Des del 2018, el 8 de març les dones aturem el món amb una vaga feminista: laboral, de consum i de cures. És la forma de visibilitzar allò que volen invisibilitzar. No és fàcil i enguany la pandèmia ho posa més difícil. Les mobilitzacions es faran amb les mesures de prevenció necessàries i, tot i així, les feministes madrilenyes han vist vulnerat el seu dret a manifestació. Aquells que es pengen el pin feminista pel 8 de març no han dubtat en fer-les callar.

La vaga feminista vol fer visible el que es dóna per fet, el que s’invisibilitza i menysté. Les periodistes i comunicadores feministes també hi serem, amb les reivindicacions de sempre, sumant amb les companyes i denunciant la parcialitat dels mitjans de comunicació i de la societat.

En aquest any de pandèmia la situació de les dones, la majoria social, s’ha precaritzat més. Si les classes populars n’han patit els efectes sanitaris, socials i econòmics, n’han estat les dones les més afectades, segons mostren les dades. D’una banda, fent la majoria de treballs essencials: com recull el diari Ara, les dones «són el 70% del personal sanitari i farmacèutic, el 86% del personal de neteja i el 84% del personal de residències». Les dones hem estat en primera línia durant la pandèmia en els treballs més precaris i alhora essencials. Tot i així, no hi hagut suport real a mesures de conciliació: els treballs essencials han vist incrementada la seva jornada laboral però no el suport als treballs de cura. També hem estat més exposades al virus –el 54% dels casos positius de Covid, segons la mateixa font, han estat dones.

Pel què fa al teletreball, la càrrega laboral ha augmentat, però en molts casos no hi hagut ni els recursos ni les infraestructures necessàries per un teletreball en condicions. A això se suma que s’assumeixen en el mateix lloc les feines de cura. Tot plegat afecta de forma clara al benestar i a la salut de les dones.

Els darrers dies, la Plataforma de Comunicadores Feministes va llançar una enquesta anònima adreçada a les professionals de la comunicació sobre diferents aspectes que afecten les dones en el sector. Els resultats, tot i previsibles, no s’allunyen molt de la situació que comentàvem més amunt. El treball de periodistes i comunicadores –un sector que ha precaritzat les condicions laborals en els darrers anys i que encara ho ha fet més durant la pandèmia– suma la bretxa de gènere. Quatre han estat les preguntes: sobre la situació laboral, el teletreball, la conciliació i la violència i assetjament al lloc de treball. Els resultats parlen per si mateixos.

Enquesta 8-M comunicadores feministes (pregunta sobre situació laboral).

Enquesta 8-M comunicadores feministes (pregunta sobre situació laboral).

Enquesta 8-M comunicadores feministes (pregunta sobre conciliació).

Enquesta 8-M comunicadores feministes (pregunta sobre conciliació).

Enquesta 8-M comunicadores feministes (pregunta sobre teletreball).

Enquesta 8-M comunicadores feministes (pregunta sobre teletreball).

Enquesta 8-M comunicadores feministes (pregunta sobre violència).

Enquesta 8-M comunicadores feministes (pregunta sobre violència).

El darrer any, la precarització del treball de periodistes, comunicadores i comunicadors, s’ha aguditzat, i a les condicions laborals s’hi afegeix la violència de què som objecte i els atacs a la llibertat d’expressió. Les dones periodistes i comunicadores encara afegim el biaix de gènere que ens converteix en professionals invisibilitzades i menystingudes, amb un clar sostre de vidre en la direcció dels mitjans, amb una bretxa salarial clara tot i l’opacitat de les empreses de comunicació, amb nivells de temporalitat superiors, major inestabilitat i més precarietat. Les periodistes i comunicadores patim la cultura de la presencialitat i la manca de mesures de conciliació reals per a les cures i, també, situacions d’assetjament laboral i sexual. Som menys presents en espais d’opinió i tertúlia i tot plegat afecta els continguts i temàtiques, però també a la mirada: de nou, la mirada de les dones és apartada.

Les periodistes i comunicadores, aquest 8 de març, ens tornem a aturar per aturar el món, però no ens quedem a casa. Ens mobilitzarem, segures, amb garanties, però sortirem al carrer amb les nostres companyes del moviment feminista per fer-nos visibles, per reclamar els nostres drets. Com diu el manifest de la Vaga Feminista: semiconfinades però mai callades!

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.

Deixa un comentari

El teu correu-e no serà publicat.

Mèdia.cat guardarà el teu nom, correu electrònic i missatge per a poder fer un seguiment dels comentaris en el lloc web. Si vols més informació, llegeix la nostra política de privacitat i cookies.