després de l’esclat d’Internet: hi ha dotzenes de webs especialitzades en futbol, nascudes a Catalunya, el tràfic de les quals depèn en bona part del “soroll” mediàtic que genera el Barça.

Però el club blaugrana no és només “objecte” comunicatiu de tercers, des de fa uns anys també és un subjecte actiu —i molt rellevant— en l’àmbit mediàtic. Disposa d’un canal de TDT en obert per a tot Catalunya (Barça TV), rellogat al Grup Godó, que en té la llicència per concurs. Aquest mateix canal (Barça TV+) es pot veure en diverses plataformes de pagament amb canals d’àudio addicionals en castellà i anglès. També es pot visionar en streaming des de la pàgina web oficial, amb diferents modalitats de subscripció de pagament.

El Barça té també unes xarxes socials potentíssimes que estan tot el dia irradiant continguts esportius interns a tot el món, incloses connexions en directe i retransmissions dels partits sense imatges (ja que els drets van a part), seguides per milions de persones. El perfil de Twitter, per exemple, es pot seguir en nou idiomes diferents (inclosos l’àrab, el japonès i l’indonesi) i té 67 milions de seguidors, més de la meitat dels quals en anglès. El de Facebook ha enxampat 103 milions de seguidors, el d’Instagram, 94 milions, mentre que el canal de Youtube té 11 milions de subscriptors. Són xifres que maregen!

A més, ara fa un parell d’anys, el club va crear ‘Barça Studios’, un ens que centralitza la creació, producció i comercialització de tota la seva oferta audiovisual, inclosa la gestió de Barça TV. És una mena de productora que treballa per ‘vendre’ el club al món, però des de dins, amb tots els avantatges i inconvenients que això suposa a l’hora de vehicular determinats relats sobre la situació i els problemes que viu el club, ja m’enteneu. Però sens dubte pot ser una font d’ingressos important, perquè els continguts audiovisuals esportius són avui dia una de les mercaderies més rendibles.

Aquest ‘monstre’ mediàtic d’abast mundial va néixer a finals del segle passat i s’ha engreixat de forma evident aquestes dues darreres dècades, en què la globalització de l’economia i l’eclosió d’Internet han propiciat que tots els continguts circulin sense fronteres (excepte les lingüístiques, que aquestes encara pesen) i arribin al lloc més recòndit on hi ha un mòbil engegat. Qualsevol cosa una mica destacada que passi a can Barça —la detenció per unes hores de l’expresident Bartomeu de fa tres dies, per exemple— és notícia arreu del món en pocs segons.

Presidir el Barça en aquests moments és un risc, personal i econòmic, com no ho havia estat mai. I, alhora, és tenir a la teva disposició una màquina comunicativa global amb un poder tan gran que fa por només de pensar-hi. En fi, molta sort a qui guanyi diumenge, li caldrà. I, si pot ser, que ens estalviï la vergonya aliena de tornar a veure un president blaugrana emmanillat o entre reixes.

“La junta sabia que publicaríem la informació del ‘BarçaGate’ i ens va demanar clemència” 

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.