En plena ressaca del 8 de març, ressonen al meu cap dues idees contraposades: l’exigència perquè el dia de les dones sigui cada dia, però també l’anhel que no sigui mai perquè hagi deixat de ser necessari. La de les dones –com la d’altres col·lectius oprimits– és una lluita permanent per sobreviure a un sistema que ens escanya des del dia que la llevadora anuncia el sexe de la criatura a la nostra família. Sembla que siguem a mig camí i tot just acabem de començar.

El 8 de març és l’ajuntament que aprova posar fanals a un carrer fosc on un home ha violat una dona, o bé l’ordre d’allunyament del noi que ha pegat la seva parella. És un pedaç estètic que arriba tard perquè, quan celebrem aquest dia, només n’han passat 67 des que ha començat l’any i ja han assassinat 12 dones a l’Estat espanyol, dues de les quals a Catalunya.

Això tan senzill que vam fer dilluns –ocupar l’espai públic i compartir-lo amb companyes d’altres edats, orígens i professions– ha costat molts més esforços dels que pot semblar. Sense la persistència de les feministes de sempre i el tsunami mundial del #Metoo mai hauríem aconseguit fer una vaga tan massiva com la del 2018, ni tampoc les rèpliques que han vingut després.

El feminisme és un medicament de prescripció diària. No és una cura instantània, sinó que rebaixa mica en mica els símptomes del virus patriarcal que ens inoculen des que naixem i que ha podrit tot el sistema. Per revertir-ho cal començar el tractament el més aviat possible i prendre’l en dejú, abans d’encendre la ràdio, obrir un diari o fer scroll a Twitter.

Com els carrers, les xarxes i els mitjans són masclistes. Precisament per això aboquen tants esforços en un sol dia a fer el que ara s’anomena purplewashing i que podríem traduir com a rentat de cara feminista. Si algú creu que amb un dia en tindrem prou, va molt equivocat. Ha costat segles que presidim portades, informatius i telenotícies, però fem tard i ja no ens alimenten molles; ara volem el pa sencer. Ho volem sempre i cada dia. Exigim que s’aboleixi el concepte ‘esport femení’ i que els èxits de les esportistes siguin tant reconeguts com els d’ells. També reclamem que s’acabi la nostra cosificació, dins i fora de les pantalles. Del periodisme n’esperem que expliqui les històries d’aquelles heroïnes i referents que han estat segles silenciades. La llista és tan llarga que qualsevol bateria d’exemples seria massa curta.

Ens mereixem que la societat en general i els mitjans en particular es transformin de forma integral i mutin a una nova versió amb igualtat d’oportunitats i respecte per a totes les persones. No serà fàcil ni ràpid, però és urgent i prioritari. I ho hem de fer no només perquè tenim un deure social sinó perquè a les periodistes ens hi va la vida. I si no us ho creieu escolteu el relat esgarrifós del que viu l’Elena de Diego, redactora d’Esports de SER Catalunya. Denunciar-ho en primera persona, en directe i davant del seu cap, és un acte inspirador de força i coratge. No fa pas tant, també ho va fer la Núria Casas en un article, arran de diverses denúncies d’assetjament a Eduard Pujol. Elles, que ho han dit alt i clar –amb el que això costa i suposa– són només la punta d’un iceberg que mica en mica va aflorant a la superfície.

Tanmateix, encara queden moltes cadenes per trencar. Ens han gravat tant a foc que hem de ser obedients que, fins i tot quan protestem, ho complim. A Madrid els han prohibit manifestar-se però a Catalunya també hi ha hagut límits, en forma de mesures de seguretat; una distància, un aforament i una delimitació dels espais ocupats que –oh, sorpresa– no ha afectat cap de les recents manifestacions per Pablo Hasel ni tampoc les celebracions per la victòria de la presidència del Barça. Un cop més, les dones estem sotmeses a unes regles del joc més estrictes per nosaltres que per la resta.

Aquest 8M no em vaig poder moure del Passeig de Gràcia de Barcelona, tal com marcaven les ordres anticontagis del departament d’Interior. En canvi, dues setmanes abans, també un dilluns que treballava cobrint una altra manifestació, ningú va impedir que centenars de persones passegessin la seva protesta per diverses artèries del centre de Barcelona, com el Passeig de Borbó o la Via Laietana. Aquell dia, vaig veure bolcar contenidors i sobrevolar pedres i vidre damunt del meu cap; en una manifestació que es va estendre per carrers estrets del barri de Ciutat Vella sense –no cal dir-ho– cap mesura per prevenir contagis. Res a veure amb el que vaig presenciar el 8 de març, quan almenys 4.000 dones ocupaven un espai delimitat per una cinta de plàstic i ballaven sobre l’asfalt gairebé sense sortir del seu metre quadrat. I, malgrat tot, sota les mascaretes hi havia somriures, perquè els carrers eren nostres. O almenys un, durant una estona. I ara potser us penseu que ens conformem amb això. Doncs, no, senyors. No tinc cap dubte que les feministes fem la revolució cada dia, amb cada paraula, cada gest i cada decisió. Anem lluny, però nosaltres sí que tenim pressa i no sé fins quan podrem continuar obeïnt.

8 reptes en clau de gènere que els mitjans tenen pendents

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.